VILLARREAL C.F., LA PERMANÈNCIA DE TOT UN POBLE

A partir de les 22 h. d'aquesta nit primaveral, Vila-real es juga la permanència en la Primera Divisió del Futbol espanyol que tantes alegries ens ha aportat als darrers anys, sobre tot a partir del gol d'Alberto a Compostel·la, és a dir, el que va significar el primer ascens al maig de 1998. El Vila-real Club de Futbol és, vertaderament, la il·lusió de tot un poble que, ara mateix, té ben poques coses positives a les quals agafar-se en un entorn de crisi, atur, males notícies econòmiques i/o polítiques, etc. A més, què és el millor que ens ha passat a les comarques de Castelló als darrers anys? Efectivament, el F.I.B. de Benicàssim -el festival internacional de música que atrau jovent de tot el món- i la trajectòria futbolística del Vila-real tant a Primera Divisió (durant la temporada de l'ascens 1998-99 i les dotze seguides fins l'actual, és a dir, 2000-2012), com a l'Europa League (dos vegades semifinalistes, al 2004 contra el València i el 2011 contra el Porto) o a la Champions (tres participacions en les quals hem caigut dues vegades front a l'Arsenal, la primera, el 25 d'abril de 2006 quan el penal fallat per Riquelme -quan el mal ve d'Arsenal, a tots fa mal- i la darrera al 2009 amb un 3-0 al fabulós Emirates Stadium de Londres i l'actual temporada -no caldria oblidar-ho-, on el Vila-real va entrar al grup del Bayern de Múnich, és a dir, l'amfitrió i favorit a guanyar la final d'enguany).

Aquesta nit ha de pesar la història, però no per enfonsar l'equip i l'afició en un pou de nerviosisme i responsabilitat sinó, tot el contrari, per valorar en positiu totes les vivències dels darrers anys que, ara mateix, tots volem perllongar en el temps perquè el Vila-real C.F. és un equip sanejat econòmicament -com ha dit el president, Fernando Roig-, amb una afició de les més sanes del món i, diguen el que diguen, de les més fidels (més del 20% del Padró d'Habitants -10.000 sobre 50.000- són abonats indígenes del club i l'altre 50% -10.000 més- són abonats procedents dels pobles de la comarca de La Plana -majoritàriament de Castelló- i d'altres ciutats de les comarques de Castelló i València) i animades, tot i el perfil social familiar, on destaca l'elevat percentatge de dones que van al Madrigal cada jornada.

Les aficions, potser, no guanyem els partits (mireu què els ha passat als grans, quan tots apostàvem per una final Barça - Real Madrid i, per tant, que ens anunciaren la marxa de Pep al final de la Lliga), però quan les grades es veuen plenes també es transmet un missatge de complicitat, autoestima i una mica -no massa- d'orgull cap a l'interior -i cap a l'exterior- que indica la importància de l'esdeveniment per a tota una massa social que coincideix, en aquest cas, amb tota la ciutat de Vila-real: la il·lusió de tot un poble! I aquesta il·lusió no és altra que la de deixar de patir, consolidar la permanència de forma virtual sinó matemàtica i tancar, d'una vegada, una temporada que ja tindrem temps d'oblidar.

Per cert, ahir va passar per Vila-real quasi tot l'equip de La Transmissió d'en Puyal, amb Joaquim Maria al capdavant, la icona del Barça -com el va definir l'amic Vicent Pitarch-, un professional de la paraula radiofònica, però també un home de paraula, que ens va delectar amb el seu parlament sobre futbol tot aclarint-nos, entre d'altres perles, que Messi no fa els gols amb la "seva" cama esquerra (no podria fer-los amb cap altra cama esquerra, sinó amb la pròpia), sinó amb la cama esquerra...

Contra l'Osasuna -a banda de blindar la porteria de Diego López que, darrerament, va aconseguint-se-, hem d'apostar pels gols de Marco Ruben, Nilmar, Martinucchio, Marcos Senna, Hernán Pérez o del mateix Bruno -que no xuta quasi mai- des de fora de l'àrea, amb la seua pròpia cama, amb la del veí, amb la dreta, amb l'esquerra, amb el peu de l'àrbitre o el del linier, perquè avui val sumar i, sobre tot, guanyar... Avui tota l'afició al Madrigal més que mai, endavant Vila-real!!!
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------
P.D.- I recordeu de portar aliments no peribles a les portes del MADRIGAL per col·laborar amb CÁRITAS i així ajudar els més necessitats que, qualsevol dia, podem ser nosaltres mateixos com continue la destrucció d'ocupació i les retallades salvatges.

EL CLAM DELS SOCARRATS

Un poema adient per recitar cada 25 d'abril...

No s'ensenya a les escoles

com van esclafar un país...

Al Tall.- 

EL CLAM DELS SOCARRATS (1935)

He vist en somnis revoltar-se un poble: 

passen les turbes sota una bandera. 

I els homes, forts enmig de la revolta, 

entonen, exaltats, son cant de guerra. 

Som els bons fills de la terra, 

els hereus dels socarrats 

que lluitaren i moriren 

nostra pàtria defensant. 

Les llopades famolenques 

de Felip, el rei tirà, 

envaïren nostra terra 

cremant viles i ciutats, 

robaren i assassinaren, 

el dol i l’odi sembrant, 

l’odi sant que avui reviu 

en el cor dels valencians. 

Odi en el pit, odi en el cor, 

odi en l’arma i en el braç. 

Amor en la sang que vessa 

i en el clam de llibertat. 

Ni som fill bords, ni som mesells, 

som i volem ser valencians; 

odis i amors tenim al cor, 

al pit coratge i força al braç. 

La sang vessada als camps d’Almansa, 

les cendres de Vila-real, 

els crims de Quart, Alcoi i Dénia, 

el setge horrible d’Alacant. 

I nostra Xàtiva gloriosa 

cremant per tots quatre costats, 

perquè les flames la rendiren, 

clamen venjança i llibertat. 

Odi en el pit, odi en el cor, 

odi en l’arma i en el braç. 

Amor en la sang que vessa 

i en el clam de llibertat. 

No és Castella nostra pàtria, 

que és el Regne valencià. 

La llengua que ací parlem 

no és, no, dels castellans. 

Volem els homes molt lliures, 

volem la pàtria ben gran, 

volem en nostra bandera 

les quatre barres de sang. 

Volem que els fills de la terra 

s’exalten al nostre clam. 

Volem que València siga 

la pàtria dels valencians! 

Odi en el pit, odi en el cor, 

odi en l’arma i en el braç. 

Amor en la sang que vessa 

i en el clam de llibertat. 

Miquel Duran de València (1883-1947)

...o0O*O0o...

A L'ABRIL, LLIBRES MIL

Aquest matí de dissabte, en l'històric i immutable palau-castell -que demana una esperada rentada de cara, o rehabilitació, per evidenciar, fidelment, la indubtable i ferma bellesa arquitectònica que atresora-, ha començat la primera Fira del Llibre de Betxí on, després de la presentació oficial del programa d'actes municipal, per part de les autoritats locals, ha tingut lloc la presentació d'UN PONT SOBRE EL MERIDIÀ, el llibre col·lectiu de relats de tretze autors d'El Pont, cooperativa de lletres, en el qual he tingut la sort -o la responsabilitat- de col·laborar.

Ha estat una presentació senzilla, però emotiva, no solament pels parlaments dels meus companys (Joan Andrés Sorribes, Joan Pla, Vicent Pallarés i Rosabel Gumbau) que, com sempre, han demostrat una dialèctica de solvència contrastada a l'hora de motivar el públic assistent a la lectura en general i, en concret, d'aquesta primera publicació d'El Pont, sinó per la presència d'alumnes, ex-alumnes i coneguts de dins i fora de la població que ens han acompanyat omplint el monumental pati porticat amb vocació de recuperar el seu antic esplendor com a claustre. A totes i a tots els que heu vingut -com diu la cançó- us hem reconegut, i us donem les gràcies: un poble que llig és un poble que traça ponts cap a un futur d'esperança.

Sobre llibres, us presente, a continuació, una contribució personal en forma d'article d'opinió publicat per la Revista Poble aquest mes d'abril sota el mateix títol d'aquest post (A l'abril, llibres mil):

Després d’un hivern dels més secs que es recorden, arriben les pluges d’abril.

Sempre no és Pasqua, diuen, però la veritat és que tothom necessita desconnectar d’aquest ambient negatiu que ens envolta, perquè la realitat sempre ha superat -i supera- la ficció.

2011 ha estat un any fecund per Vila-real, almenys a nivell literari, i per això es presenten tantes novetats amb firmes locals durant les properes fires del llibre (d’abril) que tindran lloc des de València, Cap-i-Casal, fins Vinaròs, passant per Betxí, Borriana, Castelló o Benicarló. Vila-real tancarà aquesta gira de fires el primer cap de setmana del mes de juny.

D’entre les novetats que, esperem, seran presentades a la Fira del Llibre de Vila-real, cal destacar el premi d’assaig del darrer Certamen Literari Ciutat de Vila-real, “Catalogació dels panells ceràmics a Vila-real” de Pasqual Lluís Segura, Carmela Falomir i Leandre Adsuara.

També el premi Vila de Puçol de novel·la, “Món animal” (Onada Edicions) de Jordi Colonques i el premi Enric Valor de novel·la de la Diputació d’Alacant, “Les mans de la deixebla” (Bromera) d’Anna Moner, així com el premi de novel·la juvenil Ciutat de Torrent, “Fàtima i Cristina” (Tabarca) de Josep Usó i Manyanós.

Per suposat que no cal oblidar “La mà de ningú” (Proa) de Vicent Usó i Mezquita, és a dir, l’escriptor vila-realenc més guardonat des dels temps del “Llibre dels Fets” de Jaume I... 

Per acabar la pluja de llibres, 13 relats de 13 escriptors d’El Pont, cooperativa de lletres, recollits en “Un pont sobre el meridià” (Onada Edicions) on, entre d’altres vila-realencs, podeu trobar els relats de Jordi Colonques, de Francesc Mezquita Broch i el de l’autor que subscriu aquesta columna de Poble.

MIQUEL PERIS: UNA VISIÓ POÈTICA DE VILA-REAL

Miquel Peris i Segarra (1917-1987) va exercir la docència, durant molts anys, a l'escola de La Huerta de Vila-real, encara que aleshores era oficialment el col·legi Vázquez de Mella i, ara mateix, el Gimeno Barón (un pintor vila-realenc del que enguany hem de celebrar el centenari del seu naixement), la qual cosa significa que coneixia molt bé el Vila-real dels seixanta i dels setanta (1960-70) del segle XX, és a dir, aquells temps de prosperitat econòmica on la citricultura començava a diversificar-se cap a la indústria i els serveis i, tal vegada per això mateix, creixia a la ciutat una primera fornada d'estudiants universitaris que, des del flamant Institut públic de Batxillerat, Francesc Tàrrega (inaugurat el 1966), començava a llegir Joan Fuster i el seu Nosaltres els valencians (1962), 50 anys ens contemplen, que significaria la transformació de la mentalitat agrària dels valencians de postguerra en un país obert cap a un futur que ja s'endevinava, com a mínim, diferent i, tal vegada, democràtic...

Miquel Peris i Segarra va ser triat com a mantenidor de les Festes de Sant Pasqual del 1971. D'entre el seu poètic discurs s'han conservat, gràcies a la publicació de la seua Obra Completa (1965-1980) per la Societat Castellonenca de Cultura (Biblioteca de Contemporanis XXXVIII, Castelló de la Plana, 1981) aquests magnífics versos dedicats a Vila-real:

Diu un pregó d’esta vila:

<<…demà a les vuit del matí, entra l’aigua a les Solaes;

que reguen arreu en fila…>>

Quan sagetes roents s’abatollen a l’ampla planura

revolant la sendera cafida d’immensa blavor,

per gaudir l’enlairat viarany per on ve la plaüra,

cantaré,  aquesta nit, l’agredolça cançó de l’amor.

De l’amor que somnia al bressol catifat d’elegies

la novella fal·lera que enguany dintre meu refloreix,

quan al cel oronegen, rabents, brunzidores falzies

i la gota de rou, davallant, la poncella guarneix.

Vull fruir l’esclatar llavimut de les flors primiceres

sota un cel trespolat per les branques del verd taronger,

quan la saba novella pregona cançons falagueres

despertant la blanqueta harmonia que tinc per dosser.

I aniré pels camins de la Vila-reial de la Plana

quan l’alé de l’abril corruqueja sos dolços antulls,

perquè faça el seu son la floreta pairal i hortolana

en bolquers de verdors sense l’ombra d’espines i abrulls.

I segut al caixer domassat de la clara sonada

que fa l’aigua a la sèquia cercant l’escaient escorrim,

entrellusque, potser, la granota que troba sa albada

amagant-se al seu cau recerat a l’ombria del llim.

Pasparís teixidor trenarà cançoneres follies

Capficat d’eixamplar son llinatge nadant en un toll,

quan revolen les lleus marietes lluint voravies

i els talpons corrandegen les soques amb mut abatoll.

Pastafanga l’anguila fussant tarquimoses voreres

i el gripau, fent barqueta, jaurà botinflat i ensopit;

pixavins –hostatgers de l’ullal-, capitomben passeres

per mirar-se a l’espill l’eco mut de l’aeri neguit.

Corretjoles capgiren terrossos per fer son estatge

i la rata-penada s’afanya a les balmes del riu;

caragols despullats fan sa via llepant per l’herbatge

i el mussol, a redós del balum, fent carasses, somriu.

Aleshores l’amor –és donzell molt ardit-, tot ho nega,

fins les canyes que enfloquen els màrgens del nostre Millars

que, molsut, des del cim baixa al pla perquè sap que si rega

s’assoleixen rodones fogueres, remei de les llars.

I amb el rítmic ressò d’un eixam de llegons i aixadelles,

-matiner amanyac duejant amb despert rossinyol-,

s’obren solcs famolencs de nodrir les florals meravelles

per fruitar arracades reblides de llum i de sol.

Aiguamolla remor brollarà dels indrets de Pinella

Rodolant pels reguers i endinsant-se pels fraus del secà.

I a l’ombrell jovenívol del blat s’encendrà la rosella

delerosa de coure al seu foc la fogassa de pa.

Al jardí d’en Pujol l’ocellet rimarà galanies

i l’oratge jovent rondarà pel florit roserar,

festejant els capolls que musiquen sublims melodies

quan l’estel pregoner de l’albada encimbella la mar.

I a l’hort de Sarthou s’arrodonen les greus carabasses

malcorant somniars de piteres, cimbells de l’atzur.

Qui pogués ser al si jovencell d’atzavares vagasses

i atansar, fins la mar, l’alenar d’un desig d’amor pur!

Eixirem al Bassot vianant el camí de les Voltes

enflairant-nos d’essences joioses que lluu el taronger,

mentre al cel la infantada milotxa farà giravoltes

perquè encara, sortosa, res sap de l’amor primicer.

Mon poètic deler t’ofereix, benamada regina,

un reialme de goig reflorit a la vila pairal,

quan la nostra floreta, la nafa, s’ha fet tarongina

pel comboi de lluir amb maragdes ton cor virginal.

Quan sagetes roents avaloten per l’ampla planura

revolant les dreceres cafides d’eterna blavor,

he cantat l’enlairat viarany que ens ha dut la plaüra,

i he fruit, pel seu do, l’agredolç bressoleig de l’amor.

Canta el pregó per la vila:

<<…demà a les vuit del matí, entra l’aigua a les Solaes;

que reguen arreu en fila…>>

El proper divendres, dia 20 d'abril, un grup de poetes i escriptors de les comarques de Castelló li dedicarem un Homenatge al Centre Municipal de Cultura de Castelló (C/ Antoni Maura, 4), a partir de les 19:30 h i amb motiu del 25 aniversari del seu traspàs, en un acte que porta per títol un dels seus versos: "Lhoritzó lluu un badall". Conduït per la poetessa i periodista vila-realenca Susanna Lliberós, constarà d'una semblança del poeta, realitzada per l'acadèmic Lluís Meseguer, l'escenificació de Pep Castellano, amb un tancament musical de cançons d'Artur Álvarez i acompanyament musical de Carles Álvarez que serà posterior a la intervenció de Manel Pitarch, Vicent Jaume Almela, Joan Campos, Romà Bernad i un servidor, Antoni Pitarch, que llegirem un poema de l'homenatjat (en el meu cas, el que Miquel Peris hi va dedicar a Vila-real) i un poema propi:

 ODA A MIQUEL PERIS I SEGARRA

(1917-1987)

Sobre un full, verd mariner,

vaig llençar la xarxa d’un poema

a la recerca d’un banc de versos

o d’un calador, amb estrofes d’enyor

on s’amaguen els mots,

fugissers com els peixos...

Miquel Peris i Segarra,

anhel eteri que narra la llum dels estels,

record que desbarra la mar en l’onada,

les canyes i els hams que atrapen el vers

d’un pescador manifasser navegant en l’estrofa,

angoixa d’un mariner, trafegant

els ulls blaus de la memòria...

Musicador del mot just on s’atansa l’aroma

d’un regust al paladar saborós, de l’idioma,

matalasser del llenguatge adormit,

lletraferit de la ploma, grumet infinit

conversant per la nit amb la caragola

en la llengua d’un poble que per tu reviscola...

Far de l’aigua marina que mira el Fadrí,

cimall del castell on el cel s’endevina,

patró d’un vaixell enfonsat ple de vida,

ressò que ha deixat una veu sense fi...

Eco mut de la marjal en solitud

que la lletra penetra amb ombra de dol,

humitat del sequiol que inunda la pedra

de fèrtils lligams entre l’home i la terra...

L’aire de la mar enlaira l’esforç

d’un poble que reclama al fòrum global

els càntics de la llar pairal, ofegats

en un cor, universal, de tenebres i penombra

on el poeta recerca l’energia social,

la flaire floral d’una terra promesa

on germinen estimes d’un riu sense plors,

forjat en l’estiatge que divisa el miratge

d’un far encisador i esperançat,

abraçat al port de les odes sonores

que lloen el Mestre en Gai Saber

amb ritmes trencats, amb jòniques ones

sobre trenes de sorres pentinades

com un assaig de cant, amb dunes rimades

sobre platges solejades d’enyor a vora mar

de serenates nocturnes, cordes i guitarra

en memòria del poeta Miquel Peris i Segarra.

Antoni Pitarch Font (abril 2012).-

LLEGIR NO PERJUDICA LA SALUT

Potser el negre que escrivia per a Cervantes era un exagerat (sempre he estat convençut que el d'Alcalà de Henares com el d'Stratford-upon-avon, és a dir, William Shakespeare, van encarregar alguna de les seues obres als escriptors negres) amb allò dels trastorns mentals de Don Quijote (això d'En Quixot sempre m'ha sonat ben estrany), perquè en la vida real es dona, més bé, la situació contrària: quant més velles són les persones i més lectores, vol dir que gaudeixen de millor salut.

Venim d'un silenci antic i molt llarg, però no només els valencians, com deia Raimon. El silenci, la fam, la incultura, l'opressió, l'analfabetisme, la marginació de la dona i moltes altres catàstrofes històriques s'han donat al llarg dels segles i a nivell global fins la rebel·lió de les masses contemporànies que, ara mateix, ves per on, comencen a ser considerades enemigues de les democràcies per molts governs europeus, també l'espanyol, oblidant que el demos, el poble, ha de ser el gestor del kratos, el poder, si volem seguir dient que vivim en democràcia. De tota manera, també és de veres que a l'Estat Espanyol els índex d'ignorància sempre han anat paral·lels als índex de riquesa i de llibertats i, tal vegada per això mateix, Espanya continua amb uns índexs lectors més bé escassos, malgrat que molt superiors a èpoques anteriors recents i no tant recents.

Els ciutadans d'una certa edat, crescuts o poc crescuts durant el franquisme i amb una formació bàsica castellana, que tampoc cal considerar un "defecte" (com per alguns valenciano-parlants ho és el fet de tenir una llengua materna diferent al castellà) , hem hagut de fer el doble esforç, moltes vegades individual, d'aprendre la nostra llengua materna correctament (és el cas de valencians, catalans i mallorquins, però també de gallecs i bascos, sense oblidar d'altres parlars insulars i peninsulars) ja que l'Estat de les Autonomies ha tingut que patir molts entrebancs per part del govern central quan hi ha hagut voluntat de potenciar la llengua i cultura pròpies (cas de Catalunya, per exemple) o, simplement, s'ha dedicat a complir-ne un expedient de cara a l'exterior per a que ningú diga que tampoc no s'ha fet res (cas de València i les Illes Balears). Ara mateix es dona el cas que les autonomies hispàniques han de retallar la despesa fins arribar a l'1% de dèficit, quan el dèficit real ha vingut per la duplicitat de càrrecs i de despeses estatals injustificables i les competències bàsiques (sanitat, ensenyament, etc.) són autonòmiques al 100%. De tota manera, la crisi econòmica tampoc farà perdre l'hàbit lector, ni posar-se a llegir els que mai ho han fet, donat que ara tenen una nova excusa: els llibres són cars, la cultura és cara, però poques vegades s'organitza un "botellón" literari de forma privada, ni institucional...

Una frase recurrent sempre ha estat la que diu que hi ha més escriptors que lectors, en canvi, si es fes un Cens objectiu, tant dels uns com dels altres, pot ser, es vindria a demostrar que les quantitats quasi venen a coincidir perquè cada lector portem un escriptor a dintre i per escriure, per suposat, cal també llegir, encara que algunes publicacions i edicions dels propis autors vindrien a confirmar el contrari com una excepció que confirma la regla, és a dir, que cal llegir molt, per escriure mitjanament bé.

Si fem una taxonomia o classificació tipològica de les diferents classes de lectors, podem distingir entre els lectors per obligació (estudiants, crítics literaris, etc.) i els lectors per devoció. Entre aquests darrers, però, encara caldria distingir entre els exhaustius o constants (aquells que lligen tots els dies, a una hora determinada i un temps exacte, etc. ) i els impulsius que, probablement, ho som la majoria, és a dir, aquells que aprofitem la tautologia -com en diria el filòsof- o veritat objectiva que diu que No n'hi ha mal que per bé, no vinga per poder llegir: Que estàs avorrit i no saps què fer? Llig. Que estàs buscant feina i no la trobes? Llig. Que estàs de vacances obligades, per malaltia o qualsevol altra situació reversible? Llig. Que t'has trobat atrapat en un temps mort per causa pròpia o aliena? Llig.

Per la meua banda, m'he de reconéixer lector compulsiu i un tant anàrquic, sort que això de tenir tants amics escriptors i/o que escriuen m'obliga, moralment, a una responsabilitat lectora i a ser un poc més constant amb aquells llibres que m'agraden, perquè també m'agrada la forma de ser de les persones que els escriuen... Només em resta recomanar-vos aquelles obres que conec, perquè me les he llegides darrerament (oestoyenello com diuen els castissos), com ara Jo confesso de Jaume Cabré, Món animal de Jordi Colonques (dues obres que ja hem comentat al blog), La mà de ningú de Vicent Usó, Don Fabrizio i un cadàver al Prince Building de Joan Pla, El magma silenciós de Vicent Pallarés, Memòria d'uns ulls pintats de Lluís Llach, Set narracions curtes per a una setmana llarga de Joan Andés Sorribes o La mà de la deixebla d'Anna Moner... després de quedar tan bé amb uns pocs i tan malament amb la resta (tinc moltes, massa lectures pendents, amics), per tancar... ah, i se m'oblidava, acabe de llegir -i no només es autopublicitat gratuïta, ho reconec- Un pont sobre el meridià, l'obra col·lectiva de relats breus on hem participat 13 autors d'El Pont, cooperativa de lletres, on podeu trobar 13 històries emmarcades en l'actualitat més punyent i crítica, així com l'espai més pròxim i més reconegut pels ciutadans de les nostres comarques i del nostre territori lingüístic, és a dir, a una i l'altra banda, al sud i al nord, d'on el Meridià 0º de Greenwich deixa de ser continental per endinsar-se en la Mar Mediterrània.

I ara que la seca, la prima o la cosina de Riesgo (com li diguen, que encara no tinc el plaer de conéixer aquest senyor) i Froilan (un nét ben real) s'han disparat, perquè -també diuen- La realitat sempre supera la ficció, ja sabeu: Llegiu, que llegir no perjudica la salut, ni els mercats i, a més, relaxa... dieu-li-ho a la prima...

LA LLIGA AL GROC VIU

Si a la classificació de la Lliga 2011-12 de Primera Divisió de Futbol li posem els colors del semàfor, el Vila-real continua en zona groga, és a dir, encara està fora de perill, a 4 punts del descens, però sense marge per a més despropòsits com el darrer viscut en terres sevillanes (Betis, 3 - Vila-real, 1).

Aquesta setmana, però, la Lliga ja s'ha posat al roig viu, sobre tot perquè en la zona baixa, tot esperant el partit d'aquesta nit entre Màlaga i Racing que pot marcar el futur dels dos equips (el primer a la recerca de la zona Champions i el segon tractant de no perdre distància respecte al Vila-real, ara mateix a 7 punts), la cosa encara no està clara, per a esglai de vila-realencs, i per la zona alta encara menys, per a esglai de madrilenys (del Real) ja que ara mateix, malgrat el silenci de Mourinho i les paraules de Guardiola (en el sentit que aquesta Lliga s'havia posat impossible), el Barça ja està a 4 punts del liderat (els mateixos que el Vila-real sobre el descens) i a l'espera del partit al Nou Camp del dissabte 21 d'abril a les 20 hores.

La Lliga s'acaba el proper 13 de maig, però aquest mes d'abril poden decidir-se moltes coses i, en especial, aquesta setmana sense final futbolístic, ja que als partits de la jornada 32 que acaben aquesta nit, amb l'interessant Màlaga-Racing (tot Vila-real animarà avui al Màlaga de Don Santiago i Don Manuel per raons òbvies) els agafarà, demà dimarts, el relleu un Barça - Getafe per continuar donant-li emoció a la Lliga, dimecres el derbi madrileny entre l'Atlético i el Real Madrid, dijous a les 20 h. el Vila-real - Màlaga on els grocs han de guanyar sí o sí, divendres tornarà a jugar el Vila-real B o, millor, E d'excel·lent, viatjant fins Almeria per consolidar-se als llocs de la tranquil·litat i marcar el camí a seguir pels jugadors de l'A i, sense solució de continuïtat, dissabte una nova jornada de Lliga que al Madrigal ens brindarà el segon partit seguit dins de casa, diumenge a les 16 h. (recordeu de dinar promptet el diumenge de Sant Vicent!), contra el Racing de Santander que, una vegada més, tornarà a ser un partit decissiu mentre el Vila-real es mantinga en l'estreta línia groga que separa els llocs del descens (en roig) dels llocs de la tranquil·litat (en blanc), és a dir, els únics als que el Vila-real Club de Futbol pot aspirar en una temporada plena d'esglais, sobresalts, canvis d'entrenador (esperem que Lotina reaccione davant la dessídia demostrada per alguns jugadors, per no dir tots, als dos darrers partits), de plantejaments estranys i, sobre tot, d'escassa seguretat defensiva i molta ineficàcia de cara a la porteria contrària... per les lesions, per la mala planificació, pel que siga.

De tota manera, hem de ser constants: ara i sempre, endavant Vila-real!

A LA VILA, SEMPRE NO ÉS PASQUA

Sembla una contradicció: investigar els costums ancestrals de la Vila, mentre vas escrivint anotacions a l'ordinador... Els atifells actuals ens aporten informació de qualsevol espai/temps sense, a penes, eixir de casa; però, tal vegada per això, la mateixa comoditat porta el sacrifici de moltes coses. La saviesa popular s'està sacrificant a marxes forçades, sense solució de continuïtat: les coses que ahir semblaven immutables, avui ja no tenen cap ni peus i, aleshores, apareixen les contradiccions. De tota manera, l'actual invasió científica i tecnològica està fent ressorgir les humanitats. Sense espiritualitat, potser acabarem esclaus d'una màquina sense valors.

(Les fotos son gentilesa de Pedro Font)

L'encontre o la processó dels enamorats
El dia de Pasqua començava amb la tradicional processó dels enamorats, a la que assistien tots els fadrins i fadrines de la Vila. Aquesta processó tradicional és més coneguda a les nostres terres per la Processó de l'Encontre. Els joves es dividien en dos grups i formaven dues processons: els fadrins portaven la imatge de Jesús ressuscitat, coberta amb un vel, i les joves fadrines duien la de la Mare de Déu, igualment, tota coberta. Les dues processons eixien, com encara es fa avui, simultàniament. Al trobar‑se les dues imatges a la Plaça de la Vila, estiraven els vels que les cobrien i Mare i Fill quedaven encarats. Perquè l'acatament de la imatge de la Mare de Déu fos més remarcat, les dues portadores del davant s'agenollaven tres vegades: immediatament començaven els cants i les aleluies, es soltaven coloms i es disparaven traques. L'olor a pólvora de la cordà de la nit anterior es reforçava, ara, amb noves carcasses i coets més previsibles. Els promesos vila‑realencs també solien festejar la Pasqua posant un ram de flors en una determinada creu del Calvari en honor a la seua promesa, però aquest costum va anar perdent‑se a principis del segle passat degut, principalment, a les rivalitats que portaren les autoritats a prohibir‑lo.

Fetge, sang i formatge
El costum de menjar‑se per esmorzar, el dia de Pasqua, la sang de l'anyell pasqual havia estat general des dels temps de la fundació de la Vila. En aquells temps, els qui mataven anyell convidaven a esmorzar parents i amics, perquè el costum podia constituir una afirmació de cristianisme (cristians vells) i una demostració de que no eren descendents de jueus (malgrat que Salomó Vidal, primer batlle de la Vila, era d'origen jueu). L'esmorzar obligat de Pasqua era la sang i el fetge, encara que també estava arrelat el menjar formatge, producte de la llet que els nostres avantpassats també deixaven de beure durant el temps quaresmal. En una economia de subsistència, la gent posava gran interès en menjar bon pa ‑quant més bo, millor‑ i per Pasqua es menjaven llepolies de pastisseria; en oposició al pa àzim o sense llevat que menjaven els jueus, qualificat també de pa de jueu o pa d'esclau. Potser que les típiques mones que encara es fan a Vila‑real, recorden l'interès cristià per menjar pastisseria en aquest moment de l'any (pastissos de glòria). Aquesta seria també la raó de batejar els vila‑realencs nascuts durant la Quaresma el mateix Dissabte de Glòria, tenint la possibilitat de combinar la festa religiosa i la profana.

Ous i mones de pasqua 
En temps quaresmal també fou costum guardar els ous que anaven ponent les gallines, ja que aquest menjar fou rigorosament prohibit en temps de dejuni. Arribats a la mitjanit del Dissabte de Glòria, l'Església els beneïa amb una cerimònia i un ritual especial. Els ous de Pasqua assolien un caràcter quasi sagrat i ocupaven un lloc important dins de la litúrgia popular pasqual. Alguns escriptors clàssics, com el romà Plutarc, ja havien vist en l'ou el simbolisme del principi de l'univers i de la creació. També Mossén Sinto Verdaguer, que va recollir una graciosa tradició que explicava el costum de menjar ous per Pasqua Florida i, especialment, la tradició de les nostres iaies de pintar‑los de color roig: Quan Jesús anava amb la Creu, camí del Calvari, van donar un grapat d'ous a uns xiquets de Jerusalem per a que els tiraren damunt de Jesús al passar pel davant; però quan els ous van tocar les mans innocents dels infants, es van enrogir de sang i els xiquets van recapacitar i no els van tirar al rostre del Sacrificat. També es pensava que els ous que es menjaven a Pasqua s'havien de trencar colpejant‑los al front d'un altre, com una mostra de simpatia, d'amor i d'afecte: així els familiars, els enamorats i els amics, hem practicat fins avui aquell vell costum d'ací em pica, ací em cou i ací et trenque l'ou. Ja en els primers temps de reconquesta, els tributs feudals solien pagar‑se amb ous.

El terme muna ‑que en àrab equival a queviure o menjar‑ estaria basat en aquests tributs, ja que els cristians l'utilitzaven per anomenar el present o obsequi fet per un serf, criat o inferior a un superior o persona major. Per tant, tindríem que remuntar‑nos al segle XIII, temps de fundació de Vila‑real, per trobar les arrels de la tradició de la "mona". És costum estés arreu de la Corona d'Aragó que padrins i avis facen el present, als seus fillols i néts, d'un pastís fet amb farina, sucre i d'altres llepolies que, normalment, anava decorat amb una quantitat d'ous equivalent a la dels anys del xiquet. El costum és tan antic que ja al segle XV en una composició de Roís de Corella, premiada en un certamen poètic celebrat a València, per lloar i cantar les glòries de la Mare de Déu, la paraula mona apareix referida amb el mateix significat amb que la coneixem avui en dia.

Sant Vicent Ferrer
La Pasqua s'allargarà fins el diumenge i el dilluns següent. Ja que la festa de Sant Vicent sempre es celebra el dia 5 d'abril i, de vegades, sol caure dins del període de Quaresma ‑encara que enguany no és el cas‑, des de temps immemorials es decidí, a terres valencianes, celebrar‑la el segon diumenge de Pasqua per tal de poder festejar‑la amb més solemnitat. D'aquesta festa en són testimoni literari els anomenats Miracles de Sant Vicent, una mena d'autos sagramentals típicament valencians que, a la nostra ciutat, foren l'antecedent immediat de les conegudes representacions dels Miracles de Sant Pasqual.

La solemnitat i el fervor religiós que continua presidint cadascun dels actes de la Setmana Santa, així com l'arrelament del poble de Vila‑real a totes les celebracions tradicionals, són el millor testimoni d'una ciutadania intel·ligent que sap recolzar‑se en el passat, per encarar el futur amb fe i esperança.