Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vila-real. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vila-real. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 de gener del 2010

IMMIGRACIÓ I DEMAGÒGIA


L'equip de govern de Vic tracta de mantenir un model plausible d'integració i cohesió mitjançant una mesura errònia o inadequada, com és l'ús del padró per controlar el flux migratori. Però, des del govern central i des d'alguns mitjans i blogs d'opinió s'ha fet un linxament demagògic, com diu Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia.

El control de l'entrada d'estrangers -llei en mà- competeix només a les autoritats centrals. El que tenim al davant no és un problema de racisme, sinó el producte de tres factors perillosament barrejats: la crisi econòmica que castiga els consistoris que gestionen molts serveis bàsics, una legislació que dóna missatges contradictoris sobre l'estatus dels immigrants sense documents, i l'actitud abandonada i farisaica d'un Govern central que deixa els ajuntaments sols davant un desafiament que els supera, en fronts tan sensibles com l'educació, l'habitatge, la sanitat i l'ocupació. Per què Vila-real és una ciutat cada vegada menys habitable, per culpa dels immigrants? Per suposat que no. Vila-real és una ciutat cada vegada menys habitable perquè els serveis bàsics no han crescut al mateix ritme que la població: de 42.000 habitants als inicis de 2000, hem passat als 52.000 actuals.

Els regidors de CiU, PSC i ERC, potser, s'han equivocat en pensar que el padró els serviria per evitar el col·lapse del model de ciutat, però això no els converteix en racistes ni en seguidors de les tesis de l'ultradretà Anglada. No volem cap Le Pen, però sí una política seriosa d'immigració des del govern central, no com la que han practicat als darrers anys tant el govern Aznar com el govern Zapatero (a més immigració massiva i més explotació laboral, més negoci per a certes minories) i, per suposat, un millor finançament i més just, i més àgil i menys discriminatori amb les autonomies i els municipis més dinàmics demogràficament parlant que, a més, comporte un control més seriós de la despesa pública local: menys "esdeveniments de glamour", menys farteres i obres inútils i, sobre tot, més política social.
=====================================================

dijous, 1 d’octubre del 2009

QUEDEM A "LAEROS"?



-Quedem a Laeros? Sí, demà divendres, de deu i mitja a onze... a dos quarts d'onze, efectivament...

-No me digues que Jaume Verdeguer te passa una comissió per fer-li publicitat?

-Això mateix! Per a que després critiqueu als polítics que volen fer-se rics a tota costa...

-O siga, o sea..

La discoteca Eros, el temple pagà per antonomàsia del Vila-real dels anys bàrbars, és a dir, dels setantes i vuitantes -sobre tot!-, torna a obrir les portes.

No sabem si, aquesta vegada, les segones parts seran millors o pitjors que les primeres, però és una iniciativa -més romàntica que empresarial- del polifacètic Jaume Verdeguer, aquesta vegada en la seua reconeguda faceta de discjey: Moody Blues (Noches de blanco satén), Richard Cocciante (Bella sin alma), Roberto Carlos (Detalles), Jane Birkin (Je t'aime moi non plus)... cançons lentes, millor dit (k)lentes, música-disc (Boney M i d'altres, fins i tot Dire Straits amb Marc Knopfler a la guitarra, etc.)...

Així que ja ho sabeu: mà de perruca, dents postisses, bastó... i tots els que esteu, cronològicament, al voltant de l'estreta línia roja dels 50 anys, ens veiem divendres a la nit.. sí, on hi havia el Pub Cotton. El vells rockers mai no moren, però tampoc no volen envellir...
========================================================================

diumenge, 17 de maig del 2009

VILA-REAL ASPIRA A LA CHAMPIONS I...



El Vila-real Club de Futbol aspira a la Champions i, després de guanyar el Real Madrid amb solvència, sentència el campionat de Lliga en favor del Barça: el desengany blaugrana de diumenge passat amb el gol de Llorente, va desfermar l'alegria culé, sis dies després, amb el 3-2 de Capdevila (senyor Artur, a Vila-real som gent de paraula -d'això pot estar-ne segur).

Gran ambient en El Madrigal la vespra de la festa de Sant Pasqual, encara que un Real Madrid que ja no aspirava a res tampoc va ser capaç d'esgotar la totalitat de les entrades. Medina Cantalejo, l'àrbitre que vestia de roig -encara que haguera pogut fer-ho, perfectament, de blanc- va fer dues declaracions explícites d'intencions, només començar el partit, en perdonar sengles targetes grogues a Sergio Ramos (sevillà com ell mateix) i Fabio Cannavaro (el Bota d'Or més lent del futbol mundial).

Davant un Real Madrid apàtic i lent, el Vila-real va ser l'únic equip que va intentar jugar al futbol durant la primera part, amb magistrals combinacions entre els seus centrecampistes fins una passada d'Ibagaza al cap de monsieur Pirés que va obrir les portes de l'esperança -no de l'Aguirre-, i de la Champions...

La segona part, com massa vegades aquesta Lliga, els jugadors grocs van eixir dormint: jo no sé quin tranquilitzant els subministra Pellegrini al vestidor (¿?), però, a la primera de canvi, gol de Van der Vaart. Uns minuts d'indecissió per a tornar al domini vila-realenc sobre la gespa del Madrigal, amb el bon de treball del jove d'Artana, Bruno (un jugador molt madur al centre del camp, substituïnt Ibagaza, que ha de creures més la seua vàl·lua), tancant els madrilenys a la seua àrea, fins l'excel·lent gol de Cani que feia justícia. Un baló al pal de Capdevila hagués pogut ser la sentència definitiva d'un partit que estava guanyat. El Real Madrid dominava, sense crear perill, al centre del camp, i al Vila-real li faltava una punta de velocitat a la contra.

Nihat Kahveci -que havia eixit per Llorente- es plantava davant de Casillas, conseguia batre'l pel baix i quan tothom cantava gol, s'assenyalava fora de joc (després a la tele, a casa, comprovaríem que era més clar que en directe, dins del camp). Però el Vila-real, sense fer un joc tan clar com a la primera part, seguia creant ocasions, mentre Lass, Ramos, Cannavaro, Heinze, Drenthe i companyia es dedicaven a castigar els turmells dels jugadors vila-realencs amb el vist-i-plau del permissiu i blanquinós col·legiat: el Real Madrid jugava amb 14!

I per si algun espectador encara no ho tenia clar, va vindre el 2-2, amb un, dos i tres jugadors blancs en claríssim fora de joc... Era el minut 88 de partit i bona part dels espectadors vam cantar allò de Així, així, així guanya el Madrí... encara que això només suposava un empat pels catalans (que seguien sent campions de Lliga), però significava tallar de socarrel les aspiracions de Champions del Vila-real. El gol de Capdevila, després d'una cantada de Casillas (un dels millors porters del món que, ahir, de segur, estava pensant en Soraya i l'Eurovisió), va tornar a posar les coses al seu lloc.

El Real Madrid continua sent dur de pelar, Raül és tot coratge, lluita i voluntat, els centrecampistes no acaben de donar el nivell, la defensa els segueix fallant, però els arbitratges que l'acompanyen encara són de jutjat de guàrdia, fins i tot quan no els queda res en joc... potser el talonari de Florentino Pérez (a qui els mitjans de comunicació li han donat tractament de cap d'estat durant aquesta setmana) puga esmenar aquesta trajectòria els propers anys, però més que fitxar, haurà de fer neteja... ja s'ho faran.

Enhorabona al Vila-real, enhorabona al Barça... i, ara, a esperar que el València se sume a la festa!
=========================================

divendres, 20 de març del 2009

LA REVENJA DE QUARTS, CONTRA L'ARSENAL



Quarts de final de la Champions: Villarreal de Vila-real / Arsenal de Londres.

El penal fallat per Riquelme, el morbo de la revenja, l'èxit del Vila-real en la Champions arribant a la Semifinal ara fa tres anys, la història mai torna a repetir-se, la història és cíclica i sempre torna... El Vila-real Club de Futbol, en definitiva, continua fent història i la força de l'afició, una vegada més, pot evidenciar-se omplint El Madrigal el proper 7 o 8 d'abril (l'anada és dins de casa) i amb un desplaçament massiu a Londres (el 14 o 15 d'abril), és a dir, aprofitant la setmana festiva (per molts) que va de Pasqua a Sant Vicent.




Una altra bona notícia és la convocatòria feta pel seleccionador de futbol, Del Bosque, al porter del Vila-real, Diego López: s'ho ha guanyat a pols!
==========================================================================

dissabte, 28 de febrer del 2009

VILA-REAL, 735 ANYS



Anit vaig tenir el plaer de presentar la historiadora Reyes Aymerich Herrero, al saló d'actes de la Caixa Rural, on va dissertar sobre els aspectes més notables de la història de la nostra ciutat en una hora aproximadament.

Més de 250 persones, segons la Policia Local, moltes més de 500, segons l'organització... ni per a tu, ni per a mi: gràcies a tots els assistents perquè, sobre tot, és la resposta del públic la que sempre sol donar-nos ànims els que, de vegades, tenim la sensació de predicar... en el desert?

La vetllada va continuar amb una tertúlia-sopar molt agradable. I avui a seguir, que s'ha d'anar a la Fira de Mostres de València, que estem de congrés... Bon dia!!!




==========================================

dijous, 26 de febrer del 2009

Vila-real 1, Panathinaikos 1



Quan no potser, no potser i, a més, és impossible!

En un Madrigal de gom a gom, la nova grada del Gol Nord parlava grec pertot arreu (més de 2.000), mentre el we are the champions ens tornava a eriçar la pell i tot Vila-real somniava en una nit màgica, èpica, com tantes altres -no moltes- que tots desitgem en siguen moltes més...

Aquesta nit de dimecres, el Vila-relax de la Lliga de les Estrelles se va mudar, se va posar la roba de gala, però no les pantufles, ni les xancles de platja, no, aquesta vegada era un mono de feina, però de luxe, de Champions... Per fi va aparéixer el Vila-total amb una primera part magnífica, a la que només li va faltar l'encert de cara al gol. I això que Don Manuel, una vegada més, va castigar a la banqueta a Cani -el millors dels 22 al partit de dissabte passat- i va deixar descansar Monsieur Pirés, el dandi de la gespa que, al capdavall, provocaria el penal de l'empat -transformat per Rossi- a la segona part.

Massa premi per a l'autobús de Henk Ten Cate (el carlossimón de l'Acròpolis) davant un Vila-real molt superior que, el futbol és així, es va vore sorprés per un sol xut a la porteria de Diego López llançat per un tal Karagounis (58') que, jronya-que-jronya..., se va colar per tot l'escaire: un intent, un gol!

Al final, la Vila no va poder contra la Polis, ni el postre de Sant Pasqual contra el yoghourt grec, però queden 90 minuts on el Vila-real de la Champions (no el Vila-relax de la Lliga) encara té moltes coses a dir perquè, llevat de la derrota, ens valen tots els empats que no siguen el 0-0 i, per suposat, qualsevol victòria de l'equip de la Torre Motxa davant els del Partenó...

Bon viatge cap a Ítaca, als que pugueu anar i tornar... I molts records a Sócrates -sí, aquell davanter brasiler... Però, això sí, espereu-me per viatjar als Quarts de final que, de segur, em coincideixen amb les vacances pasqüeres.

dilluns, 16 de febrer del 2009

SANTANDER1-VILA-REAL1



El Vila-real va meréixer millor sort al camp del Sardinero o, pel contrari, va tornar a ser massa conformista contra un equip infinitament inferior?

És de veres que el linier va errar amb el gol del gegant Cygyc, en clar fora de joc. És de veres que el Vila-real va abandonar el relax, en certes fases del partit, i va demostrar que continua sabent jugar el baló. És de veres que Fuentes va ser dels millors, que Bruno -un lateral molt fals, inventat per Don Manuel- no ho fa ver malament, que Cani i Ibagaza no se'n van eixir però van donar la talla i que el rendiment general va ser prou acceptable. És de veres que Rossi va errar, com a mínim, una claríssima ocasió sobre la ratlla de porteria, per una gran aturada del porter càntabre, que hagués pogut significar el gol de la victòria...

Però ahir, a Santander, va tornar a faltar alguna cosa: ambició, ganes, fe en la victòria i en les pròpies forces? No ho sé, però aquest Vila-relax -un equip descompensat per una política de fixatges errònia- continua sent, malgrat tot, un dels 4 millors equips de la Lliga, però falta que els jugadors s'ho creguen i s'ho crega l'entrenador (els canvis de don Manuel Pellegrini -el Guille Franco per Ibagaza, i Senna pel Guille Franco amb empat en el marcador- portaven l'etiqueta del conformisme).

La temporada passada es va aconseguir ser subcampions amb el mateix planter, però jugant només una competició... El més difícil, és a dir, l'estructura de l'equip, estava fet... Enguany el Vila-real C.F. ha superat, per primera vegada en la història, els 20.000 abonats... És per això que molt aficcionats sempre pensarem que, enguany, jugant dos competicions com són Lliga i Champions, s'hagués pogut fer un esforç més important en fixatges (en jugadors, que no econòmicament) per acabar d'apuntalar l'equip. De tota manera, hi ha fusta per estar a dalt, però dóna la impressió que falta treball físic i mental... El Santander està a anys llum del Vila-relax; per tant, es van perdre dos punts més!
==============================================================================

dilluns, 9 de febrer del 2009

BON GIORNO PER LA MATINA...



Dilluns al sol. Demà comença a València la 27ª edició de CEVISAMA, Saló Internacional de Ceràmica per a Arquitectura i Equipament de Bany, que concentrarà del 10 al 13 de febrer la presentació de les novetats en disseny i aplicació de la indústria ceràmica, ja que d'altres -com ara el grup Porcelanosa- ho feren la setmana passada amb prou assistència de públic. Si hi ha visites, hi ha esperança; ja vindran les compres...

Ahir al Madrigal, més o menys, el mateix que a la ceràmica. Si hi ha ocasions, hi ha gols. Si hi ha gol, hi ha victòria. Si hi ha victòria, hi ha esperança; ja vindrà el futbol...

L'ex-groc Aranda, un crack renascut de la cendra de les misèries humanes, va complicar-los la vida a Godín i Gonzalo -que segueixen el camí de retorn cap a l'eficàcia defensiva- però, en definitiva, a tot un Vila-relax (el de la primera part).

Només unes pinzellades de qualitat a la segona part, van propiciar que Giuseppe ROSSI, Il bambino d'oro, amb dos gols de marca -italiana- ens facen oblidar el Bonjour Tristesse dels darrers dillunsos a la neu, per un Bon giorno per la matina... d'aquest dilluns al sol.




...........................................................................................................................

divendres, 30 de gener del 2009

DE LA PAU AL CONFLICTE...



Cada 30 de gener (aniversari de l'assassinat de Gandhi), es celebra el Dia Escolar de la No violència i la Pau (DENIP), una iniciativa que va nàixer el 1964 per a fomentar l'educació en i per a la concòrdia, la tolerància, la solidaritat, el respecte als drets humans, la no violència i la pau.

Avui, més que mai, és hora de reivindicar una pau duradora a l'Orient Pròxim que, cada vegada, sembla més impossible entre palestins i israelians... Un altre marró pel bo d'Obama: l'herència rebuda és fotuda!

Avui, més que mai, és hora de deixar les armes sota la taula i de despenjar els pósters del Che (Guevara), de Fidel Castro, de Mao Zedong, d'Stalin, Lenin, Trotski, Ceaucescu, Mussolini, Hitler, Franco i altres dictadors patrocinats, al seu moment, per certs governs nordamericans com ara Sadam Husein, Augusto Pinochet, Rafael Videla, Mobutu Sese Seko... Napoleó i de tots els personatges històrics que han crescut acompanyats pel soroll dels cannons, els aromes de la pólvora i les al·lèrgies antidemocràtiques.



Avui, més que mai, hem de repenjar el cartell de Mohandas Karamchand Gandhi, pensar en clau global i, per suposat, seguir actuant en clau local: què fem a Vila-real en el segon aniversari de la publicació oficial al B.O.E. del topònim oficial únic de la ciutat, nom històric des de 1274 i aprovat, democràticament, per la unanimitat del Ple del nostre Ajuntament al 2006?

Potser, no cal gitar-nos damunt les vies del tren, però sí recordar tothom, pacíficament i tranquil·la (el conflicte lingüístic és cosa, sempre, dels que porten 300 anys imposant la llengua de l'imperio), que "Villarreal" fa dos anys que ja no és el nom oficial del nostre poble i el "Villarreal de los Infantes" (nom franquista dels anys 50) ja en fa més de 25 que no té res a veure, oficialment, amb el nostre pacífic poble, passota ciutat... Entre la pau i el conflicte, tampoc cal caure en la desídia.















......................................................................................................................

diumenge, 25 de gener del 2009

PELLEGRINI, NO N'HI HA FUTBOL...



Ahir a la vesprada, després del fallit intent del Madrigal -on només vam anar a passar fred- decidírem canviar el xip i visionar un partit de futbol. Per cert, per què al caminar li diuen jugar al futbol?

D'acord que Cygan va tenir una errada, d'acord que el Vila-relax C.F. (Caminants del Futbol) té millor equip que l'Osasuna i que el Getafe i que el Mallorca (diumenge passat, un altre partit per oblidar!) i que el Poli Ejido... però aquesta temporada pot ser (tant de bo m'equivoque!) la de nunca segundas vueltas fueron buenas...

Falta actitud, agressivitat, esforç, competitivitat, responsabilitat individual i col·lectiva, planter... De veres no se pensa fitxar cap jugador, ni pujar-ne cap del "B" (aquestos sí que són autèntics cracks!), després de la marxa d'Edmilson, el nul rendiment de Matias Fernández, la feblesa al centre de la defensa o la falta de xispa dels guanyadors de l'Eurocopa (Capdevila, Senna i Cazorla)?

Total que en això estàvem, veient futbol, és a dir, a dos equips que van córrer durant 90 minuts, com són el Barça i el Numància (4-1), quan me va entrar al mòbil aquest missatge de text (poètic?):


Pellegrini, no hay fútbol,
se fabrica el fútbol al correr,
al correr ya hay partido
y se olvida el caminar lento,
el toque-toque travestido,
deja el respetable de bostezar
o de lanzar algun pitido
cuando vuelve el juego total,
masculino, aguerrido...

Porque caminar és vegetar,
matar el deporte competido,
desaprovechar la energia potencial
y perder más de un partido...

Futbolista no hay partido,
se hace futbol al correr,
pensar y actuar un segundo antes
es un principio para vencer,
para llegar a la meta
y volver a divisar atrás
a todos los equipos
que nos han adelantado ya...


Antonio Machacado
(abonado amarillo).-
............................................................................................................................................................

diumenge, 11 de gener del 2009

València, 3 - Vila-real, 3: virtuosisme estèril?



Partit impressionant anit a Mestalla, empat que sap a victòria per al Vila-real, una altra lliçó de futbol total... però, una vegada més, ineficàcia defensiva, gols rebuts a baló parat (en remats de cap a plaer o amb escassa oposició de la defensa groga) i, en definitiva, de 12 punts possibles contra "els grans" (Sevilla, Barça, Madrid i València) només un...

I això què significa, que és per estar-ne disgustats? No, ni molt menys!

Simplement, que s'està imposant la lògica: el mateix equip virtuós de l'any passat que va aconseguir ser Subcampió de Lliga jugant, només, una competició, és molt difícil que puga repetir una campanya semblant després de l'Eurocopa (on Capdevila, Senna i Cazorla van aportar moltíssim), de fracassar o abandonar (¿?) la Copa del Rei a la primera de canvi, és a dir, com sempre i, naturalment, de jugar una Champions on interessa arribar el més lluny possible però, això sí, amb un equip un any més vell, reforçat escassament a l'estiu (Llorente, Ibagaza...) i de cap manera a l'hivern...



Per una altra banda, hi ha jugadors fonamentals que no tenen recanvi, com és el cas de Diego López, Capdevila, Eguren o Marcos Senna... també està allò de la crisi econòmica que, segons el president, Fernando Roig també arribarà al futbol (l'evidència és l'immobilisme del mercat futbolístic d'hivern), però en el cas del Vila-real sempre quedarà la cantera i la ciutat esportiva...

Anit, molt bon partit a Mestalla per a tots els bons aficionats al futbol, seguidors del Barça, del Madrid, de l'Atlètic, del Sevilla... però no pels seguidors del València (supose) i tampoc pels del Vila-real. L'empat va tenir sabor a victòria, però només suma un punt..


..............................................................................................................................

dijous, 4 de desembre del 2008

PREMIS PERTOT ARREU



Aquesta vesprada, amb el lliurament dels premis Onda Cero a destacats vila-realencs, com ara els amics Leandre Adsuara i Josep Pasqual Sancho (als que felicitem públicament!), continua una incipient Lliga de Premis a la nostra ciutat, desconeguda fa només uns anys on hi havia la ja tradicional Gala de l'Esport (l'edició 2008 es va fer el propassat dissabte) i poc més. Un fenomen que, potser, l'ex-alcalde Baptista Carceller podria qualificar de eclosión azaharosa de unos premios en flor...

Escric "continua" perquè fa, només, uns dies, va ser la Regidoria de Medi Ambient la que encetava, d'alguna manera, la temporada; després hem tingut els premis del Festival de Curmetratges amb les ja famoses No-gràcies del director, Sergio Caballero, als polítics i empresaris que, enguany, no han recolzat la iniciativa.



Amb l'any nou, seguirà el Premi Socarrat Major al voltant del 12 de gener -més o menys-, els Premis Poble al febrer o, el mateix mes -valga la reiteració-, els Premis 20 de Febrer atorgats per l'Ajuntament de Vila-real... Per no parlar dels trofeus festers del mes de maig, on la disbauxa va, des de Ca la Vila, fins la colla festera més difícil de topetar... Ara, això sí, del Certament Literari val més tapar-se el nas i deixar-ho córrer, perquè els darrers, han estat dos anyets horribles... per no dir-ho en llatí! (L'any que ve no cal que publiciten els terminis, ni les bases, perquè ara es porta allò d'anar canviant-les sobre la marxa... i el que no s'ho crega que pregunte als que s'han presentat -jo en conec a dos- o als membres del jurat que van rebre els treballs en juny, és a dir, dos mesos després de tancat el termini de presentació).



L'augment demogràfic de Vila-real ha estat notable als darrers anys, encara que l'I.N.E. no s'ha dignat a reconéixer-ho (a més d'ignorar el codi postal de la ciutat!, que ja és greu, per no parlar del manteniment del topònim bilingüe Vila-real / Villarreal que fa dos anys que ja no és oficial, etc... quanta ignomínia!), però, parafrasejant Malthus a la inversa, s'hauran de prendre mesures de control davant la fertilitat premiadora perquè la proliferació de trofeus s'ha multiplicat en progressió geomètrica, mentre la població només ho ha fet en progressió aritmètica...

Les teories de Malthus, malgrat tot, continuen vigents als països subdesenvolupats, on la població no té constància de la crisi global perquè la població creix en progressió geomètrica, mentre que els trofeus o premis (no m'agrada l'humor negre, ni aquesta metàfora alimentària) es mantenen estables o, com a molt, només experimenten increments aritmètics escassos.

De tota manera, la dèria premiadora dels vila-realencs als darrers anys, més que un estudi estadístic, demogràfic o econòmic, necessita ja, urgentment, una anàlisi qualitativa des del punt de vista psicològic o, millor dit, una psicoanàlisi. Si Malthus i Freud alçaren el cap... seria un miracle. Si els vila-realencs recuperàrem el trellat, també?
........................................................................................................................

Laulauenlaseuatinta

Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)

CALENDARI DE LLIGA VILLARREALCF 2026_27

Vila-real, la nostra ciutat (1274-2024)

Els més visitats

Vila-real a rajaploma

3CAT A LA CARTA

Horaris LligaBBVA

Visualitzacions de pàgina l'últim mes