DE LA PARTITOCRÀCIA A L'ESCEPTICISME

De la dictadura vàrem passar, ràpidament, durant la transició, a una democràcia de partits que, a poc a poc, ha esdevingut una Partitocràcia on -com va dir Alfonso Guerra- el que es mou no ix a la foto... o li tallen el coll (Costa, Cobo: qui serà el següent en parar el coll? Rajoy i Aguirre fan de Robespierre, mentre Camps se fa el suec). Els polítics, ara mateix, estan menys valorats que mai, però s'ho han guanyat a pes: hem passat de la il·lusió democràtica -d'una transició esperançadora i mal tancada- a l'escepticisme actual.

En una democràcia de partits, les persones que es dediquen a la política (regidors, diputats, consellers o ministres) són els portadors de les idees i les problemàtiques que interessen als ciutadans, al poble, perquè s'exerceix una representació política i territorial. En la Partitocràcia sempre se posa, en primer lloc, l'interés electoral d'un partit concret que, al capdavall, es presentarà en llista tancada segons els interessos d'una minoria majoritària que controla el partit i certs mitjans d'informació per explicar allò que els interessa, internament, i no el que interessa als ciutadans en general.

Aleshores es quan se fabriquen falses polèmiques per mantenir entretingut el personal, que van des de la sequera, i la manca de pluges degudes a un canvi climàtic que ens ha portat des d'una conjuntura mediterrània a unes estadístiques pluviomètriques pròpies del desert (cosa que mai s'han cregut ni els propis votants d'aquestes fal·làcies) a la suposada implantació del dret a l'avort (després de 25 anys... i com si l'estat espanyol poguera permetre's tenir una legislació tant diferent a la resta de països de la Unió Europea). Mentrestant, continua creixent l'atur ocasionat per la voracitat constructora dels diferents governs i oposicions que hem tingut en la darrera dècada, així com per les escasses o nules mesures per fomentar la contractació i els llocs de treball.



Com el líquid -no l'aigua!- escasseja a les arques municipals, provincials, autonòmiques i estatals se busquen els euros allà on calga, però sempre s'acaba apostant per pujar uns impostos que, sempre, hem pagat entre les rendes del treball i l'economia productiva, mentre l'economia submergida -mai desapareguda a l'Estat espanyol- continua repuntant i l'economia especulativa es manté a l'aguait, tot esperant una nova conjuntura.

És per això que, ara mateix, quan tothom parla de l'excel·lència d'una nova mesura fiscal -com s'ha presentat la de pujar els impostos als futbolistes estrangers d'elit- la veritat és que, novament, em torna a entrar un atac d'escepticisme... Què voleu que us diga? D'entrada no em sembla malament: que paguen els que, oficialment, més guanyen i paguen també els que guanyen molts diners per baix mà... però també és veritat que l'existència d'un règim fiscal especial influeix en les companyies estrangeres a l'hora d'invertir... i, a més, qui se creu que això perjudicarà els jugadors? Això perjudicarà, únicament, els clubs, a més que seguirà sent un parxe perquè no s'ataca l'arrel del problema del frau fiscal. I els esportistes espanyols d'elit, ho declaren tot? Vinga, home, ... si a les Olimpíades de Barcelona del 1992 quasi tots els espanyols abanderats -sí, els que portaven la bandera- estaven empadronats, fiscalment, a Andorra...

Menys partitocràcia i més treballar per l'interès general de la classe treballadora, de la joventut més preparada i pre-aturada de la història i, sobretot, per fomentar l'economia productiva no especulativa... Però, això només pot fer-se, des de l'honradesa, la capacitat i les llistes obertes...
======================================

* Aquest article d'opinió el podeu escoltar, amb la veu de l'autor, aquest DIVENDRES, 6 DE NOVEMBRE A LES 12.45 H. al programa "VILA-REAL EN LA ONDA" de Onda Cero Vila-real (99.2 FM) en la secció LA FIRMA.
.........................................................................................

PREMIS, CÀSTINGS I CÀSTIGS

Dijous passat, la Comissió de Penyes distingia l'amic Leandre Adsuara amb el premi "Fester de l'Any" per tot un itinerari vital arrimant el muscle perquè les festes de Vila-real siguen, cada vegada, més obertes i participatives.

El dimecres, el mateix Leandre, així com Pasqual Batalla (president d'APAVAL) i tota una legió de paranyers, d'arreu de les comarques del País Valencià, rebien de les Corts Valencianes tot un premi, per ells, al reformar-se la Llei de Caça que obre les portes a la legalització del parany.

Ahir, dijous, però, la cosa se multiplicava, ja que si, pel matí, el regidor de Cultura, Héctor Folgado, explicava en roda de premsa el fallo del jurat del Certamen Literari Ciutat de Vila-real -on, diuen, que el Premi d'Assaig li va recaure conjuntament a Domingo J. Font i a un cosí seu- , per la vesprada es celebrava -al Teatre Principal- la Gala anual de Onda Cero amb el lliurament de premis als protagonistes de l'actualitat de Castelló de la Plana... per tancar-se la nit, brillantment, a Barcelona, on Angeles Caso rebia el prestigiós Premi Planeta de novel·la.

Els premis, diguen el que diguen, sempre agraden més als premiats que a la resta dels que han participat, però és impossible que agraden a tothom perquè, a banda de l'afectivitat cap als premiats, sempre poden desvetllar-se les misèries humanes, aparéixer les diferències de criteri i, per suposat, que els polítics adopten mesures legals populistes o que el fallo d'un jurat acabe sent, precisament, això, un fallo, una errada.

Darrerament, però, s'ha posat molt de moda anar a la recerca de premis. Potser, els èxits de Santiago Segura, sumats a la lacra de l'atur, han predisposat els joves a participar en tota mena de càstings televisius amb l'objectiu d'aconseguir allò que se'n diu, d'entrada, unes perretes fàcils de guanyar i que, a la llarga, acaba sent un calvari on abunden el frikis, els crims culturals i, fins i tot, els càstigs físics... O és que no heu vist, encara, Curso del 63?, el programa d'Antena-3 on s'emula l'escola franquista amb uns malcriats ignorants de més de 18 anys (molt maleducats) de la generació Ni-ni (ni estudien, ni treballen) fent d'alumnes, mentre els seus permissius pares (de la generació Si-si?, és a dir, mai els han nit NO a res) tracten de jusficar l'injustificable (mentre els fills se semblen criatures del parvulari).

De tota manera, deixant de banda els buscapremis i els buscavides, la sort sempre t'ha de sorprendre treballant o comprant paperetes de loteria (abans o després del sorteig!, -vull dir), perquè descobrir un escriptor que visca, només, dels llibres que publica és més difícil que trobar un citricultor valencià que puga subsistir, únicament, d'allò que li paguen per la collita.

Els funcionaris -la classe social més envejada en aquests temps de crisi, però mai abans- que, de tant en tant, guanyem algun premi que suposa un plus damunt la nòmina habitual, ja sabem que després del premi, literari, sempre sol arribar el càstig, fiscal: a un país on mai s'ha incentivat l'agricultura autòctona és comprensible que encara s'incentive menys la literatura o la investigació històrica de les coses de casa... Malgrat tot, enhorabona Peretona!
===========================================================================

* Aquest article d'opinió el podeu escoltar, amb la veu de l'autor, aquest DIVENDRES, 16 D'OCTUBRE A LES 12.45 H. al programa "VILA-REAL EN LA ONDA" de Onda Cero Vila-real (99.2 FM) en la secció LA FIRMA.
...........................................................................................

ASTÈNIA PRIMAVERAL

Potser l'astènia primaveral, la vellea punyetera, que realment vaig de bòlit -com diu un tord des de la gàbia-, l'estrés de final de curs, que cada nit somnie amb Solbes (no m'havia passat mai!), però açò no pot continuar així...

Un sempre està disposat a menjar-se, o conquerir, el món, teclat i ratolí en mà, navegant entre la il·lusió i l'escepticisme, optimista per naturalesa a l'hora d'aferrar-se a l'esperança (en el futur, no a l'Aguirre, perquè, posats a triar entre rosses de potet que canten A València hemos de ir, un sempre havia sentit certa debilitat per la Isabel Tocino... coses de la tradició cristiana antiga), però ja van dos o tres dies que ni escric al blog, ni reaccione davant res... Si Pavlov alçara el cap (i ja sabeu que no parle del porter Palop, el Gat de l'Alcúdia), em fotria de mantinades! Acció-reacció? No sigueu salvatges, sempre és millor anar alternant amb la reflexió: Reflexió-Acció-Reflexió-Reacció-...

De fet, aquesta vesprada m'ha cridat la Patrícia Conde (la B.B. del segle XXI) advertint-me: Toni, a la sexta va la vencida!. És a dir que, si torne a fer-li plantó, deixarà de fer la migdiada amb mi i hauré de renunciar als millors vint minutets d'aquelles vesprades plujoses -que ja comence a enyorar- d'abril, de maig i de juny quan, després de dinar (a casa som de cullera tardana), agafava la son, ulls clucs, mentre ella, que sempre sap el que he fet la darrera setmana, em parlava a cau d'orella.

Aquests dies són de transició, de canvi, com l'oratge. Fa calor d'estiu, però encara som a la primavera; fan rebaixes de roba d'estiu, però encara som a la primavera comercial (a Vila-real, a l'hivern); uns diuen que ve l'Apocalipsi i d'altres, que de crisi, res de res... Mentrestant, l'assessora fiscal i comptable diu que, en total, m'han aplicat una barbaritat, més del 25% de retenció de l'I.R.P.F. a tots els ingressos bruts... i com que un és de les minories, o de les majories, als que ens coincideixen, sempre, els ingressos bruts amb els reals, a pagar toquen.

El dia que, a l'estat espanyol, tots els contribuents aporten més del 25% dels seus ingressos reals (no dels que confessen percebre), podrem parlar de vertadera política social i no d'un sistema de demagògia bipartidista on, en teoria, tots ens fan descomptes fiscals (Zapatero ens donarà 400 euros, Rajoy volia baixar els impostos...), mentre els de sempre (Hisenda mai hem sigut tots) paguem cada vegada més...

Astènia primaveral? Al·lèrgia a l'excés de CO2 mediambiental? No, simplement hemorràgia fiscal.