SEGONA VOLTA FUTBOLÍSTICA

Després d'una irregular primera volta, el Vila-real Club de Futbol afronta aquesta vesprada l'inici de la segona davant un rocós Osasuna, és a dir, un equip en inferioritat tècnica però amb molta superioritat física, com ve sent habitual darrerament, perquè sembla que tots els equips de Primera corren més, entrenen més i vigilen la part física molt més que el nostre malabarista Vila-real.

El futbol modern, l'actual, el que allà on va triomfa -si la pilota vol entrar- és un futbol integral, és a dir tàctic, físic, ràpid, tècnic, de possessió del baló, de pressió al contrari quan se perd, etc. i, sobre tot, d'escola, de conjunt, de col·lectivitat sobre la individualitat... aquesta és, precisament, la distància que separa el Barça de la resta d'equips. El Vila-real, evidentment, no pot competir, ara per ara, ni amb el Barça, ni amb el Real Madrid, però els aficcionts ens conformaríem -al llarg d'aquesta Segona Volta que comença- en observar damunt la gespa una mica més d'intensitat, de lluita, de velocitat i de coordinació en el joc que, per moments, s'ha perdut per moltes causes i molt complexes d'analitzar.

Ahir, sense anar més lluny, després de la immerescuda derrota del Vila-real B (que va dominar el Llevant tot el partit, jugant amb inferioritat numèrica: quin equipàs el Vila-real B!!!) digueren a Punt 2 que Eguren tornava cap a la Vila, després d'haver estat rebutjat per la Lazio de Roma, cosa que avui s'ha desmentit per part de Fernando Roig... però la marxa de Fuentes, de Jonatan Pereira, l'intent de col·locar Marco Ruben al Wigan anglés (una altra operació frustrada), indiquen que dins del vestidor i del club estan canviant moltes coses. També diuen les males llengües que al Vila-real li se deuen molts diners per part d'entitats públiques i privades (algun club que fitxa molt i paga poc!) i, finalment, que, tal vegada, s'ha passat del Despotisme Il·lustrat de Don Manuel Pellegrini i Ripamonti (no confondre amb dictadura pura i dura) al Parlamentarisme nòrdic de Valverde, més difícil d'entendre per part d'uns jugadors que mai han rebut classes d'Educació per a la Ciutadania.

Al capdavall, la manca d'un planter compensat, la baixa forma d'alguns jugadors, la lenta adaptació -com és normal- dels nous fixatges i, per suposat, la difícil papereta d'un entrenador nou (Valverde) que ha de bregar amb un equip confeccionat a imatge i semblança del míster anterior, han provocat una situació que, como dije resién se ha de revertir en la cancha, partit a partit poniendo toda la carne en el asador i -com diria Godín- con el aposho de l'afisión...
===================================================

Pellegrini el Republicà

El Vila-real s'ha classificat per a la següent fase de la Copa del Rei, després de la victòria d'anit contra el Puertollano (de Segona B). Vista la trajectòria dels darrers anys a la Copa, aquesta és una notícia extraordinària i més després de la lògica eliminatòria del Real Madrid gal·làctic davant l'Alcorcón (també de Segona B). Però és que Pellegrini sempre ha estat un entrenador republicà...

Si hem de fer paral·lelismes entre l'actual Vila-real i l'actual Real Madrid, salvant totes les distàncies, hem de dir d'entrada que el Vila-real és un equip ric ja que, a dia d'avui, no té uns números rojos tan abultats com els blancs, tot i reconeixent que la capacitat de generar ingressos o de vendre samarretes siga, evidentment, molt menor. El Vila-real continua jugant malament al futbol, el Real Madrid també.

El Vila-real té un planter descompensat (falta un central de garanties, un estoper o migcentre que talle balons i un distribuidor de joc davant l'absència reiterada de Senna, Cazorla i Ibagaza... encara que no ens haguera vingut malament un Negredo al capdavant de la davantera, al Real Madrid tampoc), el Real Madrid també (problemes en defensa, manca d'un organitzador del joc, etc.).

Pellegrini no ha fitxat cap jugador del planter (li'ls han fixat entre Florentino i Valdano), Valverde tampoc (li'ls han fixat entre Roig i Llaneza). Però Valverde no té cap pressió mediàtica (ans al contrari, ens volen vendre que alguns jugadors han costat no sé quants milions... ¿?..., però ningú s'ho creu), Pellegrini, incomprensiblement, la té tota (els directius -no Pellegrini- volen vendre que jugador car igual a rendiment segur i, fins ara, tothom s'ho havia cregut).

És la grandesa del futbol i, sobre tot, de la Copa del Rei on, encara, els Davids continuen donant disgustos als Goliats perquè els rics també ploren...
===================================================

5.0: EL DESPERTAR DE LA BÈSTIA GROGA?

Mentre José Luis Oltra, tècnic del Tenerife, comentava hores abans del partit d'avui que el Vila-real C.F. era com un monstre futbolístic que seguia dormit però que podia despertar en qualsevol moment... potser per curar-se en salut; els aficionats acudíem al camp amb la mosca darrere l'orella pel vist, millor dit, pel no vist fins ara...

De tota manera, hi ha gent molt pessimista que parla de lluitar per salvar la categoria, pels precedents d'equips amb millor planter que l'actual del Vila-real (Betis l'any passat, Saragossa fa dos anys, Atlètic de Madrid, Celta, etc.) i altres qüestions que comporta el pessimisme. Evidentment, aquesta victòria no ens ha de fer llançar les campanes al vol, ni molts menys, sinó ser realistes i convéncer els jugadors que hi ha molts equips pitjors que aquest limitat Vila-real... i dic limitat perquè, bàsicament, es tracta del mateix equip de fa quatre i cinc temporades, a més de les baixes fonamentals d'ara mateix (Cazorla, Senna, Ibagaza) que ens han fet perdre el centre del camp i el famós, en el passat, futbol de toc.

Però, per fi, el Vila-real s’ha trobat a sí mateix davant el Tenerife, endosant-li una maneta de cinc en, a penes, sis minuts: tot el que no s’havia marcat des de l’inici de Lliga ha arribat de la mà d’un esplèndid Llorente que, tot sol, s’ha fabricat dos gols (el primer de la vesprada a la primera part i el 4-0 tot guanyant l’espatlla a un defensa i per velocitat al porter), d’un elegant Pirés (gràcies a una passada magistral de Rossi), d’un mà a mà de Rossi tot sol davant el porter que, aquesta vegada, no perdona i celebra amb ràbia i, per últim, un gol de Cani com a premi al seu treball constant al centre del camp.

A l’altra/l'oltra serà! -haurà pensat el tècnic de l’equip de les illes (ex de Castelló i Llevant), avui desafortunades, ja que Tenerife avui ha estat seguro de gol... Molt haurà de treballar, per salvar la categoria, un equip que, pràcticament, presenta el mateix planter que la temporada anterior a Segona. I aquesta, precisament, ha de ser la tranquil•litat d’un nerviós Vila-real fins la segona part d’avui quan ha arribat la Valeriana en forma de 2-0, després de perdonar l’imperdonable a la primera part, i això que el baló ha estat quasi completament del Tenerife durant els primers 45 minuts.



A poc a poc, la falta de treball a la porteria groga ha serenat un nerviós Diego López, Marcano va agafant minuts i assentant-se, davant l’absència d’un desconegut Gonzalo (el millor central d’Europa abans de la darrera lessió) i la seguretat que li dona la companyia d’un magnífic Godín, d’un treballador incansable com és Javi Venta, a més de Crackdevila (l’amo de la banda esquerra). Primera part per oblidar, un centre del camp horrorós i, en canvi, a partir del 2-0 la seguretat d’Eguren i l’atreviment de Bruno (l’estàvem esperant feia mesos!), ben assessorat per Cani i Pirés, portaren els balons endavant perquè un inèdit Llorente començara a sumar de dos i Giusseppe Rossi tornara, per moments, a recordar-nos al bambino de l’àrea de temporades anteriors...



Això era una bèstia groga, un drac alat dormit dins d'uns submarí que anava rovellant-se per moments, que, de sobte, saltà sobre la gespa d'un gelat Madrigal per emergir des de les profunditats de la taula classificatòria cap a aigües més tranquil·les on el comandant, Ernesto Valverde, pot agafar aire i, el que és més important, el timó de la nau: s'ha de reforçar el centre de la defensa i el centre del camp, s'ha de seguir corrent i treballant per afinar la punteria de cara a la porta contrària (sempre no serà Tots Sants!), però hi ha un excel·lent Vila-real B que, de moment, pot reforçar l'equip davant compromisos reials copers i, per què no?, saltar al camp en competicions europees. Més endavant, però, sempre ens quedarà el mercat d'hivern.
................................................................................

ROJOS BAIXETS

L'estiu del 98 no va ser un estiu qualsevol per als vila-realencs aficcionats al futbol. L'equip del poble acabava de pujar, per primera vegada en la història, a la Primera Divisió i a França s'estava jugant un Mundial de futbol on, com sempre, era previsible que la Selecció espanyola se'n tornara cap a casa a la primera de canvi, com sempre... però, hi havia molts més alicients, com ara observar les evolucions d'un tal Gica Craioveanu, un crack romanés fitxat pel Vila-real que procedia de la Reial Societat.

Abans d'acabar l'estiu, malgrat el nou fracàs dels espanyols al mundial, vaig observar que quasi tots els bars de la comarca de La Costera (on s'ubicava aleshores el meu lloc de treball) tenien penjats per les parets pòsters del València C.F., -cosa que comprenia perfectament- i de la Selecció Espanyola (¿?) -cosa que, en principi, em costava de comprendere-... més endavant, però, la cosa ja no em va semblar tant estranya fent el recompte dels jugadors que aportava a la selecció l'equip més gran del Cap-i-casal (Cañizares, Mendieta, Angulo, Farinós...).

Per acabar d'embolicar la troca, vaig decidir comentar-li-ho a un amic d'aquells que mai han tingut aficció al futbol:

-I tu com pots ser valencianista i seguir els partits de la Selecció Espanyola? No deixes que te manipulen! -va ser la primera resposta, en forma de pregunta, i el primer consell, en format sentència...

-Si no tens aficció al futbol, no pots entendre res... -vaig replicar-li amb una altra sentència.



Dissabte passat, vaig preferir el sopar d'empedrao amb els amics -això que a d'altres comarques valencianes s'anomena engravat- al 5-0 contra Bèlgica, car tenia entés que no jugava Senna i tampoc em perdia res. Avui, però, he fet un parèntesi entre la disbauxa festera i, encara que el partit, tàcticament, ha estat per a oblidar, ha valgut la pena només pels detalls tècnics dels bojos rojos baixets, és a dir, els genis del millor futbol combinatiu de la història:

1-0.- Toc magistral de Silva que fa la paret amb Cesc (Sex, com segueix dient el comentarista de TVE?) i gol del crack català de l'Arsenal.


2-0.- Passada en profunditat de Cesc a Don Santiago Cazorla González i gol del crack asturià del Vila-real.

3-0.- Passada en profunditat de Cazorla al seu paisà Mata i el crack valencianista la remata...

Mentrestant, el control magistral de Xavi -el millor centrecampista del món quan no hi ha Iniesta-, la seguretat de Marcos Senna amb el concurs del qual no s'hauria escapat ni la Copa Confederacions a la Selecció, ni un lloc en zona Champions al Vila-real, les centrades de gol de Capdevila o la versatilitat dels joves Piqué i Albiol.



De tota manera, qui anava a dir-nos als aficcionats vila-realencs, allà pel 1998, que la Selecció espanyola es classificaria per al Mundial de 2010 amb tres jugadors del Vila-real sobre el terreny de joc (Capdevila, Senna i Cazorla) i un en la banqueta (Diego López)... per no parlar de Marcos Gullón, Kiko, Matilla i altres cracks grocs de la Selecció Sub-21. El més important, però, és que el Club de Roig comença a ser una factoria de fabricar rojos baixets... Enhorabona a l'aficció!
=========================================================================

PRE-TEMPORADA FUTBOLÍSTICA...

Ja tenim ací la bipartidista temporada futbolística. Quasi tots els mitjans parlen de la lluita Barça - Reial Madrid oblidant-se, per tant, del futbol... I sort que l'equip gal·làctic només va guanyar, ahir, per llàstima, amb un modest 0-1 davant un equipet de xixa-i-nap com sol dir-se vulgarment i no en van fer 27 com el Vila-real (A) davant el Navata, que també és passar-se'n un pèl.

El més interessant de l'estiu, des del punt de vista futbolístic, el fitxatge de Benzema per part del Real Madrid (pot donar moltes alegries als blancs si Pellegrini s'atreveix a seure a la banqueta a Raül i Guti i, sobretot, si s'obliden de vendre samarretes amb Cristiano i fitxen gent de qualitat per la defensa i el centre del camp), així com el possible fitxatge d'Ibrahimovic per part del Barça (Guardiola diu no tenir feeling o bon rotllo amb l'Eto'o, enguany acaba contracte i, almenys, contribueix a abaratir el fixatge: en definitiva un intercanvi de cromos ja que Mourinho tampoc congeniava amb Zlatan, el gran -des de tots els punts de vista- davanter suec).

El més esperpèntic, com sempre, més que el sainet valencianista sobre com carregar-se un club de primera línia (el abans grandíssim València Club de Futbol), els intents de Canal 9 per vendre Villa al millor postor i, a la vegada, voler vendre a l'aficionat de Mestalla que, al capdavall, es queda per amor al club i, per tant, per decissió pròpia.... Igual de ridícul que la il·lusió de tots els jugadors del món (i també Pellegrini!), des que eren de bolquerets, de formar part de l'equip de Florentino. Els pesseters, ara, són eurers i la resta literatura barata...

Al si del Vila-real preocupa, o no preocupa gens vist el ritme de fixatges, la solitud d'Eguren al centre del camp com a recuperador de balons (no podrà jugar la prèvia de l'Europa League, els dies 20 i 27 d'agost) ja que no té suplent ara per ara, Bruno (que no és eixe el seu lloc!) està lesionat i Marcos Senna continua, des de la temporada passada, sense incorporar-se al ritme normal d'entrenaments... Ja ens agradaria, ja, vore Negredo vestit de groc (junt a Santi Cazorla també de groc, no juguem!), però ara mateix la prioritat hauria de ser trobar-li un substitut al bo d'Eguren, donat que Marcano pot ser la companyia ideal per Capdevila (i fins i tot per Gonzalo), així com Xavi Oliva és el complement ideal per a Diego López (a anys llum dels irregulars i cantadors -ara ho podem dir- Viera i Barbosa).

Pel que respecta a l'entrenador, Ernesto Valverde amb el seu equip, sembla que també han vingut disposats a corregir possibles defectes. Esperem que el Vila-real, malgrat les bones vesprades de bon futbol amb Pellegrini que també les vam tenir, naturalment, deixe de ser aquell equip lent, previsible, que mai o quasi mai jugava per les bandes, que sempre volia entrar a l'àrea contrària pel centre i amb la pilota jugada, que feia poca pressió al contrari donat que el seu nivell d'agressivitat era semblant, de vegades, al dels Teletubis... I si, a més, són gent més oberta i atenta amb la prensa, molt millor. El 0-27, malgrat tot, no deixa de ser una anècdota que protagonitzada pel nostre Vila-real no donarà lloc a més comentaris: més val així!
==============================================================================

COPA, LLIGA I CHAMPIONS...

Enhorabona al futbol amb majúscules, enhorabona als barcelonistes, enhorabona a l'equip blaugrana, enhorabona al poeta del Camp Nou... També des de Vila-real -concretament, des de la penya Cèltic Submarí- seguirem, anit, la gran final de Roma, molts vila-realencs culers, molts vila-realencs que sempre tindrem el Barça com el nostre segon equip i, sobretot, amants de l'art del futbol i dels plantejaments del geni de Santpedor.

Potser ningú creia, a principis de temporada, amb aquests versos de Martí i Pol:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Potser, només el Pep Guardiola. Potser fa unes setmanes, ni el mateix Toni Soler confiava en l'èxit -sobre tot, econòmic- de l'Himne del Crackòvia (Copa, Lliga i Champions), perquè se corria el risc de no fer el triplet (mai l'havia aconseguit cap equip de la Lliga de les Estrelles) o, cas d'aconseguir-lo, fer-ho amb un orde diferent. Però, va aparéixer Llorente in extremis, al Camp Nou (3-3), per donar pas a la Copa. I, si no n'hi havia prou amb això, novament in extremis, va aparéixer Cani al Madrigal (3-2) per consolidar la Lliga per al Barça (no cal oblidar que, a hores d'ara, encara no seria Campió de Lliga sense la col·laboració del Vila-real C.F.) i, finalment, Etoo, Messi i la màgia del millor equip d'Europa i del món han fet la resta.

Cal treure's el barret, davant el miracle del Barça, davant el treball ben fet. A Vila-real creiem amb els miracles i, ara, que el nostre admirat Diego Forlán sembla que va a proclamar-se Bota d'Or (amb permís d'Etoo), esperem que perda l'Atlètico de Madrid dissabte que ve per poder disputar, també, Copa, Lliga i Champions...

TIRANT AL BLANC

Sempre he sigut del Villarreal C.F. però, per què amagar-me?, fins el 1998, és a dir, fins el primer ascens a la Lliga de les Estrelles de l'equip del meu poble (Vila-real continua aspirant a ser una ciutat com Déu mana, en el bon sentit de la paraula), el meu equip -a Primera i a la Champions- sempre havia estat el Barça. De fet, la primera samarreta que van comprar-me els meus pares per practicar futbol va ser blaugrana i, a més, portava el 10 de Luisito Suárez...

Des d'aleshores, sempre m'ha agradat el futbol total però, potser, mai havíem gaudit d'un espectacle futbolístic com el que practica l'actual Barça. El Vila-real també ens va fer gaudir, i molt!, durant l'any passat, però enguany les lesions, un planter massa curt per tanta competició i un joc previsible, lent, sense bandes i sense pressió al contrari, ens han portat a un atzucac o carreró sense eixida: potser s'ha acabat Europa per al Vila-real (esperem que no, toquem fusta!), potser s'ha acabat un cicle, gràcies per tot Pellegrini...

El Barça crea a la velocitat de la llum. Iniesta i Xavi són el rovell de l'ou del millor centre del camp del món, però no cal oblidar que el Barça també juga sense pilota. El Barça pressiona el contrari quan no té el baló, el Barça també sap defensar i reaccionar, ràpidament, a la contra. El Barça juga per les bandes a la perfecció. El Barça de Pep Guardiola causa admiració pertot arreu...

Els bons aficionats al futbol (n'hi ha de tot!) s'han decebut quan els italians o els alemanys (l'antifutbol) han guanyat alguna competició important (un mundial per exemple). Enguany seria una gran decepció que el Chelsea guanyara la Champions o que el Real Madrid acabara guanyant la Lliga... però això últim no passarà.

He llegit que el Barça practica un futbol del segle XXI amb una normativa del XIX, és a dir, que un equip que a penes fa faltes (Alves, potser, té fama de dur, però no és Sergio Ramos ni Marchena...), sempre acaba els partits contra els equips "físics" (Madrid, Sevilla, València...) amb el mateix nombre de targetes grogues que el rival (això solia passar-li, també, al Vila-real en aquells temps quan practicava bon futbol sense arribar a l'excel·lència de l'actual Barça).

Per cert, anit Doña Esperança va haver de retirar les tanques de La Cibeles a corre-cuita ja que, encara, no volen celebrar el Subcampionat... la nit de dissabte, en canvi, l'Ajuntament de Madrid patrocinava la disbauxa d'acostar-se a un punt del liderat: ridícul, patètic...

Tirant al blanc: tirant els diners públics!
..........................................................................................................................

FLAIXOS LONDINENCS

Després de tornar a la nostra Ítaca natal, Vila-real, només resta agrair públicament l'esforç de la Penya Cèltic Submarí, d'Ernesto Boixader i cia., perquè quasi eixira tot, finalment, a la perfecció. Ens ho hem passat d'allò més bé, ens han eliminat de la Champions, però no tenim temps per a plors: tan de bo l'any que ve puguem repetir l'experiència. Ja sabeu allò de que sempre és preferible riure i d'altres frases fetes sobre la cara que li s'ha de posar al mal temps futbolístic (l'oratge londinenc, pseudotropical).

L'Arsenal, l'equip de futbol d'un barri situat a la ciutat més gran d'Europa, Londres, ha pogut amb l'equip de la nostra vila reial, una gran ciutat de, només, 52.000 habitants. Tenim una gran aficció, i un planter de jugadors escàs que, ara per ara, només dóna per fer una alineació: Una aliniació, una competició... aquest és el gran repte del Vila-real Club de Futbol per al que resta de temporada, és a dir, aconseguir un bon lloc en la Lliga de les Estrelles...

Gràcies a tots els companys de viatge per haver contribuït a passar tres dies tan agradables i, en especial, a Benjamí, David, Domingo, Héctor i Javier.

LA MILLOR AFICIÓ D'EUROPA !!!

El Vila-real C.F. va aconseguir anit, brillantment, la classificació en la fase de grups de la Champions League per a la següent ronda front a l'actual campió, el Manchester United que, per cert, mai ha aconseguit guanyar a l'equip de Vila-real en els quatre enfrontamets europeus disputats fins ara

La tàctica de l'afició (al voltant del 20% dels habitants de Vila-real són abonats de l'equip de futbol, una cosa mai vista a cap club del món) havia estat dissenyada amb molta cura: res de fer la ola / l'ona, res d'anar-se'n del partit a la mitja part i, sobretot, animar durant els 90 minuts davant la classe/prepotència dels Cristiano Ronaldo i companyia però, sobretot, escridassar a un àrbitre italià que no va influir en el resultat però sí en la infermeria (lessió de Marcos Senna després d'una entrada brutal dels anglesos que no va meréixer ni la cartrolina groga) i en el vestidor (injusta expulsió de Capdevila amb roja directa després d'una forta entrada a l'intocalbe C.R. ... cada vegada que li despentinaven els cabells suposava tarjeta groga per als grocs). Per tant, d'empat firmat i arreglat, res de res.

Molts gràcies afició i a esperar el mercat d'hivern, que s'acabe la dessídia d'alguns jugadors del planter que segueixen sense meréixer continuar en aquest gran equip de futbol i, sobre tot, passeu olímpicament dels mercenaris dels juntalletres, opinadors venuts a la veu del seu amo per quatre miserables euros (o potser, moltíssims més!) i que, damunt, sempre estan disposats a culpar l'afició quan els jugadors del Vila-real o el seu entrenador ixen al camp disposats a tirar un partit al fem (cas del de Copa contra el Poli Ejido o, dissabte passat, la segona part contra el Valladolid... per cert, ahir els jugadors groguets tampoc no van fer la ola / l'ona -com davant l'At.Madrid- i per això vam complir com a professionals).

Enhorabona a tots i a prosseguir el somni europeu!!!

VILA-REAL C.F., LÍDER EN EL MERCAT DE FITXATGES

El Vila-real C.F., com la majoria de clubs de Primera Divisió, va començar a rodar des d'ahir. Avui marxaran a Navata (Girona) per fer la pretemporada com als darrers anys i presentar-se davant l'afició el proper 30 de juliol davant el Liverpool de, entre d'altres, Pepe Reina (ex-groc), Fernando Torres (ex-matalasser) i Rafa Benítez (ex-xoto)...

De moment, Manuel Pellegrini ja ha assenyalat que comencen de zero, que l'optimisme com a full de ruta potser mal company de viatge i que, com quasi sempre, s'ha de treballar amb humiltat però, això sí, deixant la porta oberta per a futures contractacions (davant la lessió de Nihat Kavechi)...

L'afició, acostumada -o malacostumada com estem en la darrera dècada- a batre rècords respecte a les temporades anteriors, està expectant i il·lusionada davant el repte d'afrontar tres competicions al màxim nivell: Champions, LLiga i Copa del Rei. El proper objectiu: alçar un trofeu, un títol...

Eguren (Hammarby), Edmilson (Barcelona), Llorente (Valladolid), Altidore (NY Red Bulls) i Ibagaza (Mallorca) ja coneixen el camí a seguir. Flores (River Plate) i Escudero (Vélez), per la seua part, s'uniran a la legió de cedits que van fent equip i/o calaix, que tot és important. El Vila-real és un club molt sanejat amb la venda de Martín Cáceres (Barcelona), Mavuba (Lille), Tomasson (Feyenoord), Josemi (Mallorca), Somoza (Vélez) o el vila-realenc César Arzo (Recreativo) i la cessió, com hem apuntat abans, d'Escudero (Valladolid) i Flores (River), o les dels canterans Jonathan Pereira (Racing) i Marco Rubén(Recreativo).

I, encara que és un indicador que no puntua a la classificació F.I.F.A. de clubs, d'entrada el Vila-real és líder en el mercat de fitxatges i no com molts altres que, a hores d'ara, no han fitxat, no saben qui se'n va i qui no i, fins i tot, dubten sobre qui ha de ser l'entrenador o el secretari tècnic: amb diners sempre hi ha torrons? No, de vegades també hi ha organigrames surrealistes que provoquen anarquia organitzativa, plantejaments futbolístics virtuals i operacions financeres opaques o molt poc explicades a l'afició (pregunteu per clubs amb pressupostos molt més elevats que el del Vila-real Club de Futbol). Endavant!