L'EUROCOPA DE PELLEGRINI

Senna va donar una assitència per carril central a Xavi, Xavi la enviar en profunditat sobre l'àrea alemnanya i Torres, per velocitat, li va robar la cartera a Lahm, Lehmann i al Bundesbank... El Niño ja és Milhòmens, sí, tot el que vullgueu, però la vertadera raó de l'èxit de La Roja, per als vila-realencs sempre La Groga, rau en l'assessorament tècnic a l'altra banda de l'Atlàntic.

Efectivament, Manuel Pellegrini és el tapat de l'èxit del futbol de toc. Quan havien jugat els rojos a tocar-la, al tiki-taka? Resposta: mai en la vida!

Quan havien apostat el rojos per la pedrada a seguir, la fúria, la força, l'orgull pàtrio i no-se-quantes-coses-més? Sempre. Amb quins resultats? Fracàs rera fracàs...

Aquesta Eurocopa, la selecció espanyola ha semblat, per moments, el mateix Vila-real Club de Futbol amb el seu joc preciosista, de toc, de control a cada moment sobre el baló i la disposició tàctita. Diguen el que diguen, ni el Campió de Lliga (Real Madrid), ni el Barça -que si que compta amb un centre del camp, potser, millor que el del Vila-real, però amb una defensa manifestament millorable... que l'ex-groc Martín Càceres pot ajudar a reconstituir- van fer millor futbol que els grocs durant la temporada anterior. Potser al Vila-real li mancava, per moments, una punta de velocitat, però la disposició tàctica i, sobre tot, la filosofia del joc ha estat un regal d'En Manuel Pellegrini i Ripamonti a Don Luis Aragonés, la diana de totes les crítiques per no deixar-se aconsellar pel Marca, l'As i la Brunete mediàtica i, des d'anit, novament Savi d'Hortaleza (per fitxar com assessor al Doctor Honoris Causa de la Universitat del Futbol de Xile, d'Amèrica del Sud i del món mundial).



El millor, a banda del joc preciosista, el protagonisme dels tres vila-realencs, dels tres grocs de roig (de Fernando) que es proclamaren campions d'Europa sobre el terreny de joc, no des de la banqueta, de l'estadi Ernst Happel de Viena quan l'àrbitre italià Roberto Rosetti assenyalava el final del partit. I per suposat, el detall de Marcos Senna de cobrir-se l'espatlla amb la bandera del Vila-real Club de Futbol (no sabem si, en principi, hauria tingut la temptació inconscient d'agafar la de Brasil) i la cintura amb la bufanda del nostre equip, de manera que l'equip i la ciutat de Vila-real també era present en aquells moments finals del lliurament de trofeus.



Fa quatre anys va triomfar l'antifutbol de Grècia a l'Eurocopa, fa dos el catenaccio d'Itàlia al Mundial, enguany ha triomfat el bon futbol... i, encara que això serà aprofitat, des de fora del futbol, per tots els que ja sabeu, enhorabona als amants de l’esport més socialitzador del món-mundial i, en especial, a tots els vila-realencs que heu vist els nostres, per primera vegada en la Història, alçar un preciat trofeu!

L’Eurocopa de Santi Cazorla i de Capdevila i de Senna (alerta amb la clàusula, Llaneza!) ha acabat, i ha acabat bé, molt bé!

IKEA A VILA-REAL?

Vila-real va estar pionera en el procés d'industrialització als anys 60 quan, pràcticament, a tot l'estat es va produir la primera industrialització seriosa (des del segle XIX, només Catalunya i certes localitzacions puntuals al País Basc podien considerar-se zones industrials), passant-se d'una societat agrària a una més moderna amb la industrialització i, per tant, certa diversificació de l'economia, és a dir, també del risc.

A finals de la dècada dels 50, "Azulvi" (després Azuvi) i La Plana (més endavant "Alaplana") eren dues de les principals fàbriques del sector tauleller que, juntament amb la indústria clàssica (de finals del segle XIX) derivada de la comercialització de la taronja (timbrats, paper, fusta, etc.), aportaren molta riquesa i llocs de treball al Vila-real de la dècada prodigiosa.

Aquesta diversificació pionera, no obstant, s'ha esvaït a les darreres dècades quan l'economia estatal s'ha terciaritzat i moltes ciutats petites i mitjanes presenten una evolució del sector serveis que ja voldríem per a nosaltres, els soferts contribuents de la ciutat de Vila-real (per cert, ens acaba d'arribar a casa -per si faltava alguna cosa- el rebut de la contribució municipal: si el teniu domiciliat, tranquils, perquè diuen que no el cobraràn fins el 5 d'agost), on paguem impostos de ciutat per uns serveis de poblet. És veritat que hi ha moltes oficines bancàries, han crescut les places escolars pel creixement migratori (però no el suficient), comença a haver-hi algunes instal·lacions privades impensables anys enrera com ara centres d'estètica en general, algun que altre gimnàs, etc. però el que es diu sector terciari pur i dur, és a dir, comerç, transport, turisme (¿?), etc. res de res, algun que altre projecte virtual i prou.

A Vila-real el xicotet comerç, pràcticament, ha desaparegut. Les antigues tendes alimentàries han estat engolides pels supermercats i les dedicades a d'altres articles de consum diari han estat devorades pels grans hipermercats, mentre les úniques que perviuen són les especialitzades en roba de vestir, sabateries i poc més...

Vila-real aspira a configurar-se com una ciutat de serveis ja que, si observem tota La Plana (Alta i Baixa), es troba en una situació estratègica al bellmig de la comarca, al cor de La Plana. De tota manera, una ciutat de serveis tampoc ha de significar l'abandonament de l'agricultura i de la indústria sinó, més bé, tot el contrari. En aquest món global d'avui en dia només té valor afegit allò diferent, allò pròxim... El visitant d'una ciutat vol productes comarcals, patrimoni artístic i cultural comarcal, no menjar-se la mateixa hamburguesa que li donarien a l'altra part de món o que li conten la història de Cervantes que conten cada dia Fernando Savater i Rosa Díez pertot arreu...

En el cas d'arribar IKEA a Vila-real, com sembla serà segons l'article que ahir publicava El Mundo-Castellón al Dia (i que us adjunte al final), açò significarà una aportació privada de molts llocs de treball i la potenciació d'un polígon comercial que, de no arribar la multinacional sueca, corre el risc de ser una segona Ciutat del Transport o una Salera més, com les que hi ha a Castelló de La Plana, per més que la nomenen La Vila, Real-Vila, Reial-Vila o Reial Societat de Sant Pasqual...

Els països desenvolupats compten amb una economia terciaritzada per la mecanització del treball industrial i agrícola, no per l'abandonament dels sectors primari i secundari, ni molt menys. Avui en dia, l'agricultura aporta uns ingressos bruts rècords com no s'havien donat mai a l'Estat, encara que aquestos siguen menys importants en percentatge respecte al total del P.I.B., cosa que passa també amb la indústria.

És per això que Vila-real ha d'aconseguir la terciarització a partir de la consolidació d'aquest projecte comercial que aportarà el valor afegit de noves i necessàries infrastructures viàries, però sense deixar de reivindicar altres activitats del sector com ara, per exemple, una escola universitària de la UJI, l'Escola Oficial d'Idiomes (no una sucursal de la de Castelló), etc. I, sobre tot, contemplar noves zones industrials i àrees de reserva agrícola al nou P.G.O.U. que facen realitat la terciarització i la diversificació econòmica.

---------------------------------------------------------------------------------------------------


ES COMPATIBLE CON LA APERTURA DE UN CENTRO EN ALFAFAR
Porcelanosa acerca Ikea a Vila-real tras cerrar pactos con El Corte Inglés y Bancaja
· El consejero delegado de la azulejera espera dar buenas noticias 'en un par de meses'
· La decisión debe ser ratificada en breve por el comité de la multinacional sueca
27/06/2008 J.D.B. EL MUNDO-Castellón al Dia

CASTELLÓN.- La instalación de Ikea en la Comunidad Valenciana parece el cuento de nunca acabar... aunque parece que tendrá un final feliz en Vila-real. Lo cierto es que Porcelanosa ha logrado acercar tanto las posturas en las negociaciones con los representantes de la multinacional sueca que, incluso, se plantean la posibilidad de "dar buenas noticias en un par de meses".

Esto no significa que hayan firmado aún ningún compromiso para que Ikea pueda actuar de locomotora del centro comercial que la empresa cerámica vila-realense está impulsando en su municipio, según se ha esforzado en aclarar José Vicente Roca, consejero delegado de Porcelanosa

Este acuerdo tampoco sería incompatible con la instalación de otro centro de Ikea en Alfafar, pendiente únicamente de un acuerdo del gigante sueco con el sector del mueble de la Comunidad Valenciana.

La empresa mantiene negociaciones con Ikea desde hace un par de años aunque, según explica Roca, "son complicadas porque su ritmo de negociación es diferente al concepto que tenemos aquí". Además, el acuerdo definitivo para instalarse en Vila-real debe pasar por el comité de Ikea, que se reúne dos veces al año.

Lo cierto es que fuentes consultadas por este diario han asegurado que existe un compromiso bastante firme para que Ikea se instale en los terrenos que Porcelanosa tiene frente a su sede de Vila-real -en la N-340-.

Según aclaran, el hecho de que lo que se acuerda en las negociaciones deba ser ratificado en comité podría ser uno de los motivos por los que se mantiene esta prudencia. Tanto es así que Ikea se ha limitado a decir a preguntas de EL MUNDO que aún no hay nada firmado.

Un millón de metros cuadrados
Porcelanosa, por otra parte, tampoco depende de la ratificación de este acuerdo para impulsar el centro comercial que ocupará un millón de metros cuadrados de que dispone frente a sus instalaciones principales en Vila-real.

Ikea negocia duro sabiendo que suele ejercer un efecto dinamizador en aquellas zonas en las que se instala, pero la empresa cerámica también se mantiene firme gracias a los acuerdos que ha alcanzado con El Corte Inglés y con Bancaja para que tomen parte en esta iniciativa.

Mientras que la principal empresa comercial española parece que se plantea abrir un Hipercor y una tienda especializada de las que tiene dentro de su grupo, Bancaja va a ser el sostén financiero a la hora de impulsar este centro comercial. Hay que tener en cuenta que el desarrollo urbanístico de la zona podría rondar los 50 millones de euros, según han aclarado desde Porcelanosa.

José Vicente Roca, pese a la moderación lógica que suele acompañar a este tipo de negociaciones, sí que ha asegurado a EL MUNDO que "tenemos ganas de propiciar buenas noticias, tanto para la provincia de Castellón como para la Comunidad Valenciana. Las cosas no están bien, pero tampoco están tan mal". El consejero delegado de Porcelanosa puntualiza que "daremos noticias que generarán confianza y crearemos empleo de forma considerable".

2.500 puestos de trabajo
Porcelanosa es la empresa líder del sector azulejero, con una facturación superior a los mil millones de euros, pero se está diversificando. Roca confirma que "una vez que la industria ya ha alcanzado su techo aquí, el motor debe ser ahora el sector terciario".

Para asegurarse de que su aventura en el mundo comercial más puro funciona bien, la premisa que se ha fijado la empresa de Vila-real considera básico acertar con el promotor comercial que saque todo el jugo a un centro comercial concebido como "un parque global y ambicioso".

Hay que tener en cuenta que las previsiones iniciales de Ikea son que se puedan generar alrededor de 2.500 puestos de trabajo en la zona. Esto garantiza el apoyo político a este proyecto, sobre todo en época de crisis.

No obstante, Porcelanosa también tiene claro que, en el caso de que el comité de Ikea diese un paso atrás, el centro comercial va a seguir siendo una de sus grandes apuestas. Después del gran desarrollo económico de Vila-real gracias a la industria azulejera, el comercio va a pasar al relevo ahora.

L'EUROCOPA DE SANTI CAZORLA (II)

M'agrada el futbol, sempre m'ha agradat, fins i tot quan no era un espectacle de masses, almenys a Vila-real, i certa intel·lectualitat (només la que mai ha estat futbolera) titllava aquest negoci/esport de manipulació franquista per distreure el personal dels problemes reals i tot això... Sóc l'abonat nº 157 del Vila-real Club de Futbol i des de menut, a més de l'equip del meu poble (vaig nàixer a casa, a 100 metres escassos del Camp del Madrigal, al carrer de l'Ermita), sempre he estat simpatitzant del Barça i m'he vist totes les Copes d'Europa, Champions i Mundials de futbol com he pogut...

És per això que, a hores d'ara i després de tot el que ha plogut, m'estranya que gent intel·ligent com ara Sergi Pàmies encara vinguen amb articles d'opinió a La Vanguardia sobre certs prejudicis de si els catalans segueixen o no La Roja, o si els nacionalistes perifèrics volem que sempre perda i, fins i tot, els que confonen els fanàtics del futbol amb els seguidors de Rosa Díez... (sí, aquesta dona que ha firmat el manifest en defensa del castellà -¡España se rompe, socorro! - i va soltar l'altre dia allò: El castellano està marginado en Canal Nueve, Televisión Valenciana... i tant, senyora, jo dels valencians faria com a TV3, el castellà ni tocar-lo... ja n'hi ha prou d'escoltar i veure a madrilenys i de promocionar els productes centralistes).

Aquesta Eurocopa -ja ho vaig afirmar temps enrera-, és l'Eurocopa de Santi Cazorla (i això que no li va entrar el darrer xut, a la pròrroga contra Itàlia) per diversos motius: també és la de Joan Capdevila, un valor segur per la banda esquerra (davant la sorprenent inseguretat de Sergio Ramos per la dreta), i la de Marcos Senna, el millor de l'Espanya-Itàlia i el més regular fins ara, per més que la Cuatro continue amb els spots publicitaris de Casillas (i el Niño Torres, que per això són de casa!) i Cesc que van tenir, indubtablement, els seus moments de glòria i el seu protagonisme, com ara el mateix Villa (mara) per les passades d'Iniesta, Silva, Xavi o del mateix Cazorla... però, com deia, és l'Eurocopa de Santi Cazorla perquè, fins ara, no era més que un desconegut fora del mateix Vila-real, de Huelva o d'Astúries on fa anys que sabíem que acabaria triomfant.


Capdevila i Senna ja són coneguts a Europa per les seus participacions en Champions, UEFA i en la mateixa selecció on Els Tres de Roig (de Fernando) vestiran, altra vegada, de groc contra Rússia. Tots hauríem desitjat una final Turquia-Espanya amb quatre groguets, és a dir, els tres anteriors i Nihat Cavechi... però, de segur, això no podrà ser perquè Turquia s'ha quedat, pràcticament, sense jugadors i, sobre tot, sense el seu golejador (que també és el nostre), Nihat, al que li desitgem una ràpida recuperació de la lessió (toquem fusta!).

I si, al final -perquè aquestes competicions ràpides i col·lectives sempre són una loteria-, resulta que l'Eurocopa és cosa d'Alemanya o de Rússia, desitgem que els deixebles d'Arshavin (el rus de moda) i Guus Huiddink s'enduguen el trofeu... ja n'hi ha prou d'italians, alemanys, grecs i especuladors del futbol en general. Ara, no descarteu un gol de Santi Cazorla al minut 90 contra Rússia o, el que encara seria millor, contra Alemanya... Tot està per decidir (per cert, a la Cuatro no pots elegir idioma quan fan futbol, en canvi a La Sexta jo sempre escolte els partits en català, sobre tot per fer parlar a Rosa Díez i Fernando Savater, quins grans intel·lectuals espanyols!!!)...

URBANISME I ORDENACIÓ DEL TERRITORI

L'Estat de les Autonomies encetat amb la Constitució de 1978 és un procés d'ordenació del territori encara obert. Abans hi havia hagut allò de l'Estat Liberal (jacobí o centralista) que imposà les províncies (1833) i l'eix radial de carreteres i línies de ferrocarril que ha arribat fins avui.

A nivell autonòmic també passa una mica del mateix, és a dir, centralisme del Cap i Casal respecte de les comarques (virtuals): els taullells de Castelló han eixit, tradicionalment, del port de València perquè les infrastructures i comunicacions amb el de Castelló s'han anat millorant molt lentament. I no cal dir a nivell provincial: Castelló capital ha estat molt marginada en inversions respecte de València, però si la població de la capital de la Plana triplica la de Vila-real, les inversions públiques a Castelló de la Plana són 100 vegades superiors a les fetes, per exemple, a la ciutat de Vila-real (amb quasi 55.000 habitants).

De tota manera, les infrastructures viàries d'Alacant i València (aeroports, autovies, etc.) són molt europees comparades amb les existents d'Almenara cap a munt (autopista de peatge AP-7, autovia a ninguna parte Sagunt-Sant Mateu, N-340 de carril únic, tren de rodalies quasi inexistent de Castelló a Vinaròs, TVRCAS virtual que no solucionarà el transport comarcal, aeroport virtual, promeses d'AVE per al futur, etc.).

L'ordenació econòmica del territori no ha existit mai. No s'ha reservat sòl per fomentar l'agricultura o els cítrics de qualitat, s'ha deixat fer plantacions de tarongers invadint les muntanyes on mai n'havien hagut i, per tant, s'ha apostat sempre per la quantitat (vendre a baix preu o regalar) i no per la qualitat, s'ha arribat tard a l'hora de demanar denominacions d'origen (els citricultors de les Terres de l'Ebre se'ns van avançar a la dècada dels noranta) i, sobre tot, s'ha apostat per la construcció i l'especulació urbanística invadint tota classe de paratges naturals, legal o al·legalment, com a primera font d'ingressos dels darrers anys...

Aquesta manera, tan valenciana, d'entendre la vida ha arribat fins les ciutats i el seu disseny. A la incultura dels temps passats, on es destruïa el patrimoni per motius ideològics (iconoclàsties revolucionàries guerracivilistes) o crematístics, s'ha d'afegir la voracitat d'alcaldes, regidors d'urbanisme i promotors urbanístics en general que s'han apuntat a la Confraria Marbellística de la Verge d'Estepona que, segons la Vox Populi, també té molts adeptes per terres d'Alacant, de l'Horta i, per suposat, de la Plana de Castelló, Alta i/o Baixa.

En definitiva, que continua el mesinfotisme i la Plutocràcia i l'economia submergida, tot aprofitant que la majoria de la gent passa de tot, que segueixen aprofundint en els dèficits democràtics perquè, al capdavall, els concerts previs i la participació dels ciutadans en la revisió dels P.G.O.U. (Pla General d'Ordeanció Urbana) són paper mullat quan hi ha majories absolutes aconseguides democràticament, per suposat, amb l'impuls dels cops de talonari... tant a nivell estatal, com autonòmic i municipal.

Hi ha que trencar la serp que es menja la cua: urbanisme i partidisme (la política és una cosa més noble) són, des de fa massa anys, una mateixa cosa... i no solament a Marbella i Estepona. Ja és hora de dotar els jutjats com cal i de tenir una Justícia més democràtica, més despolititzada, més dinàmica i, per tant, més lliure.

Que torne Montesquieu!!!


REPORTAJE
Cómo pensar un modelo territorial
Camps abre el debate sobre los ejes de desarrollo futuro tras fracasos anteriores
JOAQUÍN FERRANDIS - Valencia - 22/06/2008
El Consell, que preside Francisco Camps, ha decidido abrir públicamente el debate sobre los "objetivos y criterios de la estrategia territorial". O dicho de otro modo, el debate sobre la confección de un plan maestro que inspire las acciones de las distintas administraciones para lograr un modelo de crecimiento sostenible, que sepa descubrir las potencialidades del territorio para crear riqueza y bienestar. Un documento que sirva para armonizar los distintos planes de actuación elaborados a escala comarcal o local.

La iniciativa lanzada públicamente por Camps el pasado 6 de junio no es nueva. Desde la segunda mitad de los ochenta todos los gobiernos de la Generalitat han abordado la necesidad de contar con un masterplan. Y todos ellos han terminado llenos de polvo.

Ello no impidió a finales de los ochenta que los valencianos se comparasen en su imaginario con California, un Estado envidiado por su agricultura de alto valor añadido y una industria tecnológicamente avanzadas. El icono californiano fue cediendo el sitio en los noventa a Florida. Otro Estado americano -que Camps no se resistió a visitar un par de veces en la pasada legislatura- que ha despuntado gracias al turismo residencial, los eventos deportivos y su privilegiada posición como plataforma logística hacia el Caribe y Sudamérica.

Ahora Camps vuelve a la carga con su pretensión de establecer un modelo de territorio. La diferencia estriba fundamentalmente en el proceso de participación, que incluye encuestas ciudadanas, foros en Internet, la consulta a grupos de expertos, mesas sectoriales, consultas públicas e informes municipales.

El jefe del Consell no oculta que una de sus ambiciones es lograr que los ciudadanos se sientan involucrados en la estrategia territorial. De modo que la ciudadanía tome conciencia de que la Generalitat, más que una entidad administrativa, representa un territorio y una conciencia común.

Otras regiones como Navarra tienen ya una estrategia territorial definida y consensuada, con ayuda de expertos, por su Parlamento; Andalucía cuenta con una estrategia de desarrollo sostenible y otros gobiernos como el catalán han adoptado decisiones sin esperar a análisis exactos.

La Generalitat dispone de un buen número de análisis del territorio, incluida una estrategia de desarrollo sostenible aprobada en 2005, que han tenido un resultado desigual. Entonces, ¿qué garantías tiene este intento que ahora propone Camps de llegar a buen puerto? ¿Por qué fallaron los intentos anteriores?

Los socialistas fueron los primeros en intentar cuajar un masterplan para la Comunidad Valenciana. De hecho, la primera Ley de Ordenación del Territorio data de 1989, con Rafael Blasco de consejero socialista de Obras Públicas. Sin embargo, los primeros escándalos relacionados con el urbanismo dieron al traste con un plan bienintencionado, aunque excesivamente reglamentista y pensado para cumplir en un plazo imposible.

El catedrático Eugenio Burriel, que sucedió a Blasco en la Consejería de Obras Públicas, recuerda que en la etapa socialista se editaron un buen número de análisis sobre el territorio y se elaboró un plan de desarrollo urbano de la Comunidad Valenciana, que señalaba dónde se debían ubicar todos los equipamientos públicos. La derrota del PSPV frente al PP llevó el citado plan de la exposición pública al cajón de los olvidos. "Dedicamos nuestra energía a que los ayuntamientos hiciesen planes de ordenación urbana, a establecer una disciplina", explica Burriel, que cree que "la última iniciativa del Consell sólo consiste en poner al día lo que ya está hecho". "Si se quiere polarizar el crecimiento, hay que tomar decisiones", dice.
Con la llegada del PP, en 1995, a la Generalitat la idea de confeccionar un masterplan para el territorio no se abandonó. Al contrario.

El primer consejero popular del ramo, Luis Fernando Cartagena, tan sólo tardó unos meses en plantear la necesidad de establecer "una nueva cultura del territorio" y marcar los ejes de crecimiento. Fernando Modrego, entonces director general y más tarde consejero de Medio Ambiente, indicaba: "La tentación de reducir la política territorial al desarrollo de proyectos que se aprueban puntualmente y de forma discrecional, es una actitud que sustrae al control político y ciudadano la definición de modelo regional". Las palabras fueron proféticas.

El sociólogo y experto en análisis del territorio José Miguel Iribas resta dramatismo a la cuestión. "Hay una inclinación a pensar que los planes deben tener cumplimientos taxativos", prosigue Iribas, "cuando lo adecuado es moverse en el terreno de las recomendaciones".

Para Iribas, los planes territoriales tienen capacidad de influencia y, a veces, descubren cosas que luego se asumen socialmente. El experto menciona dos ejemplos. Por un lado, la protección de la Serra d'Irta gracias a un planeamiento territorial previo y, por otro, el plan del litoral de Valencia, que ha hecho que hoy se asuma que el final del nuevo cauce del Turia debe ser una zona recreativa y deportiva, dotada de mayor valor para la ciudad. "Un plan territorial ha de identificar las ventajas y fijar qué se puede desarrollar", sentencia.

Rafael Blasco, ahora consejero del PP, fue el encargado de sustituir la vieja Ley de Ordenación del Territorio de 1989 por otra más moderna de Ordenación del Territorio y Protección del Paisaje en 2004. Legislación que ha permitido al Consell poner en marcha planes de acción territorial para el litoral, la huerta, Castellón, Alicante-Elche, La Vega Baja y el corredor reservado para la tubería del trasvase del Ebro. Pero para Blasco, el sistema adolece con demasiada frecuencia de falta de autoridad para coordinar los diferentes planeamientos municipales.

Un problema que se advierte no sólo a escala regional, sino en escalas más pequeñas. La directora general de Paisaje, Arancha Muñoz, que acaba de presentar un plan de protección de la huerta, reconoce que para el éxito de estos proyectos es necesaria la participación pública y una coordinación muy grande entre los actores implicados. Aunque se muestra satisfecha con el camino recorrido en los últimos años. "He visto un cambio enorme en la concienciación por el territorio", sentencia Muñoz.

Sin embargo, la inexistencia de una estrategia territorial no impide el progreso, por lo que el retraso en la planificación se encuentra demasiadas veces con hechos consumados. Y ello, independientemente de las competencias que tiene, por ejemplo, el Estado sobre grandes infraestructuras como el AVE, la red general de carreteras o la costa. Competencias que no están sometidas a plan territorial alguno.
En cualquier caso, el Consell ha abierto el debate y el encargado de impulsarlo es el consejero José Ramón García Antón. Una tarea que no es nueva para él. De hecho, hace cinco años, García Antón en un documento titulado Bases para el consenso. Un diagnóstico percibido sobre el territorio valenciano afirmaba: "La definición de un modelo territorial de futuro es uno de los objetivos más importantes que persigue la Generalitat". Y añadía: "Hemos apostado decididamente por facilitar al máximo la participación ciudadana e institucional". Ahora ha abierto la puerta a una nueva oportunidad.

ASTÈNIA PRIMAVERAL

Potser l'astènia primaveral, la vellea punyetera, que realment vaig de bòlit -com diu un tord des de la gàbia-, l'estrés de final de curs, que cada nit somnie amb Solbes (no m'havia passat mai!), però açò no pot continuar així...

Un sempre està disposat a menjar-se, o conquerir, el món, teclat i ratolí en mà, navegant entre la il·lusió i l'escepticisme, optimista per naturalesa a l'hora d'aferrar-se a l'esperança (en el futur, no a l'Aguirre, perquè, posats a triar entre rosses de potet que canten A València hemos de ir, un sempre havia sentit certa debilitat per la Isabel Tocino... coses de la tradició cristiana antiga), però ja van dos o tres dies que ni escric al blog, ni reaccione davant res... Si Pavlov alçara el cap (i ja sabeu que no parle del porter Palop, el Gat de l'Alcúdia), em fotria de mantinades! Acció-reacció? No sigueu salvatges, sempre és millor anar alternant amb la reflexió: Reflexió-Acció-Reflexió-Reacció-...

De fet, aquesta vesprada m'ha cridat la Patrícia Conde (la B.B. del segle XXI) advertint-me: Toni, a la sexta va la vencida!. És a dir que, si torne a fer-li plantó, deixarà de fer la migdiada amb mi i hauré de renunciar als millors vint minutets d'aquelles vesprades plujoses -que ja comence a enyorar- d'abril, de maig i de juny quan, després de dinar (a casa som de cullera tardana), agafava la son, ulls clucs, mentre ella, que sempre sap el que he fet la darrera setmana, em parlava a cau d'orella.

Aquests dies són de transició, de canvi, com l'oratge. Fa calor d'estiu, però encara som a la primavera; fan rebaixes de roba d'estiu, però encara som a la primavera comercial (a Vila-real, a l'hivern); uns diuen que ve l'Apocalipsi i d'altres, que de crisi, res de res... Mentrestant, l'assessora fiscal i comptable diu que, en total, m'han aplicat una barbaritat, més del 25% de retenció de l'I.R.P.F. a tots els ingressos bruts... i com que un és de les minories, o de les majories, als que ens coincideixen, sempre, els ingressos bruts amb els reals, a pagar toquen.

El dia que, a l'estat espanyol, tots els contribuents aporten més del 25% dels seus ingressos reals (no dels que confessen percebre), podrem parlar de vertadera política social i no d'un sistema de demagògia bipartidista on, en teoria, tots ens fan descomptes fiscals (Zapatero ens donarà 400 euros, Rajoy volia baixar els impostos...), mentre els de sempre (Hisenda mai hem sigut tots) paguem cada vegada més...

Astènia primaveral? Al·lèrgia a l'excés de CO2 mediambiental? No, simplement hemorràgia fiscal.

EN BLOC PEL PLURALISME I LA DEMOCRÀCIA

Aquest cap de setmana ha estat intens, millor dit, ho està -encara- sent. Al marge d'altres responsabilitats familiars i/o professionals, des del BLOC hem participat, aquests divendres i al xicotet salonet de Els XIII (a Vila-real ho tenim quasi tot menudet: hospitalet, auditoriet, escoletes, barraconets, carreronets, voreretes...), en un interessant debat sobre el nou P.G.O.U. (Pla General d'Ordenació Urbana) de Vila-real.

Quina ciutat volem? Una ciutat de mínims, que no tenim: avingudes i voreres amples, jardins urbans (no perifèrics), zones de vianants, neteja i mobiliari urbà, carril bici (no pintades de mal gust), places i parcs per als menuts i els més majors, carrers que travessen la ciutat de nord a sud i d'est a oest (per dinamitzar el trànsit intern), una circumval·lació completa (no parcial com l'actual), uns bons accessos perifèrics cap als principals vials (N-340, AP-7, antiga carretera Onda-Borriana) i ciutats de l'entorn (Castelló, Borriana, Onda, Nules, etc.) i... encara que no estiga a mans dels vila-realencs... una vertadera Llei Urbanística que evite els abusos dels darrers anys, tant per part d'alguns ajuntaments (que usen l'urbanisme pensant en el finançament de la política o del partidisme local) com, sobre tot, per part de la majoria dels promotors urbanístics privats que són, al cap i a la fi, els que al final decideixen la propietat de la terra, dels solars, on hem de viure i, el que encara és pitjor, com ho hem de fer...

L'urbanisme dels darrers anys (20, 30, 40, 50...) a Vila-real, senyores i senyors, ha estat de jutjat de guàrdia: cada reforma que s'ha fet, ens ha desfigurat la Vila medieval del plànol de Viciana (paradigma del plànol ortogonal, en damer o quadrícula, d'Hipòdam de Milet) sense aportar criteris de futur per dissenyar una ciutat agradable per viure, passejar, jugar, créixer, estimar i, fins i tot, treballar (hem de pensar en l'agricultura del futur i en les indústries que se'n van i en el xicotet comerç que està desapareixent a marxes forçades... Tot no consisteix en guanyar eleccions a qualsevol preu!!!).

Totes aquestes coses que tenim al pensament, alguns vila-realencs preocupats pel futur dels nostres fills i dels nostres néts (no sé si molts o pocs), no se faran mentre no s'instaure una autèntica democràcia, sobretot als mitjans de comunicació, que no margine les terceres vies (qué poquet ens trauen els mitjans del PP i els del PSOE). Ahir, precisament, la gent del BLOC vam parlar, al paranimf de la Universitat Politècnica de València, de totes aquestes coses com ara, per exemple, de l'enfortiment dels nacionalismes perifèrics com a úniques forces amb capacitat per frenar l'onada bipartidista de les darreres eleccions (quasi totes les lleis són bipartidistes, és a dir, pactades entre PP i PSOE: les urbanístiques també).

A més del nostre Secretari General, Enric Morera, i del nostre president, Josep Mª Panyella, en la taula rodona de la vesprada (després d'una magnífica paella suggerida pel gourmet Pasqual Batalla) intervingueren polítics de l'alçada d'Iñaki Anasagasti (senador del Partit Nacionalista Basc), Francisco Jorquera (diputat al Congrés dels Diputats del BNG), Antoni Vives (vicesecretari general de Convergència Democràtica de Catalunya), Pere Sampol (senador del PSM-EN de les Illes Balears) i Koldo Amesketa (vicepresident del Parlament del Navarra per Nafarroa Bai).

ANTONIANS

Puntual, com cada 13 de juny, el senyor carter ha dipositat a la bústia d'un servidor la despistada felicitació d'En Tall Anglés, un ens comercial al que sempre m'he permés la llibertat de canviar-li el nom a la valenciana, després de tants anys de canviar-me l'onomàstica real (la del 17 de gener, la de l'Antoni Abad, el patró tradicional dels llauradors i del bestiar) per la... comercial?

Sí, és de veres, als pobles valencians té més tradició el Sant Antoni del porquet, però, a Vila-real, després de 90 anys ajudant els més necessitats, la Joventut Antoniana ha aconseguit que, fins i tot els Antonis de l'altre bàndol (he dit bàn-dol -que conste-, res de voreres, ni armaris!), tots ens involucrem, en la mesura de les nostres possiblitats, per recolzar el seu treball solidari.

Durant aquests 90 anys, els joves vila-realencs seguidors de l'Antoni de Sintra (Lisboa) -als que tots reconéixen com l'Antoni de Pàdua (ciutat italiana on va consumir la flama de la solidaritat diària)- no solament són reconeguts com una O.N.G. local per la seua constant dedicació envers els més dèbils, sinó que, a la vegada, han sabut mantenir la torxa de les tradicions orals més ancestrals de la nostra llengua i la nostra cultura, com ara la referent al Cant del Tirorí.

Enhorabona per l'efemèride i, sobretot, per totes les activitats organitzades al voltant d'aquests 90 anys de treball quotidià (entre d'altres de caire més religiós, també hi ha una exposició i una publicació commemorativa de la Joventut Antoniana amb la que he tingut el plaer d'aportar una modesta col·laboració).
.................................................................................................................

LA TRADICIÓ DEL CANT DEL TIRORÍ, per Antoni Pitarch



La societat rural vila-realenca que va persistir fins ben entrada la segona meitat del segle XX, és a dir, la mateixa que va fer de la necessitat virtut, es fonamentava en tres pilars bàsics: l’econòmic amb el conreu de la taronja, el social amb la religiositat popular i el cultural amb la transmissió oral de les tradicions més ancestrals.

Com he tingut el gust de comentar en anteriors publicacions (1), per respectar les tradicions, encara avui en dia, res millor que buscar l’amic i familiar més antic que coneguem per a que ens conte com vivia la festa de menut i, sobre tot, contrastar tot allò que els llibres o els articles actuals ens diuen; però també caldria tindre a mà certs llibres imprescindibles, com ara la Historia de Villarreal de Mossén Benet Traver de 1909 (autèntica compilació de tradicions decimonòniques, sobretot religioses) o el Costumari de Joan Amades (on podem trobar des d’una referència al Tirorí fins una narració molt acurada de com es celebrava al segle passat la tradicional matxà de Sant Antoni al nostre poble).

Tots els cincs de gener, vespra de Reis (De la festa, la vespra), a boqueta nit, amb les primeres foscors del capvespre, arriba el major esclat d’alegria per als xiquets i les xiquetes de Vila-real. Tot el poble, grans i menuts, joves i vells, antics i moderns, conformen una sola veu coral per cantar el Tirorí, el cant més tradicional, idiosincràtic i autòcton del nostre antic poble, de la nostra jove ciutat:

Tirorí, tirorí
senyor rei, jo estic ací
palla i garrofes, tot per al seu rossí
casques i avellanes, tot per a mi.

Aquest cant tradicional, naturalment, té diferents versions segons pobles perquè la cultura oral, és a dir, la transmesa de pares a fills, generació rera generació, no solia recollir-se en negre sobre blanc, en documents escrits, ni molt menys enregistrar-se amb cap tipus de tecnologia fins l’arribada de la indústria amb el vapor, el petroli i, més endavant, l’electricitat.

Segons Joan Amades (2), és costum per terres valencianes rebre els Reis al so de simbombes, carraus, xerric-xerracs, corns, esquelles i d’altres estris semblants. Arreu, però, és general cantar cançons especials. La mainada de Vila-real, mentre posaven el cistell a la finestra, cantaven:

“Tirí, tirí, tirí
senyor rei, jo estic ací;
palla i garrofes, tot per al seu rocí
coques i avellanes, tot per a mi (sic)”.

Per la seua banda, Bautista Carceller (3) aborda la temàtica a la premsa en Tirorí, tirorí i, uns anys més tard, en un interessant article de la Revista Poble (4) on ens aporta les versions del Tirorí cantades a diferents pobles de la comarca de La Plana, com ara a Castelló:

“Sinyo rei jo estic ací,
tirorí, tirorí
les garrofes i la palla,
tots per al seu rossí
i els joguets i els caramels
tots per a mi”.

També a Onda:
“Tirorí, tirorí
sinyo rei ja estic ací,
palla i garrofes tot p’al seu rossí
joguets i dolços tots per a mi...
i tots els joguets per a mi (variant).”

I a la ciutat germana de Borriana:
“Tirorí, tirorí
senyor rei jo estic ací,
totes les garrofes i herba,
p’al seu rossí
i tots els joguets
que vosté porte p’a mi”

Si després de comprovar que les lletres a penes presenten variacions d’un poble a un altre, el mateix passa amb l’entonació musical com venen a demostrar-nos les transcripcions que hem pogut trobar. En el cas de Vila-real, naturalment, hem d’esmentar el treball d’Enric i Dolors Gimeno (5), així com la col·lecció del Grup de Danses El Raval (6). Açò ve a demostrar-nos que la cultura oral tradicional dels pobles de La Plana és, exactament, la mateixa, encara que cada poble presenta variants locals.

De tota manera, el fet que Joan Amades només esmente el cas de Vila-real al seu Costumari, editat per primera vegada al 1950, o que escriptors costumistes com el poeta castellonenc Miquel Peris i Segarra, autor de la primera versió de la lletra del Betlem de la Pigà, no l’esmente, simplement significa que el Tirorí on ha tingut més èxit i, per tant, per això continua més viu que mai, ha estat a Vila-real, és a dir, al nostre antic poble, jove ciutat.

NOTES:
(1) Pitarch, A.: Tradicions de Nadal i Reis. Butlletí de la Joventut Antoniana de Vila-real, 1997
(2) Amades Joan: COSTUMARI CATALÀ. El curs de l’any (Volum I, pàgs. 408-411).
(3) Carceller Ferrer, Bautista: Tirorí, tirorí!. Periòdic CASTELLÓN-DIARIO, 6 de gener de 1991
(4) Carceller, Bautista: A propòsit del Tirorí, tirorí. Revista Poble nº26; Vila-real, gener de 1998
(5) Premi d’Assaig Ciutat de Vila-real, 1997: La cançó popular en la primera meitat del segle XX a Vila-real (pàg. 107).
(6) Cançons de la Vila (1), sense paginar.

L'EUROCOPA DE SANTI CAZORLA

Europa comença a descobrir un crack del futbol: Santi Cazorla.

Tot i reconéixer que feia molt de temps que no seguia els partits de la Selecció espanyola de futbol, la incorporació de tres jugadors del Vila-real com ara Capdevila (el millor lateral esquerra sens dubte), Marcos Senna (d'organitzador creatiu o de doble pivot, sempre ratlla a gran altura) i, sobre tot, Santi Cazorla (millor jugador de la Lliga durant la temporada 2006-07 que va fer al Recre i, ara per ara, el millor jugador del Vila-real Subcampió) m'han obert l'interés per arriscar-me a l'avorriment d'observar uns joves de roig que, sempre, han practicat un joc molt inferior al de qualsevol partit de Lliga del Vila-real sense anar més lluny.

Ahir, potser, va ser diferent. Els russos de Hiddink van voler jugar a futbol (¿?) i es van obrir, aleshores va arribar el joc de toc i la qualitat al centre del camp: el tàndem Senna-Xavi va funcionar a la perfecció (i això que els dos són creadors), Iniesta (ara per ara, el millor, l'únic que pot comparar-se amb Santi Cazorla) i Silva van treballar molt i, fins i tot, van ajudar Ramos i Capdevila a tapar les bandes, el Niño Torres ahir va ser un home donant-li el primer del hat trick a Villa i, cobrint darrere, Puyol molt bé i Casillas com sempre (perfecte). A la segona part, per fi, el bon debut de Santi Cazorla, un jugador que continua creixent i pot superar, fins i tot, als Xavi, Iniesta, Fábregas i Silva (els bons pefums sempre han vingut en ampolles minúscules)...

Finalment, un 4-1 contra Rússia (que, recordem, no és Itàlia), és a dir, una modesta golejada que, objectivament, només pot comparar-se amb el gran partit d'Holanda de dilluns en que signifiquen tres punts, i prou. Aquestes competicions eliminatòries, com el futbol en general, són molt arbitràries i qualsevol errada, dels àrbitres o dels jugadors, te pot enviar a casa.

El futbol continua sent, des de fa molts anys, un negoci de masses on no sempre guanyen els brasilers, ni els jugones... són competicions fetes per a italians (encara que van palmar dilluns), alemanys i gent que no perd la capacitat de concentració, ni l'esperit competitiu durant els noranta minuts, és a dir, gent de ciències. Els espanyols, en general, sempre han estat de lletres, és a dir, artistes i genis sense continuïtat, encara que d'Iniesta i de Santi Cazorla un sempre esperarà el millor...

PROVES DE SELECTIVITAT

Aquesta és la setmana "S", la del ser o no ser de milers d'estudiants del Segon Curs de Batxillerat perquè, dimarts 10 de juny, comencen les Proves d'Accés a la Universitat (P.A.U.), és a dir, la popularment anomenada "Selectivitat".

A Castelló (Universitat "Jaume I") es presenten, exactament, un total de 1.656 alumnes, és a dir, -pam dalt, pam baix- un nombre semblant als presentats l'any passat (1.644) dels quals aprovaren el 96,9%.

Vist des de fora, algú podria preguntar-se: i quin és el problema, si aproven quasi tots? El problema són les notes de tall per accedir a la carrera que cada alumne/a té en ment i que, normalment, es regulen per la llei de l'oferta i la demanda, és a dir, va per modes. Quan tots volien ser advocats, estava molt difícil fer Dret (ara se pot accedir amb un 5 o cincpelat); actualment, en canvi, tots volen ser periodistes (o fer comunicació audiovisual, publicitat, etc.) o mestres d'infantil i, aleshores, s'ha d'arribar, com a mínim, a un set (7) o més...

De tota manera, el tipus de prova és un tant experimental, ja que s'exigeix a l'alumnat allò que els professors no hem pogut fer mai a un Institut de Secundària, és a dir, fer coincidir vàries proves o exàmens en un mateix dia i, a més, examinar-los de tot el temari... De tota manera, aquesta és una excusa per comprovar els nivells de maduresa ja que, al capdavall, la nota de tall sempre és la barreja de la mitjana de les proves (40%) combinada amb la mitjana del Batxillerat (60%).

Jo, des d'ací, només puc desitjar sort a tothom (en especial, als meus alumnes de Betxí). I, en l'apartat més acadèmic de Geografia d'Espanya, com sempre, que s'obliden de partidismes i demagògies. Per exemple: si els pregunten per l'aigua, que s'obliden d'anar a favor de les desaladores o dels transvassaments, sinó que demostren un coneixement suficient de la ubicació dels diferents recursos hídrics, de les possibilitats de la seua gestió responsable i sostenible i, per suposat, dels llocs amb major demanda (els que concentren les majors densitats de població i, per tant, de llocs de treball: Madrid, Barcelona i València).

Però la vida continua, i haurem d'esperar que no ens afecte la vaga del transport i que tots puguen començar, puntualment, la seua prova...

... I, per si us pregunten sobre el tema, sapieu que a la Unió Europea els carburants són sotmesos a dos tipus d’impostos: l’IVA i els especials. Aquests darrers, pel que fa a l’estat espanyol són, per cada 1.000 litres de carburant, de 302 euros per al gasoil i de 396 per a la gasolina-95, cosa que suposa, objectivament parlant, que el govern de l’estat només té un lleuger marge de rebaixa pel que fa a la super-95 (els mínims de la Unió Europea marquen 359), perquè el gasoil està ja al preu mínim establert per a la UE-27. Si comparem, Espanya té uns tipus molt baixos en relació amb Alemanya (655 euros), França (606), Itàlia (564) i Regne Unit (631). Respecte a l’IVA, en canvi, queda un marge d’un punt (del 16 al mínim europeu del 15%).

ÉS a dir, així com el govern central i el de la Generalitat podrien fer alguna cosa més pels productors del sector primari en general (els nostres llauradors que venen patint molts anys una activitat poc rendible), sobre aquesta qüestió dels preus dels carburants estem sotmesos a la dictadura de la globalització i a la sobirania de la Unió Europea... De tota manera, tant Zapatero (amb la demagògia del retorn del 400 euros) com el mateix Rajoy (que va prometre baixar els impostos) ho tindrien difícil, avui en dia, per superar la Selectivitat, a no ser que canviaren la forma de redactar tant demagògica, per una de més objectiva.

XV PREMIS DE LA MAR DE POESIA

Ara fa, tot just, 15 anys, al juny de 1994, vaig ser convidat per l'Associació Cultural "La Barraca" del Grau de Castelló a participar com a Jurat en un modest Certamen Literari que naixia amb l'objectiu de fomentar la poseia, l'estima pel mar i el coneixement del gran poeta castellonenc Miquel Peris i Segarra.

En principi, aquella convocatòria despertava bones vibracions ja que, entre la diversitat dels membres del jurat, sempre hi ha hagut el factor comú de l'estima per la llengua, la cultura i l'obra de Miquel Peris. A més, vist en perspectiva, sempre he pensat que ha estat un jurat de luxe on, malauradament, hi hagut dues substitucions arran del traspàs del periodista Paco Pascual que va deixar la vacant a Maria Teresa Ruíz (escriptora i grauera de pro) i, ara fa dos anys, el de l'amic, el del poeta, el de l'ànima del premi "Grumet", Manel Garcia Grau al que Joan Baptista Campos Cruañes (gran descobriment poètic dels premis), amb molt de sentiment, sempre tracta de recordar i mai de substituir...

La resta portem, exactament, 15 anys, 15 edicions: Miguel Ángel Mulet (diputat i regidor de Cultura), Joan Torrent (coordinador de La Barraca), Lluís Messeguer (acadèmic de la Llengua), Vicent Doménech (Cap de la Inspecció Educativa) i, un servidor, Antoni Pitarch Font (potser la nota discordant, un vila-realenc de secà que passava pel Grau i per la vida i per la cultura i pel món de la poesia però que, això sí, havia conegut Miquel Peris i Segarra i havia llegit la seua obra)...

Dimecres 4 de juny, tot just en el segon aniversari del traspàs de Manel (el premi "Grumet" ja és premi "Manel Garcia Grau" des de l'any passat), i sota la presidència de la flamant tinent d'alcalde del Grau de Castelló, Marta Gallén, ens reuníem per fallar els XV Premis de la Mar que enguany han estat atorgats al poemari "Mar endins" (premi Manel Garcia Grau) de la jove borriolenca, de només 15 anys, Alba Llorens Nebot i a l'obra poètica "Plaça de la Mar" (premi Miquel Peris i Segarra) d'Eva Albert Gozalbo, de Benicàssim... ja ho vaig comentar al blog: el futur (poètic?) serà femení o no serà.

Aquesta vesprada, a partir de les 19 hores al Centre Cultural La Marina del Grau de Castelló, hi haurà el lliurament dels XV Premis de la Mar, es presentarà l’edició del premi de 2007, "Mariner sense pau" de Salvador Obiols, i tindrà lloc l’actuació del cantant Pep Gimeno “Botifarra”... Els Premis de la Mar del Grau de Castelló s'han consolidat, enhorabona al Grau de Castelló!
........................................................................................................

P.D.- Enhorabona i a vore si prenen nota els responsables (¿?) d'algun poble/ciutat dels voltants... on, darrerament, s'havien fet edicions biennals de l'antigament prestigiós certamen literari i enguany, que pareixia que la cosa anava de debò, resulta que se salten les bases a la torera i postposen la decissió del jurat més d'un trimestre, amb l'excusa que s'han presentant molts treballs...
Increïble? No, senyores i senyors, als Premis CIUTAT VIRTUAL és possible això i molt més: Vila-real, poble de l'alegria, quaranta-mil tavernes i no cap llibreria (ara hi ha l'Ausiàs, i poc més...).

Mediterráneo (8/06/2008)

NO SOM NINGÚ

La Via Làctia només té dos braços, i no quatre... És el darrer descobriment científic que ve a demostrar com els humans ens trobem, encara, en la Prehistòria del coneixement. Ho acabe de llegir a La Vanguardia.

Davant l'univers infinit, els éssers humans som, únicament, els principals éssers vius que habiten un minúscul planeta del Sistema Solar que, per cert, ara compta amb una planeta menys, donat que Plutó no acabava de donar la talla i, recentment, va descendir de categoria...

D'on venim? On anem? Són les dues claus de l'existència humana i la recerca de dues respostes satisfactòries és, al cap i a la fi, el que li dona sentit a la vida. De tota manera, els animals racionals que habitem la Terra fa molt pocs anys que sabem llegir i escriure, potser en fa uns pocs més que pensem, però encara avui en dia molts fan la vida de l'orangutà, com diu l'amic Vicent: menjar, beure, fotre i procrear.

Aquests descobriments científics ens venen a demostrar que en ple segle XXI només podem ser conscients del que sabem, és a dir, d'una infinitèssima part de la Geografia Universal, de la Història, de la Flora, de la Fauna... Els especialistes són precisament això: coneixedors d'eixa mínima part del saber que hi és al nostre abast.

Vivim a un món massa competitiu, agressiu i maniqueïsta. Per què polèmiques entre ciència i religió quan són, precisament, com dues mitges taronges, és a dir, com un matrimoni clàssic en ple exercici de la dialèctica. Sap la ciència com es va crear el món? El Big Bang? La gran explossió? I com es va crear la matèria que va acabar explossionant? On no arriba la ciència, la religió té metàfores, paràboles i històries curioses que, com la ciència, també parlen dels humans com a éssers racionals...

No som ningú: ni tu, ni jo, ni vosaltres, ni els pretenciosos, ni els prepotents, ni els poderosos, ni els dictadors, ni els demócrates... La vida és efímera i trascendent: Carpe Diem?

EL FRARE DE L'ORATGE

He estat a punt d'agafar la digital per immortalitzar-lo, penjat a la paret de la galeria de casa, assenyalant impassible la casella d'humitat amb la seua vara infalible... Però de què viurien els del Google? A més, tampoc estic disposat a regalar-li més temps del que li pertoca a l'addicció bloguera. Total que igualment he trobat l'higròmetre del frare bessó del meu, però, això sí, assenyalant temps sec.

El vaig comprar, a l'estiu de 2001, al Kortinglés de Setcases (un petit poble del Pirineu, més enllà de Camprodon) perquè, des de xiquet, sempre havia sentit curiositat envers el misteri i la màgia que em despertava el Frare de l'Oratge que tenia un amic. I la veritat és que, malgrat ser definit com poc precís, sol fallar menys que els homes del temps de la tele.

Un higròmetre és un aparell per a mesurar la humitat atmosfèrica. Entre els higròmetres més utilitzats cal destacar el de condensació, constituït essencialment per una càpsula metàl·lica amb una cara perfectament brunyida, de manera que en fer refredar la càpsula s'arriba al punt de rosada-condensació, a partir del qual se pot deduir la humitat.


Un altre tipus és l'higròmetre d'absorció, que es basa en la propietat de certs materials, com ara els cabells humans, d'allargar-se o d'escurçar-se segons la humitat. Precisament el de Saussure consisteix en un cabell desgreixat fixat a la carcassa per la part superior, mentre que per la inferior subjecta un pes. El pes està connectat per palanques amplificadores a un sistema de transmissió que acaba en un senyalador que, movent-se sobre una escala, indica la humitat relativa. Quan l'aire és sec les cèl·lules del cabell estan en contacte íntim unes contra les altres; però quan l'aire és humit els espais entre les cèl·lules absorbeixen vapor d'aigua i el cabell augmenta el gruix i la longitud. Aquest allargament és el que s'usa per mesurar la humitat.


Per una altra banda, hi ha l'higròmetre de Leonardo. Es tracta d'una balança en equilibri que sosté en un dels plats una substància higroscòpica, com cotó, i en l'altre una bola de cera que no absorveix aigua. S'usa, com va escriure el mateix Leonardo da Vinci, per conèixer la qualitat de l'aire quan està a punt de ploure ja que, en aquestes condicions, el cotó s'amara de la humitat de l'ambient, i la balança es desequilibra. No se sap ben bé si Leonardo va arribar a construir-lo, o si, simplement, el va dissenyar.

Diuen que és més precís el psicòmetre, però l'higròmetre té l'avantatge de que dóna directament les dades i, naturalment, és molt més econòmic, malgrat tenir fama de ser poc precís.

De tota manera, mai hi haurà unanimitat sobre l'oratge, però tant de cantar sota la pluja ja cansa... Sort que els membres de la Comissió de Penyes, tot consultant l'higròmetre -supose-, decidiren, molt encertadament, postposar la cavalcada de festes per a setembre, perquè a Vila-real portem quatre diumenges seguits de pluges.

Si el pobre de Gene Kelly alçara el cap, pensaria que durant el mes de maig el cel de La Plana és un plató de Hollywood... Com canvia el temps, i l'oratge, de fet Vicent Usó va escriure una novel·la prou humida quan Maig era un mes sense pluja.