Cada generació enyora les festes d’un any determinat, perquè van ser iniciàtiques, la penya va començar a rodar, va actuar el grup musical preferit, els espectacles taurins no van causar danys a ningú o la baixada de la Mare de Déu de Gràcia va ser més concorreguda que mai.
De tota manera, el programa de festes sempre estarà en la diana dels vila-realencs perquè tot és millorable, però també pel protocol que comporta la barreja d’actes oficials amb espectacles políticament correctes que agraden a les majories i van adreçats al públic de totes les edats, cada vegada més divers i plural.
Al 1979 van començar les festes populars amb el primer Ajuntament democràtic i els que vam viure en primera persona aquell esclat de festa, llum, llibertat i sentiment de col·lectivitat -tant a nivell de poble com de solidaritat entre penyes-, mai ho oblidarem i seguirem caient en la temptació de comparar: als 20 anys, qui no s’ho passa bé a festes, programes oficials a banda? Però el Vila-real de 2018 no té res a veure amb aquell de 1979 i menys encara els seus habitants.
Els darrers temps són molt durs a nivell de pressupostos, no solament per la gestió de les diferents corporacions municipals -amb els seus encerts poc reconeguts i les seues cagades airejades, només, des de les diferents oposicions-, sinó pel context de crisi general de la Hisenda Pública espanyola que lluny de solucionar l’infrafinançament dels valencians, també redueix el sostre de despesa d’ajuntaments i diputacions. Perquè no ens enganyem, les festes som com els torrons i amb diners tot és més fàcil.
Aleshores ja tenim explicació per a totes aquestes activitats barates i de dubtós trellat que omplen el programa de festes, com ara el llançament de pinyols d’oliva o la concentració de veïns amb el cognom castellà Villarreal (d’origen basc) i altres concursos surrealistes que, pot ser, estan molt bé de portes cap a dins d’una penya per fer uns somriures o uns oquits però, en definitiva, activitats sense glamour per a una ciutat envellida d’uns 50.000 habitants, un traçat urbà complicat per al trànsit rodat i un alt percentatge de veïns que ha d’armar-se de paciència durant 10 dies.
De tota manera, cada any esperem amb deler el divendres anterior al primer diumenge de setembre quan Vila-real desperta, de sobte, de la travessia del desert estiuenc: Bones festes!
..............................................................................................................................
P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Setembre de 2018 nª 253, a la columna pròpia d'Opinió "Roure i Llorer" sota el mateix títol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada