Campistes, zaplanistes, fabristes, aguirreristes, gallardonistes... i els rajoyistes, què diuen? Els polítics del PP s'han posat el cinturó d'emergència a tota costa: el cas Gürtel promet, a més de traure molta merda -segons alguns actors populars, això equival a sort a les urnes com al teatre- a la llum, escenificar les diferents corrents que, des de sempre, hi ha hagut dins del principal partit de l'oposició -no caldria oblidar-ho- a nivell estatatal, així com qüestionar el lideratge de Mariano Rajoy, si més no...
De tota manera, com ha dit Carlos Fabra i amb raó (¿?), sempre són el governs (municipals, provincials, autonòmics o estatals) els que contracten i, per tant, de res val tallar colls dins de l'organització interna del partit si la trama ve de l'executiu o, fins i tot, si és de la magnitud que, presssumptament, diu la premsa.
Aquesta situació, a banda de provocar el deteriorament de la imatge dels principals líders conservadors, pot venir bé, políticament, a tothom: en primer lloc, als mateixos polítics populars honrats que, tot aplicant la pressumpció d'innocència, també en deuen d'haver, a banda que generalitzar és molt lleig; en segon lloc, a la democràcia en general, ja que -cada vegada hi ha molta més gent que ho té clar- l'estructura piramidal dels partits polítics i les llistes tancades són una rèmora per a l'escassa qualitat democràtica d'aquesta segona restauració partidista de la Història d'Espanya (la primera, la del cop d'estat de Martínez Campos a Sagunt, tot imposant Alfons XII al 1874, va ser la del caciquisme pur i dur) i, en tercer lloc i per acabar, pot venir bé a la sempre subvencionada premsa privada espanyola en general -ja que la pública continua sent manipulada, malgrat tot-, perquè si alguna cosa li falta a la -encara- jove democràcia espanyola és un poc de transparència per part de tothom.
A Vila-real, per exemple, durant les passades Eleccions Municipals de 2007, el BLOC va demanar tres préstecs personals de 6.000 euros cadascun -no sé si ho ha contat, públicament, Maria Gràcia Molés- per portar endavant una austera, quan no miserable -econòmicament parlant- campanya electoral on, com sempre, va haver-hi una macrodiferència pressupostària entre allò que invertiren, gastaren o malbarataren els dos partits grans (P.P. i P.S.O.E.) i el que féren els partits menuts i/o els deixaren fer.
A Maria Gràcia Molés se l'ha pot acusar de moltes coses, potser amb raó, però entre moltes altres virtuts sempre ha conreat la de l'honestedat i l'honradesa, cosa que puc afirmar -sense por a equivocar-me- perquè ens coneixem de fa molts anys... És per això, que no estaria gens malament que, alguna dia, els senyors José Benlloch (PSOE) i Juan José Rubert (PP) -als que també conec, personalment, però menys- ens contaren amb quants diners comptaven en la passada campanya electoral, d'on els van treure i com els van invertir. Mentrestant, la festa -la infinity party?- continua, però la vida (política), en democràcia, sempre és efímera malgrat els cinturons d'emergència...
=================================================================
