ESTABILITAT O IMMOBILISME?

Des d’aquell 6 de desembre de 1978 ha plogut molt.

Espanya se va modernitzar als 80 i va començar a morir d’èxit als 90, sobre tot des del punt de vista econòmic perquè se va apostar per la quantitat en compte de la qualitat, però també des del punt de vista polític perquè se va consolidar el bipartidisme del I-Tu-Més i el que més xiula capador!

En nom de l’estabilitat política, se va convèncer l’electorat que fora del PP i el PSOE no n’hi havia res, així se va desfer l’ultradreta (però no el franquisme!) que ingressà al PP (en primer lloc en AP) i l’esquerra comunista que ingressà al PSOE, mentre es desfeia del tot el centrisme i aquell invent de la UCD i el CDS, els quadres dels quals ingressaren tant al PP com al PSOE i, des d’aleshores, ja ho sabeu: immobilisme, corrupció i escàndols tapats, un darrere de l’altre, pels mitjans de comunicació fins l’arribada i generalització d’Internet i les xarxes socials, així com el 15-M i els moviments socials que conduïren a l’aparició per una banda de Podem i Compromís i per l’altra de Ciutadans.

I els partits nacionalistes? Ja hem parlat d’ells: el principal nacionalisme, l’espanyol, segueix ben vigent, mentre l’Estat de les Autonomies s’està buidant de contingut amb l’excusa de la crisi. Si repassem el mapa electoral peninsular, només el PNB a Euskadi o CIU a Catalunya han estat partits majoritaris perquè tant bascos com catalans els han reiterat i els reiteren la confiança (ara a ERC i JxC).

Al País Valencià, on encara és pecat escriure segons què (diga-li país, diga-li regne, díga-li comunitat de regants!), l’únic partit nacionalista que aguanta el tiró és el BLOC, però això sí, dins del Compromís amb Iniciativa que han liderat, fins ara, tant Enric Morera com Mònica Oltra.

Espanya sempre ha estat un Estat plurilingüe i plurinacional de boqueta, per guardar les apariències, però a banda de respectar-se cada dia menys les diferències d’una riquesa pluricultural que ens hauria de dignificar, encara llegim notícies de ciutadans multats per dirigir-se als funcionaris en valencià, una llengua tant oficial com el castellà a territori propi.

Però el principal problema actual és que mai els espanyols hem sigut iguals davant la Llei, el Finançament i/o l’assignació de les infraestructures públiques, mentre la Constitució ha envellit ràpidament davant una nova societat on les dones van empoderant-se perquè es requereix un gran canvi legislatiu urgent.

......................................................................

 P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Març de 2018 nª 248, a la columna pròpia d'Opinió "Roure i Llorer" sota el mateix títol.