dissabte, 2 de febrer del 2019

EL PAÍS DEL CARAJILLO

Observant el panorama polític on, per cert, se sol parlar poc de coses de profit (sanitat, economia, cultura, pensions, educació, etc.) a un li entren ganes d’apuntar-se al País del Carajillo on la bandera (si n’esteu farts de banderes -com jo-, un altre drap!), per cert, tindria tres franges de tres colorets diferents, és a dir, les corresponents al sucre dissolt amb l’alcohol cremat (el meu preferit és el de rom!), al cafè (també pot ser descafeïnat) i l’escuma superior. 

Amb el carajillo (segons la rumorologia popular se va posar de moda a la Guerra de Cuba per donar coraje o corajillo als soldats), digueu-li rebentat, digueu-li cigaló, passa el mateix que amb la paella: si tots els del País del Carajillo sabeu distingir entre una paella valenciana i un arròs amb coses, tampoc tindreu cap dificultat a l’hora de destriar entre un cafè tocaet i un carajillo dels de veritat, és a dir, dels que fem per ací. 

De tota manera, els geògrafs mai ens hem dedicat, fins ara, a traçar el Mapa del Carajillo de debò perquè, tal vegada, hem pensat que l’Institut Cartogràfic Valencià o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua igual no es poden prendre la proposta seriosament, sobre tot, perquè a València capital tampoc en saber fer de carajillos i ja sabeu que això del centralisme ho domina tot: Nova York (centralisme global), Brussel·les (europeu), Madrid (estatal), València (autonòmic) o Castelló (provincial) perquè -no us ho prengueu a mal els capitolins- això sempre ha estat així. 

I si el nom no us agrada perquè carajillo és una paraula xurra o xarnega, o país vox sembla un concepte polític perquè esteu contaminats de feixisme televisiu i mediàtic, això ja és problema vostre.

El concepte país sempre ha estat geogràfic (abans de fer-se literari o polític) i no te perquè coincidir amb cap frontera política i, per tant, artificial, perquè simplement es fa referència a un territori amb característiques comunes: en el nostre cas, la llengua no seria problema, perquè els bons carajillaires solen ser bilingües ja que a les comarques castellanoparlants de Castelló també saben fer-los, així com a certs llocs -no molts!- de les comarques veïnes de l’Ebre, als Ports de Morella, a Vila-real, Betxí, Borriana, Castelló capital, etc. però tampoc a tota la província de Castelló-RutadeSabors... 

El Mapa del País del Carajillo està per fer: qui s’anima a construir-lo? Els ciclistes vila-realencs que solen ser bons esmorzadors ens podrien ajudar...

..............................................................................................................................
P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Febrer de 2019 nª 258 a la columna pròpia d'Opinió "Roure i Llorer" sota el mateix títol.

2 comentaris:

JOAN ANDRÉS SORRIBES ha dit...

NO PODRIA SER MÉS CLAR; COM A MOLT JO, PER LA MEUA PROVERBIAL AL·LÈRGIA A LES BANDERES, PRESCINDIRIA D'ELLES (VIST QUE SOLS SERVEIXEN PER JUSTIFICAR FAL·LÀCIES PER PART DELS QUE S'EMBOLIQUEN AMB ELLES. "CARAJILLAIRE" SERIA DONCS TOT AQUELL CIUTADÀ QUE FENT ÚS DEL SEU RACIOCINI DECLARARA QUE UN CARAJILLO ÉS BO PER SÉ I ÉS UN TRET CULTURAL BEN DIFERENCIAT.

TONI PITARCH ha dit...

Moltes gràcies, amic, pel teu comentari: parlant i bevent (cremaets o no) la gent s’entén!

Laulauenlaseuatinta

Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)

Calendari de Lliga 2023/24 (1ª volta)

Calendari de Lliga 2023/24 (2ª volta)

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes