Enhorabona al futbol amb majúscules, enhorabona als barcelonistes, enhorabona a l'equip blaugrana, enhorabona al poeta del Camp Nou... També des de Vila-real -concretament, des de la penya Cèltic Submarí- seguirem, anit, la gran final de Roma, molts vila-realencs culers, molts vila-realencs que sempre tindrem el Barça com el nostre segon equip i, sobretot, amants de l'art del futbol i dels plantejaments del geni de Santpedor.
Potser ningú creia, a principis de temporada, amb aquests versos de Martí i Pol:
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Potser, només el Pep Guardiola. Potser fa unes setmanes, ni el mateix Toni Soler confiava en l'èxit -sobre tot, econòmic- de l'Himne del Crackòvia (Copa, Lliga i Champions), perquè se corria el risc de no fer el triplet (mai l'havia aconseguit cap equip de la Lliga de les Estrelles) o, cas d'aconseguir-lo, fer-ho amb un orde diferent. Però, va aparéixer Llorente in extremis, al Camp Nou (3-3), per donar pas a la Copa. I, si no n'hi havia prou amb això, novament in extremis, va aparéixer Cani al Madrigal (3-2) per consolidar la Lliga per al Barça (no cal oblidar que, a hores d'ara, encara no seria Campió de Lliga sense la col·laboració del Vila-real C.F.) i, finalment, Etoo, Messi i la màgia del millor equip d'Europa i del món han fet la resta.
Cal treure's el barret, davant el miracle del Barça, davant el treball ben fet. A Vila-real creiem amb els miracles i, ara, que el nostre admirat Diego Forlán sembla que va a proclamar-se Bota d'Or (amb permís d'Etoo), esperem que perda l'Atlètico de Madrid dissabte que ve per poder disputar, també, Copa, Lliga i Champions...
3 comentaris:
És veritat que el Vila-real va fer campió el Barça guanyant el Madrid, però recorda la victòria del Mallorca de diumenge passat que també l'haurien fet campió però una jornada més tard.
Endavant Vila-real i Força Barça!
J.B.
Toni, escric per la PDA des de Noruega i és curiós les vegades que coincidim amb els comrntaris. Imaginat a més de 4.000 km del poble veure la victória blau grans però vestit de gcoc. Enhoabona a tots ¡
Tens raó, JB, però els del Crackòvia han de reconéixer la col·laboració del Vila-real en l'orde de les copes.
Supose, Paco, que el Barça també és el teu segon equip, perquè jo et recorde jugant al Madrigal de blaugrana -com jo mateix- quan a penes teníem 9 o 10 anys (abans d'entrar a l'institut)... que ho passeu bé pel país de la teua dona!
Publica un comentari a l'entrada