LA VAGUETAT DE LES PORTADES (i titulars de premsa)

Per començar, consulte a la valencianíssima (una vaguetat?) Enciclopèdia Catalana el significat del concepte vaguetat...

VAGUETAT.- Característica de certes frases o enunciats del llenguatge com ara "aquest home és calb" que donen lloc a proposicions inverificables (això és, que no són clarament i exclusivament veritables o falses) i que incompleixen lleis com ara la transitivitat (perquè no hi ha límít precís entre, en l'exemple citat, un "calb" i un "no calb").

Una vegada aclarit i comprovat que és, exactament, el mot més adient, és a dir, la paraula que millor expressa la reflexió que volia exposar-vos, només resta llegir les imatges perquè una imatge mai val més que mil paraules, i molt menys quan cadascú la transcriu egoistament com millor li convé perquè, aleshores, resulta que és impossible què s'entenguen els grups humans -o que ens escoltem individualment- perquè s'usen codis diferents a l'hora d'interpretar allò que ens entra pels ulls...


No seré jo qui pontifique sobre l'èxit o el fracàs de la vaga perquè, al capdavall, resulta que l'economia, la política i tota la problemàtica social s'arriba a trivialitzar com el futbol. I si tothom serveix per a entrenador, també és lògic que la clec/la claca/els fans en definitiva del frikisme centralista demanen un escó al Parlament per a la princesa del poble, una tal Belén Esteban pel mèrit d'haver fecundat una filla d'un torero...

Va fracasar el Barça a la Champions empatant al camp del Rubin Kazan? Si li ho pregunteu al príncep blanc dels hooligans mesetaris -un tal Roncero-, de segur que us dirà que sí...

Potser la vaga no es va apoderar dels carrers perquè la vaguetat fa anys que regna als canals grocs -no confondre amb els seguidors del Vila-real Club de Futbol- de desinformació política, esportiva i social...

Per cert, aquesta nit (a les nou i cinc minuts) esperem guanyar als flamencs -no confondre amb els fans de la princesa de l'Operació Malaia, és a dir, la Isabel Pantoja- del Bruges però, per suposat, no gosarem demà llegir cap portada de premsa suposadament futbolística, i/o esportiva, perquè l'aire sempre és blanc i la tinta de les portades no té os, com la llengua castellana (potser té hueso, com les olives).

L'OPERACIÓ O LA GOTA MALAIA (2-3)...

La jornada d'ahir dilluns ha estat prou mogudeta. A Vila-real, a banda del radar encarat cap a Màlaga, també varem tenir temps de seguir -per la vesprada- el debat a les Corts Valencianes on, malgrat la pedrada matinera, també va haver-hi temps per escoltar les propostes en positiu d'Enric Morera (Secretari General del BLOC i Síndic de la coalició Compromís pel País Valencià) davant la xistera de Camps que, de tant en tant, amaga amb reivindicar la famosa clàusula...

A mitjan vesprada, els informatius tornaven a insistir en el judici del segle que començava, precisament, a Màlaga, sobre l'Operació Malaia, un dels majors casos, fins ara, de presumpta (¿¿¿¿¿...?????) corrupció municipal a nivell peninsular que, com tots sabeu, ha col·locat Marbella al hit parade de la fama mundial... Però, per si els faltava poc, als pobres malaguenys, per la nit van arribar a La Rosaleda, els senyors Cazorla, Rossi, Nilmar, Valero, Capdevila, Senna, Marchena, Diego López i cia que ja han tornat a passar, una altra vegada, l'estreta línia groga que separa les presumptes estrelles dels autèntics craks... en definitiva, la gota malaia: Màlaga, 2 - Vila-real 3 i cap a casa amb el segon lloc de la classificació sota el coixí. Esperem que no s'ho creguen i que continuen treballant.

La gota malaia és un dels sistemes de tortura més efectius que existeixen,ja que es tracta de deixar caure aigua, gota a gota, al cap de la persona sospitosa, cosa que, en principi, sembla bastant inofensiu, però al cap d'unes hores s'acaba convertint en un mètode insuportable per als presumptes que acaben confessant-ho tot. Això demostra que una tasca qualsevol, per insignificant que parega, portada amb regularitat i ordre pot fer-te aconseguir els objectius més insospitats (que prenguen nota els jutges i els responsables de la Justícia, i no per aplicar aquest mètode brutal, sinó per netejar el panorama polític de corruptes i imputats a una velocitat manifestament superior a l'actual).

Aquest Vila-real d'anit ha aprés a remuntar un marcador en contra (1-0), superar-lo amb joc de creació i mantenir-lo amb joc-control, sobre tot en defensa. Potser a la segona part, amb superioritat numèrica, s'hauria pogut matar el partit abans, però això ja hauria sigut ratllar la perfecció i, en compte de gota malaia, hauríem de parlar de diluvi universal... encara no!

La gota malaia, com la febra, l'aliacrà i d'altres malalties, potser, també és de color groc... serà que m'està passat l'efecte de l'Augmentine i l'Iuboprofeno o serà dormir com a subcampions? Serà.

CANDIDATS EN PERILL D'EXTINCIÓ?

Com afirma Inma Ranera, molts ens preguntem si és el candidat polític una espècie en perill d'extinció... De moment, encara queda algun clàssic amb el pretext d'usar la política com una ferramenta de transformació de la societat, però la majoria són gent mendicant d'un sou públic, una pensió generosa o una nòmina fàcil, és a dir, candidats que només aspiren a eixir a les fotos i/o figurar...

... I ens ho preguntem, en primer lloc, perquè de vegades o quasi sempre el resultat depén molt més de circumstàncies alienes que de la vàlua del propi candidat i/o els seu equip de treball i/o llistat electoral (per què va perdre les Eleccions Generals Rajoy al 2004? avui dia hi ha consens en afirmar que "gràcies" a les mentides d'Acebes, Aznar i Zaplana sobre el desgraciat atemptat d'Atocha). En segon lloc perquè hi ha partits que, a determinades circumscripcions electorals -com la de Castelló?-, no fan primàries sinó que l'elecció dels candidats (a alcaldes, diputats, etc.) és una atribució unipersonal del "califa" o mandamàs de la "taifa". I, en tercer lloc, perquè facen o no facen primàries, la política intrapartidista és, encara, més insufrible que la de portes cap a fora: a quin partit no hi ha cainites, frikis o gent de got i ganivet? Desgraciadament, jo també em pensava que en quedava un... i tampoc!

De tota manera, a Vila-real està el peix venut: un candidat i un partit disposat a renovar la majoria absoluta actual (el PP) contra una sèrie de partits, partidets i colles d'amics que aspiren a repartir-se la desídia de la progresia, l'esquerra i les alternatives utòpiques... Si a més, resulta que hi ha repetició de candidats, almenys als tres partits amb representació municipal (PP, PSOE i BLOC), ja sabem el resultat: més del mateix!

HISTÒRIA D'UN TERTULIÀ

Això era un tertulià que tenia un amic a la COPE (potser, en tenia més que a la SER, degut a la ubicació de l'emissora, a la pròpia ciutat) i, tal vegada per la condició d'amic, el va convidar a participar en una conversa plural, amable, crítica amb el poder, com sempre déu de ser... Els ciutadans d'aquell poble xicotet de mentalitat que estava començant a créixer, no comprenien res ja que el tertulià, pel que sembla, s'havia guanyat una merescuda fama de progressista i ara l'estava tirant per terra i, per més inri, a una emissora on començava a despuntar un tal Federico, ex-comunista però, encara -veges tu quina cosa!- amic de Labordeta (sí, sí, el gran poelític recentment finat). La tertúlia però, només va durar dos anys, ja que el poder, i això que -diuen!- era d'esquerres en aquell moment, no estava acostumat a la menor, mínima, ni més objectiva crítica...

Habrá un día en que todos

al levantar la vista

veremos una tierra

que ponga libertad

Tal vegada per això, o no, va arribar la desintegració de les majories absolutes del PSOE tant al Congrés dels Diputats, com al Senat, a les Corts Valencianes o, fins i tot, als ajuntaments que se les donaven de ser més d'esquerres, progres o, com a mínim, de mentalitat avançada... Aleshores la tertúlia va començar a migrar, des de Ràdio Vila-real -on el va convidar una amiga- fins Onda Cero quan volia donar-se a conéixer a la ciutat, i a l'inrevés d'Onda Cero va tornar a Ràdio Vila-real-Punto Ràdio però, això sí, sempre sota el signe de la pluralitat objectiva, la crítica constructiva i l'estima per la pàtria més menuda, la que comença des del propi poble o ciutat i acaba allò on diuen ocho en comptes de vuit...

Fou una època apassionant, fins que el tertulià va cometre l'error d'entrar en política -en política partidista, vull dir-, fer-se poelític i l'electorat (equivocar-se és un dret perfectament democràtic) el de donar la majoria absoluta a l'altre partit gran, ara al PP i, evidentment, el poder, i això que -diuen!- era de centre-dreta, moderat i practicant del català en la intimitat, va decidir acabar amb la tertúlia, ja que tampoc estava acostumat a la menor, mínima, ni més objectiva crítica... i, des de l'estiu de 2008, no hi havia hagut tertúlies a Vila-real.

Ara, diuen, aquell tertulià torna a estar distanciat de la política partidista i sol soltar certes boutades, cada dilluns, a es-radio al 92.5 on, curiosament, torna a coincidir amb Federico... fins el moment en què la majoria absoluta, ara atrapada en un cinturó terminal, torne a decidir que les coses només poden ser com ells ens les volen contar...

LA BONA EDUCACIÓ

El Magazine de La Vanguardia quasi sempre porta reportatges i articles interessants. Aquesta setmana destaca l'entrevista al pedagog François Dubet que, en aquest inici de curs, posa el dit en la llaga dels problemes de l'ensenyament arreu del planeta...

La praxis educativa sempre s'ha de basar, a més de la docència directa i l'atenció als alumnes (personalitzada? ...impossible sense "personal"!), en certa reflexió individual (del docent) i col·lectiva (dels equips docents) sobre les característiques del alumnes que tenim al davant, objectius a assolir, metodologia més adient, recursos de què disposem, etc. Però mai resulta fàcil, ni resultarà, el passar de la competitivitat a les competències, de fer alumnes competitius a fer alumnes competents, etc., entre d'altres raons perquè l'ensenyament i el procés educatiu en general no sap de temps, no sap d'inversions, no sap de resultats... i la societat, cada vegada més, vol resultats d'avui per demà o, com a mínim, de cada quatre anys perquè els polítics de torn puguen dir Hem disminuït el fracàs escolar en un 0,000001% encara que siga mentida.

Per cert, també és una mentida -i molt gran- dir que el curs 2010-11 s'ha encetat amb menys alumnes i més professors... quan tots sabem d'amics i coneguts sense destinació, o d'escoles i instituts on enguany hauran d'acomplir la tasca docent amb una retallada evident del nombre de professors... Els contes xinesos poden donar molts titulars de premsa, però no eliminen els barracons. Però deixem la mala educació i tornem a la bona.
........................................................................................

François Dubet, nacido el 23 mayo de 1946 en Périgueux. Es sociólogo francés y director de la Ècole des Hautes Études en Sciencies Sociales (Ehess) y profesor en la Université Bordeaux-II.

Según sus teorías, la escuela es competitiva y crea desigualdades entre los individuos y, a pesar que se ha invertido en educación, siguen existiendo grandes divergencias.

De ahí la importancia de dotar con los medios necesarios a las escuelas, pero cree que el modo de trabajar debería variar. Opina que repetir curso es inútil y que lo importante es la pedagogía particular. Apuesta por un sistema más inclusivo e individualizado.

Declara que los profesores deben sentirse apoyados y valorados como profesionales para mejorar el sistema y conseguir instituciones eficientes.

¡Todas las escuelas del mundo son socialmente injustas!, pero a través de sus trabajos ha encontrado alguna respuesta a la crisis educacional actual.



François Dubet:
Siempre pensé que lo importante de la vida ocurría fuera de clase

Texto de Núria Escur
Fotos de Gemma Miralda

El sociólogo François Dubet es un especialista en educación. Ha analizado la desigualdad en el sistema educativo y sostiene que la escuela de hoy forma parte de la lógica competitiva. Apuesta por un sistema educativo más inclusivo e individualizado, aunque reconoce que exige más trabajo.

El derrumbe del sagrado templo de la escuela, la marginación juvenil, los conflictos entre vencedores y vencidos, las entrañas de las banlieues, un sistema contradictorio (lleno de antinomias) –“más democrático, pero más desigual”–, los errores de la sociología de laboratorio... Nada se le escapa a este hombre de discurso denso que cada vez que pronuncia la palabra desigualdad alza su mirada celeste y obcecada, interrogante, por encima de sus gafas.

François Dubet, sociólogo francés de prestigio, es toda una autoridad en educación, una de las principales voces críticas en el universo pedagógico. Sus trabajos (La escuela de las oportunidades o El declive de la institución, Ed. Gedisa) han permitido encontrar alguna respuesta a la crisis educacional actual. Su credo esencial podría resumirse así: “La igualdad de oportunidades no es suficiente para garantizar una escuela justa. Siempre pesan los privilegios, de nacimiento o de inteligencia. Habría que cambiar esas trampas por otros criterios”. Director de la Ècole des Hautes Études en Sciencies Sociales (Ehess) francesa y profesor en la Université Bordeaux-II, para Dubet, heredero sociológico de Alain Touraine, urge profundizar en las causas del desmantelamiento de la escuela como figura institucional.



¿Cuál diría que es el último conflicto añadido, el más reciente, incorporado a la lista de lastres de los sistemas escolares?
Yo me remontaría a hace treinta años. Desde entonces hay dos problemas inexistentes en la historia anteriormente. Primero: la masificación. La apertura de la escuela a todos los alumnos no ha conseguido reducir sus problemas. Todos han subido al tren, todos se han acogido al sistema, pero las diferencias, en función de sus orígenes sociales, no han variado. No hay mejora. Hemos tenido una gran decepción. Primera contradicción. Los presupuestos en educación han aumentado y las desigualdades continúan.

A sus ojos, todos los sistemas escolares del mundo se basan en el arbitraje. ¿Eso provoca el segundo conflicto?
Sí. Cada vez hay más alumnos que rechazan la escuela, que se manifiestan con la violencia y con otras actitudes –menos espectaculares, pero muy graves– como el absentismo, el desenganche escolar. Se van distanciando de la escuela para mantener cierta autoestima. Esos conflictos, hoy por hoy, aparecen en todos los países comparables del mundo.

Tantos años luchando por una escuela igualitaria y democrática… ¿No será la escuela un organismo condenado a ser injusto?
¡Todas las escuelas del mundo son socialmente injustas! En todas, los alumnos de clase más alta obtienen más éxito escolar que los de las clases más populares. En cualquier sitio. Pero lo interesante es ver cómo esas desigualdades varían mucho de un país a otro. Por ejemplo, partiendo de unas desigualdades sociales comparables, la escuela canadiense es menos desigual que la americana, y la escuela francesa es más desigual que la escandinava. Por tanto, la escuela siempre reproduce las desigualdades, y habría que atajarlo.

En uno de sus estudios (de 1999), usted apuntaba algo inquietante. De cada cuatro escuelas francesas, tres separaban las clases por niveles: la clase de los buenos alumnos y la de los malos alumnos, a pesar de ser algo prohibido. ¿Sigue en marcha esa práctica?
Es un error desastroso. Si usted mete en la misma clase, juntos, los alumnos fuertes, medianos y flojos, el nivel medio de esta clase es más elevado que si usted mete por un lado los alumnos fuertes y por otro los flojos. Si metemos los flojos juntos, el nivel desciende rápidamente.

En los países escandinavos jamás separan a los alumnos por niveles...
¡Jamás! Y los resultados escolares de esas clases son relativamente homogéneos. ¿Qué ocurre? Que, en general, los profesores prefieren clases homogéneas porque las otras –donde hay varias velocidades– son mucho más difíciles.

¿Dónde radica el error de los padres?
En que saben que la escuela, tal como está hoy, es una competición. Las familias de clases medias favorecen las prácticas discriminatorias, y la escuela, para ser más justa, debería resistir a ciertas demandas familiares. Eso es tremendamente complejo.

Pero conseguir rebajar esas desigualdades obligaría a una atención individual, de cada alumno, que debe ser imposible de sufragar. ¿Hay, realmente, medios?
Se ha mitificado mucho la falta de medios. Todos los indicativos aseguran que la escuela canadiense es mucho mejor, claramente, que la americana. ¡Y cuesta el 30% menos! La verdadera cuestión, y lo constato diariamente, no es si faltan medios sino qué se hace con los medios.

Tomemos por ejemplo el modelo tradicional francés.
El profesor hace su clase. Que tenga 20 o 30 alumnos no cambia gran cosa, simplemente trabaja algo menos si tiene menos gente. Si ofrece un curso magistral, que sean 30 o 50 alumnos tampoco afecta al resultado. ¡Pero, ojo! Si quiere impartir idiomas, y quiere hacerlo bien, necesita 10 alumnos. Esa la dimensión ideal para que los alumnos lleguen a su máximo nivel.

No todo se reduce al modo de almacenar alumnos, ¿no?
Desde luego, si recibes más ayudas pero no cambias nada en el modo de trabajar, esos serán presupuestos perdidos. Pero la mayoría de los países tiene una escolaridad común hasta los 16 años y, a grandes rasgos, tres modos de funcionar. Primero, meter todos los alumnos juntos e individualizar las pedagogías. Ese es el sistema escandinavo, ofrece buenos resultados. Segundo, separar los buenos de los malos. Es el sistema alemán, grandes desigualdades. Tercero, el modelo francés-italiano-español: metes a todos los alumnos juntos y los haces repetir.

¿Repetir no es útil?
Sabemos que cuando un niño repite curso no sirve de nada. Esa acción tiene un coste importante y pasa factura.

¿Entonces, cuál es el modelo escolar menos nocivo?
El mejor modelo es el de la pedagogía individualizada. Una de las mejores escuelas del mundo es la japonesa, y es menos cara que otras de peores resultados. Pero también debo decir que un maestro japonés trabaja sesenta horas por semana. Y la mejor escuela del mundo es la finlandesa, pero cuando el maestro vuelve a su casa sigue atendiendo a sus alumnos que le envían correos electrónicos, le llaman por teléfono… ¡están muy bien pagados, pero trabajan enormemente! Por lo tanto, hay un debate hipócrita sobre los medios.

¿También tiene su trampa el acceso a la universidad?
Por supuesto. Hay muchos países en vías de desarrollo, como Brasil, que consagran todos sus medios a la universidad. ¡Y eso está muy bien… si logras entrar en la universidad! Por lo tanto, en el mismo país podemos tener un 30% de personas que están en la universidad y un 30% de personas que no saben leer. Bueno… ¡no quiero que me asesinen los sindicatos!

No, no…
Hacen falta medios, sí, pero a menudo los sindicatos quieren más medios para seguir haciendo funcionar lo que no funciona. Y el verdadero coraje político consistiría en dar ayudas, pero, a la vez, cambiar la manera de trabajar. Y sé que eso es muy, muy, muy difícil.

¿En qué tenían razón los jóvenes de las banlieues?
Creo que tenían razón en que les habían engañado. Albergaban una promesa incumplida. Les habían dicho: “Si vais a la escuela, conseguiréis cosas; si tenéis éxito en la escuela, encontraréis trabajo”. El sistema escolar francés, como el español, funciona como una refinería de petróleo.



¿Se trata de ir pasando el filtro y dejando gente por el camino?
Así tratamos a los alumnos: los limamos. Vamos destilando, destilando… y los alumnos más críticos, muchos inmigrantes, al final se dicen: “Me han hecho entrar para integrarme y, una vez aquí, descubro que estoy excluido”. Y ven que, aunque tengan éxito en la escuela, el hecho de ser inmigrantes les sigue dificultando el futuro.

¿Les dieron falsas expectativas?
Existe una situación paradójica que me fascina: los turcos franceses están muy integrados en el sistema escolar y, a un tiempo, encolerizados con el sistema, mientras que los turcos alemanes están muy poco integrados con el sistema escolar –pasan un examen selectivo a los once años–, pero no están realmente enfadados con la escuela. ¿Por qué? Pues porque la escuela alemana nunca les ha prometido que llegarían a nada.

¿Existe una xenofobia previa, que cohabita desde el principio con el proceso escolar?
Algunos piensan que si no tienen éxito en la escuela, es por racismo. Yo creo que esto es fundamentalmente falso. Imagino que algunos docentes querrían que estos jóvenes siguieran el patriotismo republicano, como Bartolomé de las Casas descubriendo indios…

¿Entonces, el racismo se instrumentaliza en las aulas?
A ver: el racismo existe. ¡Está ahí! La mirada, el recelo de la gente. Pero en cierto modo, algunos jóvenes víctimas de ello si no decían “no tenemos éxito porque la escuela es racista” debían enfrentarse a otra frase: “No tenemos éxito porque no somos capaces”. Y esto, humanamente, es insoportable. Los sistemas escolares aparentemente más democráticos, más integradores, son en gran medida bastante violentos. Siempre hacen el mismo planteamiento: hemos dado a todo el mundo el mismo derecho a estar integrado, así que ¡ojo!, en caso de que fracases, toda la culpa será tuya y sólo tuya.

Según eso, el único responsable del fracaso de un perdedor es él mismo.
¡Claro! Los que parten de orígenes más privilegiados siempre tienen otras excusas, a quien cargarle la culpa. Al perdedor no hay modo de consolarle si le dices que lo es porque ha querido. Hace cincuenta años la escuela era más injusta pero, aquellos que no eran buenos en clase tampoco se sentían absolutamente desgraciados, como si no hubiera otra salida en la vida. En los pueblos franceses pervivía lo de “nosotros, los campesinos, no estamos hechos para los estudios y, de todos modos, esta es una escuela hecha por burgueses; enseñan cosas inútiles y pretenciosas”. Por tanto, incluso las personas que se sentían excluidas guardaban otras esperanzas…

Creían que podían tener una oportunidad en la vida, no necesariamente vinculada al éxito escolar.
Y así era, había más opciones para ser feliz. Hasta finales de los 60 en Francia, hasta los 70 en España, la mayoría de las personas entraba en sociedad sin necesidad de haber obtenido certificados escolares. La mayoría de los obreros de Bilbao lo son porque sus padres ya han sido obreros en Bilbao. Y antes de la llegada de Almodóvar a España las chicas buscaban marido. Para una mujer que no fuera burguesa, la principal función social era buscar un marido… Por lo tanto ¡no tengo ningún tipo de nostalgia de ese tiempo!

La decisión de buscar una escuela para su hijo resulta, para algunos padres, un tormento, un excesivo peso de responsabilidad. Si luego no sale bien, se culpabilizan. ¿No hay modo de explicar que la vida de uno también depende del azar?
Los padres de hoy son demasiado ansiosos respecto al éxito escolar. Piensan: “Si mi hijo no tiene éxito en la escuela, no va a tenerlo fuera”, “tengo que llevarlo a la mejor escuela, con los mejores profesores…”; y en Francia, como aquí, las clases medias piensan exactamente lo mismo. Ya no se trata de una actitud burguesa, es una actitud general, y sólo consigue una cosa: las categorías populares tienen un gran sentimiento de injusticia. Creen que no tienen las cartas necesarias para poder jugar y ganar.

¿Qué normas del juego habría que cambiar?
La escuela debe encargarse de distribuir individuos considerados iguales en categorías desiguales. Esa es su función. ¡Es una actividad abominable! Pero si no fuera así, nadie iría a la escuela. Yo creo que hay que calmar el juego, amansarlo, no dejar que se dispare… crear una escuela poco selectiva hasta los 16 años, que clasifique a los alumnos, pero que se ocupe de una cultura común. Donde los diplomas no sean el único mecanismo posible para salir adelante. Buscar sistemas de valoración que permitan a un alumno volver a ser acogido, decirle: “Perdiste una vez, pero podrás volver a jugar, tendrás una buena formación profesional…”.

Usted habla de la necesidad de que en la escuela se realicen actividades improductivas.
Cosas que no tengan un interés estrictamente escolar. Recuerdo un ejemplo divertido: los daneses tienen unos alumnos que no son muy buenos según las encuestas. Fuimos a visitarles y les dijimos: “No sois muy buenos”. Y nos respondieron: “No somos los primeros, pero es que tampoco es lo que más nos interesa. A nosotros lo que nos interesa es formar ciudadanos. No nos apuntamos a ninguna carrera, ya tendrán en el futuro más ocasiones de ser competentes, no competitivos”.

¿Y qué pensaban los daneses de ustedes?
Nos dijeron: “Vosotros, los franceses, tenéis unas élites muy competentes, pero sois muy pretenciosos, muy tristes y muy despreciativos”. Visto así, probablemente los daneses tengan razón. Pero me sabe mal que este modo de pensar de los daneses sólo acabe en una suerte de nostalgia hippy porque, al final, todo el mundo sigue teniendo un pánico extraordinario a que su hijo no encuentre plaza. Los sistemas escolares acaban por convertirse en torneos deportivos incluso en el vocabulario: “Hay que ganar”, “jugar en la otra división”… Y así es como, cuando nos damos la vuelta, vemos multitud de niños que se han quedado en el camino. ¿Es Dios?, ¿es la inmigración? No, es la consecuencia lógica de un sistema que clasifica.

Para usted, el profesor ha pasado de tener un oficio sagrado a ejercer una profesión. ¿Un consejo que anime a los que, lógicamente, están desesperados? ¿Se han perdido muchas vocaciones?
No creo que los maestros hayan perdido la vocación, creo que han pasado de una vocación católica a una protestante. Hablo seriamente. La vocación católica era: “Yo me doy, yo me sacrifico, por la Iglesia, por la razón, por el progreso”. Y el maestro republicano francés era una especie de sacerdote. Hoy, la vocación es otra cosa, es decir: “Me realizo en mi oficio, en mi profesión, es así como quiero construir la grandeur”.

¿Por qué razón afirma usted que el oficio de maestro se ha convertido en algo terriblemente complicado?
Antes, en la escuela, sólo se aceptaba a aquellos niños que querían jugar aquel juego; ahora, no: ahora es como la película Entre los muros. Hay que conseguir que los maestros dejen de sentirse individuos solos, abandonados a su suerte en una clase. Hay que devolver al maestro su categoría como profesional, como gran profesional. En Barcelona –donde llegué gracias a la Fundación Jaume Bofill– veo por ejemplo centros en condiciones dificilísimas que son excelentes y, enfrente, todo lo contrario. En Francia estamos viviendo casi una revolución cultural de los maestros.

¿Recuerda cómo era su escuela y cómo era usted como alumno?
Veo una escuela laica, popular, y un alumno bastante bueno. El recuerdo que queda en mi memoria de todo eso, el dominante, es el de un gran aburrimiento. De vez en cuando nos interesábamos de verdad por algo de lo que decían. Yo nunca fui un alumno revoltoso, pero el sentimiento que tenía era de que aquello no era la vida verdadera. Siempre me pareció que lo importante de la vida ocurría fuera de clase.

El instituto, al final de los cincuenta…
Yo acudí como un funcionario que tenía que ganar su salario, pero era un momento feliz porque, como la escuela era muy rentable, nos podíamos aburrir sin molestar a nadie. Creo que muchos profesores también se aburrían. La cultura juvenil estaba en plena explosión…, ¡pero en el edificio de enfrente! En la escuela vestíamos de gris, y ahí fuera estaban las revistas, el cine, Elvis Presley, los Rolling Stones…
La vida, vaya.
Voilà! ¿Por qué aceptamos ese juego, entonces? Porque sabíamos, sin ningún tipo de dudas, que cualquier calificación escolar nos permitiría subir en el escalafón social.

¿Por eso escribió un día “la utopía está detrás de nosotros”?
Por eso. Y porque sigo convencido de que cuando abrimos una escuela, cerramos una prisión.

NO ÉS AIXÒ, GARRIDO, NO ÉS AIXÒ...

Ahir dijous, el filòsof Garrido es va tornar a equivocar i el Vila-real Club de Futbol va fer Història al ser la primera vegada que un equip de l'anomenada Lliga de les Estrelles (ara, la dels campions del món!) perd contra el Dínamo.

L'encara entrenador del Vila-real Club de Futbol, després d'afirmar en premsa que no s'anava de favorits a Zagreb (Croàcia) per disputar el primer partit de la fase de grups de l'Europa League, va deixar a Vila-real, entre d'altres, Nilmar, Marchena i Àngel, va aliniar un fum de suplents i, a més, va recuperar l'ex-castigat Gonzalo Rodríguez (ex-castigat perquè cap equip l'ha volgut comprar?, quant plorarem la pèrdua del "castigat" Godín!), demostrant, una vegada més, que per la boca mor el peix. Un equip que va a per totes, posa sobre el terreny de joc el millor onze com, per exemple, van fer Mourinho i Guardiola (els espills on vol mirar-se Garrido?), sense anar més lluny, a la Champions League.

Total que les coses han eixit molt malament: alguns jugadors que debutaven com a titulars, tal vegada, haurien preferit eixir als darrers minuts en compte de ser substituïts a la segona part quan ja venien mal dades. Al final, Dínamo de Zagreb (un equip molt justet) 2, Vila-real (un equip amb un "entrenador" molt sobrat) 0.

Però com açò de l'Europa League no ha fet més que començar (el PAOK de Tesalònica i el Bruges, els altres membres del grup, han empatat 1-1) i encara és temps de rectificar, malgrat l'escàs fons d'armari amb què compta aquest Vila-real per afrontar tres competicions a la vegada, en compte de demanar el cap de Garrido i proposar -com fan alguns- un entrenador de debò (Gregorio Manzano?), serà cosa d'afrontar el mal moment amb bon humor, com ha fet l'amic Lluís enviant-me aquests rípios (tot Vila-real és un clam: contra Garrido?):

No era això, Garrido, no era això

pel que varen lluitar al despatx,

pel que vàrem plorar sent els sets.

I s'ha d'ésser coherents altre cop

i alinear els jugadors titulars...

No és això, Garrido, no és això,

potenciar la cantera de debò

és traure els més joves al final

i a Gonzalo, amb el marcador pel davant,

perquè anar de favorits, tu ho has dit,

és respectar el rival, no és l'oblit,

del que s'afirma abans del partit

i després no me'n recorde si t'he vist.

No és això, Garrido, no és això;

pels que paguem l'abonament, la meitat de l'afició.

No sé que pensaran els que debades (1) van entrant

al camp del Madrigal per distreure's un instant,

però els de sempre ben segur que esperarem

fins que no calga dir més: no és això.

1.- Vull dir els que només paguen 70 euros per l'abonament de tot l'any i, a més, de tant en tant els toca el viatge de la Caixa Rural (misteris coneguts: Vila-real és un poble...)

Vila-real, 4 -Espanyol, 0

Un any més, arribats al darrer diumenge fester de setembre, els vila-futbolencs hem acomiadat la imatge de la Gràcia -patrona de la ciutat- tot just davant del Madrigal, a la Plaça del Llaurador, on ens esperava el polèmic col·legiat Iturralde González i l'Espanyol de Barcelona, de Pochettino, de Sánchez Llibre, de les queixes per l'arbitratge abans de començar el partit, de l'agressivitat extra-reglamentària dels seus jugadors i de la reiteració en les faltes dins del terreny de joc, de les ocasions perdonades als primers minuts i de tirar la tovallola amb el 2-0 del Vila-real (amb les combinacions perfectes entre Rossi i Borja Valero, però també a l'inrevés).

De les errades pròpies (la derrota a Sant Sebastià contra la Real) sempre se n'aprén, però, potser, encara se n'aprén molt més de les derrotes alienes: de segur que Garrido havia tret conclusions de la sorprenent victòria de l'Hèrcules al Camp Nou o dels xiulits de l'afició blanca al seu Real Madrid en l'esquifida victòria davant Osasuna. Que el Vila-real és molt superior a l'Espanyol -com també a la Real Societat-, tots ho sabíem. Només calia, però, demostrar-ho dins del camp.

La resta, ja se sap, el Vila-real en estat de gràcia, amb l'associació letal de Cazorla i Borja Valero al centre del camp, la iniciació en la solidaritat futbolística de Rossi (durant tot el partit) i Jefferson Montero (a la segona part, abans de ser caçat, brutalment, per un jove defensa perico pel qual -diuen- ja s'ha interessat Caparrós, el mestre de l'agressivitat ben entesa), la progressió de Mussacchio que, fins i tot, provocà el penal del tercer gol, és a dir, el primer penalty que li piten al Vila-real en Lliga des de maig de 2009... per a què després ploren els pericos dels àrbitres (si els àrbitres, a l'hora de treure targetes grogues, seguiren el criteri que li apliquen als tous jugadors vila-realencs -fins i tot Marchena, que ja és dir!, s'ha oblidat de fer faltes-, alguns equips com ara l'Espanyol, l'Athlètic Club de Bilbao i d'altres que tots sabem, mai acabarien els partits amb més de 7 jugadors).

Amb l'estat de gràcia arriben els gols i amb els gols, potser, ens oblidem dels despistes defensius dels primers vint minuts (on, gràcies a Diego López, l'Espanyol no va poder avançar-se en el marcador amb tres ocasions claríssimes), del clar domini del centre del camp dels pericos (amb Cani a la banqueta: ¿?), dels molts minuts que va costar-los a molts jugadors vila-realencs entrar en el partit (Bruno, Nilmar...), de la desafortunada entrada de Gonzalo (amb el partit guanyat, però a la treta d'un córner: ¿?) que la primera pilota que va tocar, va ser falta claríssima i targeta groga merescuda, i del desafortunat arbitratge d'Iturralde que, diguen el que diguen els plorons, va perdonar moltes grogues als expeditius jugadors de l'Espanyol.

Si el futbol és cosa d'hòmens això significa que ha de ser violent? I l'arbitrarietat a l'hora de treure targetes grogues és, realment, el que s'anomena arbitrar? Al capdavall, mentre no entre la tecnologia al futbol es parlarà de subjectivitat i villaratos... Però d'equips que practiquen bon futbol (quan posen ganes i velocitat) com ara el nostre Vila-real, i de jugadors creadors com els nostres, potser, n'hi ha de ben pocs i per això mateix -com diria el filòsof blanc Mourinho- se'ls hauria de protegir una mica més davant tots aquells que pretenen ser futbolistes, només, a base de testiculina, joc brut i puntades al fetge.

El Vila-real ha encetat amb gràcia la bogeria de jugar cada tres o quatre dies fins el proper 3 d'octubre quan ens visitarà el Ràcing de Santander. Ens esperen a Zagreb (el Dínamo el proper dijous) i València (el diumenge contra el Llevant), per resseguir en El Madrigal (dijous 23 contra el Depor) i també a Màlaga (on jugaran diumenge 26), per rebre a Vila-real (dijous 30) el Bruges en el segon partit de la fase de grups de l'Europa League, per ratificar les bones maneres apuntades ahir.

15 ANYS DE "POBLE"

Anit, amb l'excusa del tombet, hi ha vila-realenques i vila-realencs que van anar a tombar-se al llit a altes hores de la nit. Aquesta setmana de festes és un desori! M'ho va comentar Manolo Bort, president de la Junta de Festes, que des d'ahir ha de compaginar festes, festeres, treball, alumnes, alegries nocturnes, tristors matinals... I ahir fou un dia d'alegries, per celebrar una cosa tan poc habitual com són els 15 anys de Poble, la revista mensual de Vila-real.

Si les publicacions en format digital, els fòrums i d'altres llocs de temàtica local són difícils de mantenir, com diu l'Escèptic, fins i tot les de temàtica futbolística, les impreses en paper sempre han estat en crisi i, més encara, les publicacions de caire local a Vila-real. És per això que tè molt de mèrit mantenir-se durant 15 anys, mes a mes.



Amb un acte senzill al saló de l'agrupació coral Els XIII, presentat per Glòria Castellote, vídeos commemoratius, parlaments (del senyor alcalde, Juanjo Rubert i del director de la publicació, Juanjo Clemente), sortejos, fotografies i sorpreses tan agradables com ara la música de qualitat -en viu i en directe- dels amics del grup Sitja, es va tancar la vetllada amb la sempre difícil promesa de seguir endavant, almenys, durant quinze anys més...

Enhorabona, sobre tot, a tots els companys de redacció.

ARXIU FESTER (IV): ELS SETANTA, LA DÈCADA DECISIVA

El 2004, El Periòdic Mediterráneo publicava "Cuéntame, Castellón", una obra col·lectiva coordinada pel periodista (ex-director del periòdic castellonenc) Javier Andrés que tractava de plasmar en negre sobre blanc, però també amb fotografies, il·lustracions i vinyetes gràfiques -com aquesta de l'amic QuiQue, és a dir, Enric Arenós, que acompanya el present article- com van ser els anys de la transició de la dictadura a la democràcia a les comarques de Castelló. Un servidor va col·laborar amb el granet d'arena d'aquesta petita aportació.

..................................................................................................

ELS ANYS SETANTA,LA DÈCADA DECISIVA

Cada generació té una dècada decisiva, aquella que suposa el pas de la infantesa a l’adolescència i que, al capdavall, sempre es mitifica quan es recorda perquè les anècdotes agradables sempre es classifiquen, per ordre alfabètic, molt per davant de les vergonyoses o rebutjables. En aquell temps els xiquets no n’enteníem de dècades, èpoques o segles. Més endavant, ja ens explicarien que la dècada de la crisi començà l’1 de gener de 1971. Però a Vila-real, i sobretot per als xiquets de la carretera per amunt, criats vora el Camp del Madrigal repelant-se els genolls a l’antiga Plaça del Calvari, la dècada havia començat la Nit de Sant Fermí de 1970: Alapont, Debón, Alcañiz, Marçal, Eusebio, Linares, Martínes, Luiche, Palau, Causanilles i Serrano, l’equip que aconseguí l’ascens, per primera vegada, a la Segona Divisió, ja no s’oblidaria mai i marcaria l’inici d’una nova època per quedar enregistrada amb la veu de l’entranyable Juan Bautista Catalán Mínguez.

El final de la dècada decisiva, però, no podia acabar el 31 de desembre de 1980, sinó que aquesta s’allargaria fins la llarga nit del 23 de febrer de 1981 quan, per moments, semblava que la història tornaria a recular vàries dècades cap arrere, encara que a Vila-real els carrers sempre han continuat desèrtics a partir de les nou de la nit. Els adolescents dels 70 fórem uns privilegiats. Quants joves poden presumir, ara mateix, d’haver estrenat un Institut o una Biblioteca Municipal? Nosaltres tinguérem aquest privilegi i això marcà els nostre futur cultural, socio-econòmic i, fins i tot, professional. Els nostres fills, nascuts a la dècada dels vuitanta, continuen usant les mateixes instal•lacions encara que, els que manen, ens diuen que açò canviarà aviat.

Els quatre passeigs diaris, des de casa a l’institut, tenien diferents itineraris. Les setmanes d’exàmens, els més responsables no tenien temps de res més: de casa a l’institut, de l’institut a casa. Les setmanes més relaxades, que eren la majoria, les xiquetes solien deixar-se caure, al migdia, per la Cafeteria Sedre on sempre hi havia algun futbolista fent-se l’aperitiu. Però els xicots anàvem a un altre rotllo. Sempre que podíem, féiem l’escapada fins el solar del Camí Cedre usat en festes per muntar els cadafals o la plaça de bous portàtil, després anomenat la Frontera Azul, on teníem el nostre camp de futbol particular. Un altre itinerari consistia en passar pels Lluïsos i fer la cincaeta al futbolí, la partida de billar o, simplement, fumar una cigarreta.

Aquell Pla d’Estudis, amb els dos batxillerats més el PREU que acabaria anomenant-se COU, suposava assistir durant set anys al mateix centre d’ensenyament, és a dir, entrar amb 10 anys i amb els mocs penjant, com qui diu, i eixir fet un home amb 17 o 18 anys... De tota manera, després de set anys seguits al Tàrrega, el que més recorda tothom és el gos que va haver de sacrificar Mossén Guillermo al jardí, perquè els guàrdies municipals no van tenir el valor suficient. Els del meu curs recorden el COU del 74, el viatge a Andalusia i Ceuta (del que van eixir algunes parelles consolidades) o les Festes de Sant Pasqual en què decidirem fer una colla formada per les companyes i els companys de classe amb solleta pròpia (a la part baixa del cadafal) a la plaça de bous del costat de la Biblioteca, assistència als espectacles del Parador, etc.


Els caps de setmana solien tenir un itinerari més o menys fix. Quan els clubs anaven de capa caiguda, les discoteques prengueren força. Aquests itineraris de la dansa moderna estaven organitzats per nivells: l’Elemental o d’iniciació correspondria al Tiffanis (després Flamingos), el Mitjà o de consolidació correspondria a Doña Tula i el Superior o de graduació a la desapareguda i mai oblidada Discoteca Eros, tot fent les corresponents visites al bar de Ramón d’Oliva on la relació preu/qualitat dels cubates era més a l’abast de les escanyolides butxaques del jovent. Altra opció era el Saló Alaska que, a l’estiu oferia al Jardí Alaska les berbenes amb l'actuació d’artistes de renom o dels incombustibles Montesol de Vicent Colonques i Harmònics del senyor Casalta.

Després vindrien els anys universitaris, els Aplecs de la Plana, la Nova Cançó, la mort del general i la transició democràtica. Els setanta acabarien amb l’elecció del primer Ajuntament democràtic al 1979 i amb l’esclat de les festes populars i les colles després de més d’una dècada de reivindicacions. Els fundadors de les penyes, a poc a poc, s’anaren fent grans, formaren una família,... però aquesta seria ja la història dels vuitanta que, com hem dit, començà un 23 de febrer amb l’assalt al Congrés de Diputats: quieto todo el mundo! Però la història continua.

ARXIU FESTER (III): SERENATA

Des de 2003 (tot aprofitant l'erròniament anomenada Festa de l'Espiga que, en realitat, és la Festa de la Visitació que data d'època medieval), el primer diumenge de juliol es celebra una Serenata a la Mare de Déu de Gràcia (on vaig tenir l'honor d'aportar els meus textos poètics en l'edició de 2005) que, en realitat, ha esdevingut en poc de temps la primera festa (religiosa, cultural, etc.) de l'any en honor a la Moreneta de l'Ermita, vora el Millars.

En realitat, la baixada de la imatge de la Mare de Déu de Gràcia fins la ciutat és una festa més recent que l'anomenada anteriorment. Conta la llegenda, replegada per Mossén Benet Traver a la Historia de Villarreal que un pastoret es va trobar una imatge (la festa de les Verges Trobades és el 8 de setembre) de la Verge de Gràcia mentre pasturava els ramats a vora riu. De tota manera, no serà fins el 1757 quan una epidèmia de pesta, que va arrasar Vila-real deixant més de 800 morts, portà l'Ajuntament de Vila-real (un 4 de setembre) a realitzar el vot permanent de baixar fins la ciutat, cada divendres anterior al primer diumenge de setembre, la imatge de la Verge de Gràcia (l'original era del segle XIV).

SERENATA A LA MAREDEDÉU DE GRÀCIA

BRANCAL

Aquesta mateixa vesprada,

xiquetes i donzelles, adultes i velles...

Ara mateix,

xiquets i joves, adults i vells...

En aquest precís instant,

patricis i plebeus, reis i infants...

En arribar aquests moments,

jornalers desheretats, rics terratinents...

immigrants i forasters,

estrangers i vila-realencs...

pares i mares,

filles i fills...

frares i confrares,

iaies i néts,

iaios i netes...

fadrins i fadrines,

solters i casats...

eclesiàstics i seglars,

pecadors exemplars...

Tot el poble, a una veu,

cantarem a la Verge de Gràcia,

Santa Maria, Mare de Déu!

OFRENA

Marededéu de Gràcia,

saba del lliri blanc,

entre la joia i la desgràcia

hem trobat el perfum sant:

la delícia lleial

d’un clavell florit

a Vila-real,

el nenúfar del gel glaçant

amb el silenci espectant

que omple l’esperit,

els braços oberts de l’amant

quan l’amor vol fer-se cant

i la pregària és enyor,

la incipient joventut

i la ferma virtut

de seguir endavant,

la invocació al Salvador

i el miracle redemptor

de la vida i la salut,

la margarida innocent

i la mandràgora absent

que podem recollir

en tancar o a l’obrir

les portes al present.

Verge de Gràcia, violeta entre la gespa,

espiga modesta, nenúfar del gel glaçant...

Marededéu de la Vila, saba del lliri blanc,

advocació del nostre poble, amor constant...

Mare de Déu de Gràcia, clavell florit a cada instant...

cada flor és una pena, cada pregària, un ram...

cada cançó, una ofrena... de la ciutat de Vila-real!

CANT

Sóc d’esperit novençà

i tinc l’ànima adormida,

desperta’m ara, Maria,

no vull esperar-me ja...

Vull cantar-te amb valentia

i tinc por de no encertar,

dóna’m força al meu cantar,

allunya’m la covardia...

No tinc coses per demà,

no hi ha res per aquest dia,

esperança i melangia

pel futur i pel passat.

No en tinc gaire d’alegria:

ofega el meu pesar,

soleja la meua casa,

escolta el meu cant, Maria.

Amb aquest modest recoble

vull cantar-te amb eficàcia,

proclamant-te Plena de Gràcia

el cantar de tot un poble!

RECERCA

Flaires de roserar i flors primiceres,

aigua del Millars i gesmils benaurats,

ruscs esperant portar la mel als forats

de la nafra llépola per les voreres.

Per la ciutat, totes les fruites primeres

són alliberades del foc dels pecats

i totes les coses dels hàbits nostrats,

persuadides d’abraç, van per les dreceres.

Tots recercant a Maria per cantar-li:

Verge de Gràcia, sentor, tarongerar

farcit de fruita. Cimbells volem portar-li

per a què escolte aquest humil cantar

i replegue les crides a l’ofrenar-li

el sopluig terrenal que li volem dar.

CONREU

Els nostres llauradors són vells trobadors,

solcant versos amb l’aladre i amb la rella

obrint pous sobre la terra més novella

enfilant vers el Termet als pecadors.

Els nostres llauradors són vells menadors

cabdellant fils i cordills fins una estrella,

on la Gràcia de la Plana es desvetlla

per lliurar fidelitat als erms amors.

Els nostres llauradors són conreadors

de tradicions, quan floreixen ametllers

en terra ferma i s’ofrenen honors

per a la Reina dels nostres tarongers,

camps de blat, cànem, moreres i els millors

olivars, ceps, arrossars i garrofers.

Mare de Déu de Gràcia, d’aquesta Vila

Senyora, esguard de l’horta i del secà,

adob de la pau, dolç guaret de la guerra,

llavor de la fe, saó d’oració,

far del Millars, perdó del que erra:

esperança del camp,

futur de la terra.

VILA

Sé d’un indret a la Plana

on la terra és d’argila,

ben neta.

La llengua dolça dels veïns

parla d’estimes,

en conversa distreta...

però tots sabem

de la indolència del temps,

de desgràcies i tristesa,

de treball ben acabat,

de perpals i roca ferma,

de salut i malalties,

d’arrogàncies i feblesa...

El Sol és més lluent

i la Lluna, feta espelma,

acarona tots els cors

amb la boira fidel

que esborra tota desgràcia,

quan passa pel meu carrer

la veneració del poble sencer:

la Mare de Déu de Gràcia...

la joia pura com l’or, el més desitjat tresor,

símbol maternal, gespa de Madrigal,

aigua de Solades, flor entre argelagues,

bella donzella, jardí de Pinella,

ametlla del torró, clementina del Pla Redó,

goig sobre la pena, fila de Carinyena,

Santa Maria, llum del migdia,

Verge de Gràcia, embat de l’eficàcia,

musa de la nit, ferment de l’esperit,

pols de la vida, Mare de la Vila.

NATURA

Oh, Mare meua i del Sol,

clara llum de matinada,

al capvespre el vell consol

per somniar una altra albada:

de bellnou volem el Sol!

Oh Mare meua i del Foc,

de l'amor que es fa foguera

que rentes, a poc a poc,

les taques de la drecera:

de bellnou volem el Foc!

Oh, Mare meua i del Mar,

dolç bressol de l'harmonia,

que llances el teu cantar

per despertar nova vida:

de bellnou volem el Mar!

Oh, Mare meua i del Vent,

sou del temps la meua guia,

vent que xiula en tot moment

pel rastre de la gavina:

de bellnou volem el Vent!

Oh, Mare meua i del Fang,

de la terra i de l'argila

que fas esclatar la sang

i sanar tanta ferida:

de bellnou volem el Fang!

Oh, Mare meua i del Món,

que vindràs en primavera,

que guanyes el fred hivern

amb la blanca flor primera:

de bellnou volem el Món!

PREGÀRIA

Mare de l’esperit, alimenta les ànimes

Angel de virtut, guia’ns pel bon camí

Reina del cel, segresta les tenebres

Esclat de l’amor, aparta’ns de les guerres

Do de la fe, enllumena els nostres cors

Estrella en l’infinit, acosta’ns la salut

Dida de la pobresa, fes-nos més solidaris

Espelma dels cervells, allunya’ns de la ignorància

Ullal de la vida, fes créixer els nostres fills

Defensora dels dèbils, atura els maltractadors

Empar dels marginats, integra’ls a la vida

Gràcia divina, perdona’ns tots els pecats

Riu d’eternitat, fertilitza l’hort de l’esperança

Ambaixadora de Crist, esborra la hipocresia

Cimall de l’angúnia, protegeix-nos del dolor

Icona de la bellesa, escampa la cultura pel món

Advocació de la Gràcia, lliura’ns de desgràcia

... de forma permanent, ara i en l’hora de la nostra mort, amén!!!

Antoni Pitarch Font (juliol, 2005).

ARXIU FESTER (II): LLETRES DE BALL

De tota la gent del meu entorn familiar, potser, he estat el menys implicat a l'hora de col·laborar amb els amics del grup de danses El Raval ja que -ho he de reconèixer públicament- la dansa tradicional no és, ni de lluny, una destresa pràctica al meu abast, ni els meus coneixements sobre folklore i cultura tradicional superen amb escreix allò que podríem anomenar, en sentit figuratiu, els del nivell d'usuari. De tota manera, sí que he col·laborat quan m'ho han demanat i ací en teniu una prova, és a dir, un escrit de l'estiu de 2002, publicat a Lletres de Ball, la revista oficial del Festival Internacional, sota el títol de

RODA EL MÓN I TORNA EL JORN...

Ha plogut bastant des del setembre de 2001, en aquest terra sempre assedegada d'aigua, de racionalitat i de cultura.

Però ja som, de bellnou, a la Plaça Major, expectants per retrobar-nos amb una nova edició del Festival Internacional de Danses -la quinzena-, aplec tradicional que pretén contribuir a preservar la biodiversitat cultural, a globalitzar la solidaritat internacional i a fomentar el benestar entre totes i cadascuna de les civilitzacions que integren l'aldea global.

Aquests objectius, tan ambiciosos d'entrada, es fan realitat cada mes de setembre, fruit d'un treball de tot l'any, mitjançant la tècnica de socialització més antiga, elemental i artística: la dansa. Els components del grup de danses El Raval experimenten una metamorfosi setmanal per esdevindre, de sobte, intèrprets, traductors, relacions públiques, guies turístics, cuiners, hostalers, pares, germans, amics... en definitiva, ambaixadors de Vila-real davant uns centenars de joves vinguts des de tots els racons del món que, al final, acabaran acomiadant-se seguint els compassos del nostrat Ball de l'Anguila.

Preservar la identitat, en un món tan globalitzat, no és una tasca gens fàcil amb el temps que corre, tan apassionant i alhora tan contradictori: Roda el món i torna el jorn o Roda el món i torna al born ve a significar que, encara que el món rode, sempre torna a fer-se de dia, sempre tornem als orígens o, també, que després de rodar el món sempre tornem al born, és a dir, al bressol, la pàtria cultural i afectiva, a la feina, al camp de batalla... tant en la pau, com en la guerra.

De tota manera, de vegades tampoc resulta senzill, a nivell identitari, destriar entre la tradició autòctona i el costumisme generalitzat... per exemple, a quantes autonomies de les actuals es ballava la Jota durant el segle XIX?, els fandangos rodats són aragonesos, valencians o andalusos?, què és més tradicional, la rumba catalana o les sardanes?, quins castellers són més antics, els de La Moixeranga d'Algemesí o els Xiquets de Valls?

Una altra problemàtica sorgeix quan es vol relacionar el folklore i la tradició -supose que malintencionadament- amb la barbàrie o la superstició: què preferim, llançar cabres des d'un campanar o deixar morir persones per fanatismes pressumptament religiosos? ... I tenint en compte que els primers europeus, és a dir, aquells que van viure a Atapuerca (Burgos), practicaven el canibalisme ritual ara fa quasi un milió d'anys, aproximadament, s'hauria de considerar tradicional i civilitzadora aquesta pràctica gastronòmica?

La resposta és evident: només conservem dels nostres avantpassats allò que, per nosaltres, té un valor transcendent, històric, ètic i d'arrelament entre el passat i el present que ens possibilita, en un futur immediat, deixar-ho com a llegat a les noves generacions que, a la vegada, tornaran a fer la seua tria personal. La tradició també va adaptant-se al medi. És per això que cal fer l'esforç, fins i tot ecològic, de preservar els ecosistemes culturals en perill d'extinció davant l'allau, implacable, de la globalització mediàtica que mai entén de qualitats, identitats o sentiments i que simplifica la complexitat social mitjançant una ideologia de rendabilitat econòmica que només té com a base la subjectivitat dels indicadors sociològics del consum, les audiències i les perspectives de mercat.

Les danses formen part de la cultura popular i aquesta és, precisament, el tema central de tots els balls del món ja que, en realitat, aquestos ens mostren la manera de viure, treballar, estimar i relacionar-se les persones de qualsevol raça, creença i condició. La música i la dansa són els primers llenguatges universals que poden apropar-nos envers l'esperança d'una globalització ben entesa, on els drets humans, el benestar i la llibertat seran, vertaderament, un patrimoni de la humanitat.

Antoni Pitarch Font, setembre, 2002 (Lletres de Ball. XV Festival Internacional del Danses de Vila-real).