Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris finançament autonòmic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris finançament autonòmic. Mostrar tots els missatges

dimecres, 15 de juliol del 2009

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I FINANÇAMENT



La Constitució del 1978 va instituir allò de l'Espanya de les autonomies recuperant una tradició d'organització territorial que, més enllà de la República i de les autonomies històriques (Catalunya, Galícia i País Basc; perquè el referèndum d'Andalusia va ser, si més no, el primer greuge comparatiu), s'arrela en la Monarquia Hispànica dels Habsburg (anterior a Felip V, Almansa i tots els mals de l'absolutisme borbònic del XVIII) i la formació dels regnes peninsulars a l'Edat Mitjana on, sense anar més lluny, hi havia un Regne de València amb Parlament (Corts), Constitució (Furs) i Govern propi (Generalitat).

Més endavant, amb la consolidació de la democràcia, s'obriren les portes d'Europa i, més concretament, de la Unió Europea (1986), allunyant-se de l'imaginari col·lectiu la possibilitat del retorn a la dictadura o de la repetició del lamentable espectacle del 23-F (1981) que donà una imatge bananera de part de les forces de seguretat de l'Estat a tota la resta del món... Després d'allò, potser se van mitificar els esdeveniments ocorreguts ja que, quasi tots, corregueren a posar-se el vestit de nouvinguts a la democràcia i de creients practicants del "Sistema Autonòmic"... llevat dels partits i partidaris de la Dreta/Dreta (Alianza Popular) i, per suposat, d'ultradreta (Fuerza Nueva, etc.).

No cal dir que els dos Estatuts d'Autonomia per al territori valencià (País, antic Regne? ...vaja brometa això de la "comunitat", com si la resta d'autonomies no foren, també, comunitats autònomes...) han estat un autèntic fracàs tant a nivell organitzatiu, com econòmic... però no per culpa del sistema, sinó dels governants que hem tingut des de la Pre-Autonomia on el mateix PSPV-PSOE va començar carregant-se, políticament parlant, el primer president (us sona un tal Josep Lluís Albinyana?). Després ja sabeu el que ha passat: si la Unió Europea ha posat algun tipus d'entrebanc per a certa agricultura, aquesta ha estat la nostra, la citricultura (sobretot) valenciana...

De tota manera, mentre Europa posava quotes a la producció de tot tipus de producte hortofrutícola, ací s'ha deixat morir d'èxit l'agricultura tarongera per mega-superproducció: totes les valls i totes les muntanyes valencianes on no n'hi havia tarongers, ara estan farcides de l'arbre del fruit de les Hespèrides, per no parlar a nivell estatal ja que, des dels Pirineus fins l'estret de Gibraltar, ens ixen les taronges per les orelles... i així van els preus, per a plorar, regalar-les i, definitivament, tancar la paradeta.

Si parlem, d'índústria, sobre tot la del taulell, ídem de ídem: que han fet/fan els governs autonòmics i estatals per salvar el negoci? Res de res...

Ara tothom parla de finançament autonòmic -a banda del finançament dels dos grans partits polítics que, des de sempre, supera en misteri el de la Trinitat: fileses, maleses, gürteleses i teatre, molt de teatre audiovisual i parlamentari- i, per fi, s'ajustarà millor el criteri poblacional, però, malgrat la clàusula Camps (sí, la del president autonòmic més elegant de tota la democràcia, per davant, fins i tot, del dandy Zaplana), els valencians seguirem a la cua de les cues... ara, això sí, el pèsim finançament que hem patit des del 1982 fins ara i que seguirem patint in aeternum no impedirà seguir malbaratant els ingressos públics en esdeveniments ("events"?) de vergonya aliena mundial.

De tota manera, mentre els nostres polítics no creguen en Europa, ni en l'Estat de les Autonomies, continuarem tenint unes competències autonòmiques creixents i un finançament autonòmic minvant: l'Estat Espanyol ha de reconéixer, d'una vegada, que entre les autonomies i la Unió Europa li queda, cada vegada, un paper més reduït com a intermediari i, per tant, més secundari davant les iniciatives institucionals que li arriben des de dalt (Europa) i des de baix (comunitats autònomes). Resumint: el que ja fa Europa, no té perquè repetir-ho l'Estat i, per tant, pagar-ho doblement el contribuent... el que fan les autonomies, no té perquè repetir-ho l'Estat i, per tant, pagar-ho doblement el contribuent... que és, ara mateix (pam dalt/pam baix), el que està passant.
================================================

divendres, 27 de març del 2009

EL MADRID, AMB 19 COPES DE MÉS...


Ho acabe de llegir, amb molt d'interès, a La Vanguardia, però després he anat fins la font original, és a dir, el Blog Oficial d'Un Crit Valent d'opinions i comentaris sobre l'actualitat del Barça on s'explica, en un post, el frau futbolístic del Real Madrid durant 19 Lligues... El grup "Un crit valent" està liderat per l'advocat Jordi Medina, ex candidat a la presidència del Barça en dues ocasiones.

Mitjançant un informe, basat en tres arguments: el polític, l'econòmic i l'arbitral, Medina i els seus demostren com, entre la dècada de 1950 (al document s'afirma que -al 1953- el franquisme ajuda al Madrid a "robar" al jugador Di Stéfano que aleshores pertanyia a la disciplina blaugrana del Barça) i la de 1980, per injerències federatives i de persones afectes al règim, el Real Madrid (el equipo del gobierno, la vergüenza del país... com cantaven els antifranquistes) va eixir clarament beneficiat en, almenys, 19 LLigues de Futbol...

Fins ara, sempre ha estat una temàtica molt comentada i poc contrastada documentalment, però no està gens malament que torne a la palestra, precisament, ara, quan en el terreny polític s'està negociant el finançament autonòmic que, fins ara, sempre ha presentat un aroma mesetari, és a dir, clarament favorable al centralisme i contrari a les autonomies perifèriques de l'Eix Mediterrani. Potser no tinga res que vore, però el pes de la selecció espanyola de futbol (malgrat la majoria de tècnics ex-madridistes) ara recau en jugadors del Barça, del Vila-real i del València... canvi de cicle?

En el futbol, com en la política i l'economia fa falta un canvi de cicle, cap a la trasparència, la justícia, la descentralització real i la plena democratització de les institucions estatals en general.
...........................................................................................................

diumenge, 3 d’agost del 2008

SEGLE XXI: L'ESPANYA D'USAR I TIRAR?



Durant segles s'ha discutit que és Hispània (la terra de conills reconvertida en província dels romans), què és Espanya... però, sempre, de mala llet (només teniu que llegir els diaris espanyols de dretes... i els d'esquerres!), és a dir, amb algun objectiu més bé allunyat de la discussió històrica o científica, per usar i tirar España (con eñe, conyo!) amb finalitats partidistes i electorals...

Almenys, però, sembla que ara la discussió és només política i econòmica, però no bèl·lica... car ja no hi ha gent disposada a morir per banderes, ideologies i coses que semblen més pròpies de bojos o de mentalitats decimonòniques. Ara les lluites són, encara que no ho semble, més democràtiques, intel·lectuals i crematístiques...

El debat sobre l'injust i insolidari finançament autonòmic, qualificat com un espoli pels nacionalistes perifèrics, però defensat, conjuntament, pels nacionalistes espanyols de dretes i esquerres, ha tret a la llum velles qüestions que mai caduquen, perquè encara no ha estat superades.

Resumint: poden permetre els nacionalistes espanyols la independència d'Euskadi? Sí, perfectament, ja que al marge de qüestions legals, sempre negociables políticament, l'aspecte econòmic de les arques de l'estat no se'n ressentiria gens donat el concert econòmic a nivell fiscal. Per una altra banda, tenen els catalans menys possibilitats? Efectivament, perquè dels impostos dels catalans, dels valencians i d'altres territoris capdavanters, fins ara, en economia productiva, s'han finançat les majors inversions de l'estat... a d'altres territoris (el regidor que reclamava, al seu blog, apadrinar un xiquet extremeny, potser se n'ha passat amb la broma, però el seu plantejament és totalment objectiu des del punt de vista financer).

Des del nacionalisme espanyol (potser la ideologia més forta, encara, al segle XXI) es vol fer creure a tots els conciutadans de l'estat que aquestes són històries superades a tota Europa i, pràcticament, a tot el món... quan, en realitat, succeeïx tot el contrari: jo vaig a estudiar, detingudament, el cas de Bèlgica (explicat per EL PAÍS de molt mala llet), però mireu per on va Escòcia, Irlanda del Nord i, per suposat, el País Basc... encara que cada cas és cada cas.

Té raó Estellés quan va dir, més o menys, allò de No ets res, si no ets poble? Potser, però el pitjor que és pot fer és negar les evidències i seguir amb la martingala que terrorisme, independentisme i nacionalisme és tot el mateix i que los espanyoles del toro van al cielo i los demócratas del burro, como Obama, van al infierno....

El dret a decidir es reivindica a tota Europa: tots els ciutadans, democràticament, tenen dret a dir la seua, siguen de l'estat (Espanya és una nació?... és opinable) o de l'autonomia (Euskadi és una nació?... també és opinable) que siguen. Una altra cosa és parlar de si això serà bo per a Espanya, per a Euskadi o per al futur de la comercialització de la taronja...

dimecres, 16 de juliol del 2008

LES BALANCES FISCALS (Dossier de premsa)



És curiós com tracta la premsa el que, en teoria, hauria de ser la temàtica del dia, és a dir, la publicació de les balances fiscals entre autonomies i estat, ja que sembla que, per fi (¿?), comença a endevinar-se una miqueta de llum d'entre el llarg, opac i fosc túnel del finançament autonòmic.

Mentre hi ha qui li dedica un Editorial, com ara El Periódico (el pare seriós d'un fill, ara popular, abans socialista, i sempre anàrquic com és El Mediterráneo, el més venut a Castelló des de l'entrada de les tropes franquistes al juny de 1938), hi ha qui passa de puntetes malgrat que, objectivament, és una temàtica que ens afecta a tots, especialment a les butxaques dels contribuents de les autonomies paganes, és a dir, Catalunya, València i Balears perquè la de Madrid, diguen el que diguen, té altres ingressos via capitalitat estatal, etc. així com la Navarresa i la Basca que, malgrat el dèficit, aporten ben poc a la "causa comuna".

Si us interessa, anirem per parts, començant, com hem dit, per EL PERIÓDICO que és, amb diferència, el que li dedica un major i millor tractament.




16/7/2008 EDITORIAL
Balances fiscals, Catalunya tenia raó

Cau un altre mite que ha planat sobre la vida política espanyola durant els últims anys: la possibilitat de calcular les balances fiscals entre les autonomies i l'Administració central, negada fins ara amb l'excusa que conèixer-les obriria un enfrontament entre espanyols. El Govern central va complir ahir una promesa i va superar les seves reticències amb la presentació per part del secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, del càlcul que ha fet el ministeri d'unes xifres que s'han magnificat en el debat polític. Si s'haguessin publicat quan es va reclamar des de Catalunya per primera vegada, ara fa més de tres anys, l'assumpte no s'hauria polititzat fins a l'extrem de convertir una estimació complexa en bandera de reivindicació política, sovint fora de context. Amb tot, que el Govern assumeixi la difusió de les balances fiscals és un èxit dels partits catalans, del qual s'aprofitaran les comunitats que més pateixen el desequilibri fiscal, com són València i Balears.



Més enllà de les xifres, importen també dos fets. Un, que s'ha establert un bon precedent de l'obligació de l'Administració de facilitar l'accés a les dades de la contribució tributària i de la seva despesa, amb criteris territorials, un exemple visible que és possible el federalisme fiscal. I un altre, que no ha de passar desapercebut: els càlculs que ahir va difondre el Govern són molt semblants als que va elaborar una comissió d'experts per encàrrec del conseller Castells. D'un costat i d'un altre hi ha prevalgut la professionalitat per sobre de partidismes. Un altre indici que, una vegada tancat el contenciós po- lític, s'ha de seguir l'exemple d'altres països clarament federalistes -Alemanya, Canadà, Austràlia...- i deixar per a centres d'estudis independents l'estimació de les transaccions econòmiques i la seva fiscalitat.

Per la part catalana, després de l'èxit que s'hagi assumit que segons el criteri de flux econòmic el dèficit fiscal és de gairebé el 9% del seu PIB, queda el debat sobre si és molt o poc, que coincideix amb la negociació del nou model de finançament. S'ha de saber separar. Una cosa és la inversió necessària de l'Estat a Catalunya els pròxims anys, o el finançament de la despesa ja assumida, i una altra la contribució catalana a la solidaritat, que ara s'ha demostrat generosa. Si no es distingeix, es perd la força aconseguida amb la difusió de les balances fiscals.

L'Estat xifra per primer cop el dèficit fiscal català
• Hisenda reconeix un desequilibri de fins a 14.800 milions, el 8,7% del PIB
• El primer estudi estatal sobre saldos financers avala les queixes del Govern

MANEL MANCHÓN
MADRID
Les dades tenen, per fi, el membret del Govern que Catalunya reclama des de fa anys. Per primera vegada l'Executiu va divulgar ahir les esperades balances fiscals, el saldo entre el que l'Administració central gasta i recapta en cada territori, i d'aquesta manera va reconèixer amb xifres --i no només de paraula-- el dèficit que té amb Catalunya. El resultat és coincident amb els 36 estudis portats a terme per institucions públiques i privades: quatre autonomies --Catalunya, Madrid, València i les Balears-- reben menys del que aporten a l'Estat. El dèficit fiscal català del 2005 es va situar entre els 10.967 i els 14.807 milions, del 6,38% al 8,7% del PIB, segons les dues metodologies utilitzades.



L'Institut d'Estudis Fiscals, que depèn del Ministeri d'Economia i Hisenda, va revelar així el que semblava un secret d'Estat, prenent com a any de referència l'exercici del 2005. Les xifres sobre el saldo negatiu amb Catalunya són molt semblants a les que va aportar la setmana passada la Generalitat. Fins i tot són equiparables utilitzant els dos mètodes que els experts consideren recomanables per calcular les balances fiscals: el mètode del flux del benefici i el del flux monetari. El primer analitza com repercuteix la despesa estatal no només en el benestar dels habitants del territori on es destina, sinó també en el del conjunt dels espanyols. El segon mesura, en canvi, la incidència de la despesa pública en cada territori. Amb el primer, la Generalitat va calcular que el dèficit català del 2005 va ser del 7,4% del PIB, 12.629 milions; amb el segon, el saldo negatiu va ser del 9,8%, 16.735 euros.

La publicació de les balances fiscals avala, per tant, la tesi de la Generalitat i les forces catalanes, encara que ahir el secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, va deixar clar que no es podien vincular aquestes dades a la reforma del finançament autonòmic. L'Executiu creu que ha ofert un instrument de transparència al presentar fins a sis balances fiscals diferents, jugant amb diverses hipòtesis i sempre en funció dels dos mètodes.

LES DISPARITATS
Les diferències són molt notables en funció d'aquestes hipòtesis. L'Institut d'Estudis Fiscals va oferir quatre balances amb el mètode del flux del benefici i dues amb el del flux monetari. En el cas menys favorable per a Catalunya, amb el primer mètode, el dèficit és del 6,38%, i el repartiment de la recaptació de l'impost de societats, amb una imputació sempre complicada en cada comunitat, s'adopta segons una proporció del 70% i 30% entre accionistes i consumidors, respectivament. Una distribució subjectiva que es va variant en cada una de les sis balances.

CÀSTIG A LES BALEARS
I com més petit és el dèficit de Catalunya, més gran és el de la Comunitat de Madrid. Això es deu al fet que amb aquest mètode no es té tan en compte l'efecte de capitalitat: ni el que els funcionaris de l'Estat gasten en aquesta comunitat, ni la inversió pública en infraestructures i equipaments que es consideren per a tots els espanyols. Així, la Comunitat de Madrid presenta un dèficit del 8,92% del seu PIB. Quan el dèficit és més gran per a Catalunya, adoptant la metodologia del flux monetari, el madrileny disminueix en paral.lel. Es comprova en les dues balances calculades amb aquest mètode: 8,69% i 8,70% de dèficit català davant el 5,59% i 5,57% de Madrid.

Però hi ha altres casos que el Govern revela. Les Balears, amb les dues metodologies, presenten un dèficit fiscal molt elevat, entre el 7,47% i el 14,2% del seu PIB. I com a Catalunya, el dèficit és més gran amb el mètode del flux monetari.
Encara que el volum de l'economia de les Balears és més petit, l'impacte que té sobre les illes és determinant. El 14,20% de dèficit suposa un saldo negatiu amb l'Estat de 3.190 milions d'euros el 2005.

Però en la publicació, per primera vegada per part d'un Executiu espanyol, de les balances fiscals, destaca el cas del País Valencià. De manera similar a les Balears i Catalunya, el seu dèficit és més gran quan s'aplica el mètode del flux monetari. Però apareix en tots els casos com una autonomia que està per sota de la mitjana de renda i, en canvi, lluny de tenir superàvit amb l'Estat, acaba tenint saldos negatius. El seu dèficit oscil.la entre el 6,4% i el 3,22% del PIB. En aquest quadrant tam- bé hi apareix Múrcia i, per aquest motiu, una de les conclusions del treball de l'Institut d'Estudis Fiscals és que l'arc mediterrani surt especialment perjudicat en la seva relació amb l'Administració de l'Estat.

Els números que va oferir ahir mateix el Govern pretenen trencar alguns tòpics. Amb una cara seriosa, de poques paraules, Ocaña, el número dos del vicepresident Pedro Solbes, va insistir que es demostra que hi ha un "alt nivell de solidaritat". A l'altre extrem, entre les comunitats que més reben hi ha Extremadura, Astúries, Galícia, Castella-Lleó, Castella-la Manxa i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Andalusia, en canvi, es troba en una zona mitjana, amb superàvits amb les dues metodologies que oscil.len entre el 3,05% i el 4,65% del seu PIB.

Economia destaca que el sistema és progressiu
• Euskadi, una de les autonomies amb renda alta, arriba a tenir superàvit amb l'Estat

M. MANCHÓN
MADRID
Encara que la publicació de les balances fiscals és un missatge de transparència per part del Govern, malgrat les demores i les peticions reiterades dels partits catalans des de fa anys, el secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, va evitar qualsevol mena de lectura política. Va intentar aparèixer com un tècnic que oferia les dades amb una certa fredor i va evitar valoracions, malgrat ser el número dos del Ministeri d'Economia. Però sí que va considerar que dels números es podia constatar que "és el que es pot esperar d'un sistema fiscal progressiu i d'una correcta redistribució de la renda a través de la despesa pública, que ofereix una gran solidaritat".

També va insistir, per no portar a equívocs davant el procés de negociació del nou model de finançament autonòmic que s'acosta, que el resultat de les balances fiscals no s'havia de vincular a aquest debat. Al precisar que no es reflectia l'eficiència del sistema, Ocaña va afirmar que les autonomies de renda alta "solen presentar saldos positius en la seva balança comercial interior", que compensen aquest dèficit. Però en un cas es tracta de recursos públics de les administracions, i en l'altre de transferències entre empreses privades. Per a la catedràtica d'Hisenda Pública Núria Bosch, que va dirigir l'equip d'experts de la Generalitat que va presentar la setmana passada una actualització de les balances fiscals de Catalunya, hi ha un consens acadèmic a no comparar aquestes dades, que s'entenen de "naturalesa diferent".

PERES I POMES
Malgrat tot, Ocaña va deixar clar que el Govern ha complert el seu compromís, després d'un mandat parlamentari i la promesa del president de l'Executiu. I que la publicació de les balances és una mostra de "transparència democràtica" per poder donar resposta a "demandes socials" i ajudar a un debat responsable.
Però, ¿és sostenible en el temps o no que unes quantes autonomies mantinguin un important dèficit fiscal? Ocaña no va voler entrar en polèmica. Es va limitar a considerar que tots els models "tenen imperfeccions" i que Espanya té un "Estat de benestar amb un alt grau de solidaritat entre regions".

Al document hi apareix, com en altres estudis, la qüestió de les comunitats forals, el País Basc i Navarra. Segons la metodologia adoptada i en funció de la imputació de determinats impostos, com el de societats, el País Basc arriba a tenir superàvit en la seva relació amb l'Estat del 0,31% del PIB. I, en els altres casos, les dues comunitats tenen dèficits molt petits, que no passen del 2,37% del seu PIB. ¿Què passa? Ocaña va eludir tota explicació. Va deixar clar que es tracta de coses que és millor no comparar --va recórrer a l'aforisme de no barrejar peres i pomes--. El concert econòmic de País Basc i Navarra els porta a aquesta paradoxa.

Un nou conjunt d'hipòtesis
EL PERIÓDICO

El Govern volia oferir unes balances fiscals amb totes les dades possibles. Per fer-ho ha computat diversos impostos de forma diversa. En el cas de l'Impost de Societats, l'ha dividit en un percentatge del 50% i 50% entre accionistes i consumidors, o entre 70% i 30%. Ha fet el mateix amb els interessos del deute de l'Estat en funció de la distribució de la població o de la distribució territorial de l'estalvi. Així apareixen dèficits o superàvits diferents, en funció de la doble metodologia.

Carlos Ocaña va assegurar que es tracta d'una gran complexitat i que no han tingut gaire temps per calcular sèries més llargues, i s'han concentrat només en el 2005, encara que José Luis Rodríguez Zapatero s'hi va comprometre en el seu discurs d'investidura del mes d'abril i ja hi havia molts estudis sobre això.



Las Provincias, malgrat la monumental errada en el titular de portada de l'edició de Castelló (gentilesa del tord engabiat amic), presenta un gràfic molt pedagògic i li dedica una pàgina completa:



BALANZAS FISCALES
Cada valenciano recibe del Estado entre 605 y 1.203 euros menos al año de los que aporta.

La Comunitat es, junto a Cataluña, Baleares y Madrid, la que más destina vía impuestos a las arcas estatales
HÉCTOR ESTEBAN| VALENCIA

El Gobierno cumplió ayer su promesa y publicó las balanzas fiscales de las comunidades autónomas. Este instrumento se utiliza para comparar las aportaciones -vía impuestos- de una región a las arcas del Estado y lo que estas reciben de Madrid. Los datos, relativos al ejercicio de 2005, reflejan que la Comunitat Valenciana es uno de los territorios con mayor déficit fiscal. Es decir, da más dinero al Estado del que luego recibe.



Según las tablas hechas públicas por el Ministerio de Economía y Hacienda, en 2005 cada valenciano aportó entre 605 y 1.203 euros más al Gobierno que lo que recibió del Estado, según las seis variables presentadas ayer por el secretario de Estado de Hacienda y Presupuestos, Carlos Ocaña. De esta manera, el déficit fiscal de la Comunitat osciló del 3,22% al 6,40%, en relación al Producto Interior Bruto (PIB) regional.

La Comunitat Valenciana se sitúa junto a Cataluña, Baleares y la Comunidad de Madrid como los territorios que más aportan al Estado y que, en cambio, ingresan del Gobierno mucho menos de lo que dan. Estos datos demuestran que los valencianos son unos de los que más cumplen con el criterio de solidaridad interterritorial. Sus aportaciones al Estado sirven para que otros territorios como Extremadura, Asturias y Galicia se vean beneficiados económicamente. Estas tres autonomías reciben una cantidad muy por encima de la que ingresan al Estado.

El estudio elaborado por el Gobierno, que es la primera vez que se publica en España, se ha basado en dos variables muy concretas: carga-beneficio y flujo monetario.

La fórmula de carga-beneficio tratar de reflejar el bienestar que generan las actuaciones del Estado en un determinado territorio. Este criterio evalúa quién soporta la carga impositiva y quién se beneficia de los servicios que presta el Gobierno central.

El flujo monetario, en cambio, mide cómo afectan las maniobras del Estado en los movimientos económicos en una autonomía. Una de las pegas de este criterio es que los ingresos y los gastos tributarios se asignan a la comunidad autónoma que los soporta. Las sedes de las grandes empresas suelen estar en Madrid o Barcelona, y sus pagos se centralizan en este territorio a pesar de tener extendida su actividad por toda España.

El Gobierno ha elaborado cuatro tablas en relación a la variable carga-beneficio. En todas, la Comunitat Valenciana es la cuarta autonomía de España con un mayor déficit fiscal -aporta más de lo que recibe-. Porcentualmente la diferencia negativa va desde el 3,22 al 3,62%.

Según el primer cuadro, en 2005 la Comunitat aportó al Estado más de 22.882 millones de euros. Tan sólo recibió poco más de 20.000 millones. El saldo negativo fue de casi 3.000 millones de euros. De esta manera, cada ciudadano de la Comunitat -el INE refleja que en 2005 había 4.692.449 habitantes censados- recibió de Madrid 605 euros menos de los que aportó.

La segunda tabla, relativa al Producto Interior Bruto respecto al precio de mercado establece que el beneficio fue de 19.875 millones de euros. Por lo que el déficit fiscal individual fue de 641 euros por habitante.

Las dos últimas tablas relacionadas con la variable carga-beneficio fijan aportaciones al Estado por valor de más de 23.000 millones de euros. En estos dos últimos casos, cada valenciano destinó casi 700 euros más de los que recibió de Madrid.

De esta manera, cada habitante de la Comunitat ingresó en las arcas del Estado mucho más dinero destinado al bienestar y los servicios dirigidos al resto de los españoles que los que aportó el Gobierno de Zapatero al territorio que preside Francisco Camps. Las diferencias son mucho más perceptibles si se toma como referencia la variable del flujo monetario, según el informe sobre las balanzas fiscales hecho público por Carlos Ocaña.

En esta caso, la diferencia entre la aportación de los valencianos y lo que ingresan por parte del Estado oscila entre los 1.118 y los 1.203 euros por habitante al año. La primera tabla presenta una aportación de la Comunitat de casi 24.500 millones de euros. Los ingresos, en cambio, no llegan a los 19.000 millones de euros. El saldo negativo supera los 5.500 millones de euros con un porcentaje deficitario respecto al PIB del 6,32%.

La última de las seis tablas hecha públicas por el Ministerio de Economía refleja un déficit fiscal de 1.203 euros por valenciano al año, situándose el porcentaje negativo respecto al PIB en el 6,40%.

En todos los casos, la Comunitat Valenciana es la tercera o cuarta autonomía con un déficit fiscal mayor. Según la variable carga beneficio, el territorio más privilegiado en los cuatro casos es Extremadura. En cambio, con la fórmula relativo al flujo monetario, esta autonomía pasa al tercer lugar al ser superada por Melilla y Ceuta. Un caso curioso es el de Andalucía, que con una población mayor a la de la Comunitat Valenciana y con un índice de endeudamiento también muy similar, recibe en los seis casos más dinero de Madrid que el que aporta a las arcas del Estado.

El secretario de Estado de Hacienda y Presupuestos, Carlos Ocaña, señaló que la publicación de las balanzas fiscales es el cumplimiento a la promesa realizada por el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, durante el pasado debate de investidura. Para Ocaña la decisión tomada por el Ejecutivo central "es un ejercicio de transparencia".

Cataluña, la Comunidad de Madrid, Baleares y la Comunitat Valenciana son las autonomías con una mayor renta per cápita. Esta situación provoca que sean las que tengan el mayor déficit fiscal, ya que son las que más aportan al Estado para que estos ingresos se puedan repartir entre los territorios que tengan una menor renta per cápita. El llamado criterio de solidaridad entre territorios.

Desde el Gobierno y desde el PSOE se apresuraron a señalar que las balanzas fiscales no van a tener "ninguna" influencia en la elaboración del nuevo sistema de financiación para las comunidades autónomas. El objetivo es que todos los territorios tengan el dinero suficiente para financiar los servicios públicos. La meta no es que las balanzas fiscales den cero, "porque supondría romper la solidaridad".

Per una altra banda, l'edició estatal de EL PAÍS continua amb la seua línia jacobina de Santiago-y-cierra-España, és a dir, la de Quatro amb podemos-acabar-com-camot i parla, fins i tot, de reobrir guerres territorials... El més interessant, però, l'enllaç que ens aporta cap al document oficial elaborat pel govern de Zapatero.
Ara que P.J. està amb allò del Manifiesto Común (ista?), resulta que volen usurpar a El Mundo la clientel·la que orgasma amb els terratrèmols peninsulars i els titulars apocalíptics de España se rompe y nadie, ya, se acuerda de hablar en castellano... que tiempos aquellos... Tanto monta, monta tanto el Cebrián o PedroJotando: Vosaltres mateixos!




El debate de la financiación autonómica
La publicación de las balanzas fiscales reabre la guerra territorial
Cataluña pide un frente común con Madrid y las comunidades que más aportan
S. DEL ARCO / C. PÉREZ - Madrid - 16/07/2008
Las esperadas balanzas fiscales reabrieron ayer el debate territorial con una gran visceralidad. El Gobierno vistió la publicación de las balanzas como la respuesta a un compromiso de transparencia, a un debate público que levanta pasiones en la España de las autonomías: quién paga más, quién recibe más dinero, más gasto público, más inversiones. Apenas hubo sorpresas con los datos. Las comunidades de mayor renta aportan más al Estado, y las de menor renta reciben más.

Y sin embargo las balanzas desataron reacciones enfrentadas en un mes clave en las negociaciones del modelo de financiación autónomica, con una batalla entre comunidades que va más allá del color político.

A un lado, Cataluña quiere hacer frente común con Madrid, la Comunidad Valenciana, Baleares y en general las autonomías con mayor déficit fiscal. Al otro, Extremadura, Asturias y las que reciben más de lo que aportan ni siquiera reconocen la validez de las balanzas alegando que parten de "una idea de España anticonstitucional".

El Ejecutivo se ha resistido más de dos años desde el compromiso adquirido por el presidente José Luis Rodríguez Zapatero para publicar las balanzas. El vicepresidente Pedro Solbes alegaba que provocaría confrontación, mientras que varias comunidades recelaban de la "falta de transparencia" del Gobierno ante la demora en la publicación.

Con los datos en la mano, apenas hay lugar para la sorpresa: los ciudadanos de Madrid, Baleares, Cataluña y Comunidad Valenciana son los que más aportan al conjunto del Estado porque tienen más renta; y los extremeños y asturianos son los que más reciben de la Administración central, ya que su renta per cápita es más baja. Aun así, nadie quedó satisfecho. Las zonas con déficit fiscal ven reforzado su sentimiento de "maltrato" y entienden que son excesivamente solidarias. Y los más beneficiados por las balanzas ni siquiera reconocen su validez: dicen que están mal hechas, que su publicación es "estéril" y amenazan con romper la baraja si los resultados influyen en la reforma de la financiación.

"Tenemos un sector público que redistribuye, que contribuye a la redistribución de la renta personal y territorial, más justa y equitativa. Espero que se zanje el debate sobre si algunas comunidades contribuyen a la solidaridad". Esa fue la tibia valoración política que hizo el Gobierno a través de Carlos Ocaña, secretario de Estado de Hacienda. En una presentación multitudinaria ante la prensa, Ocaña insistió en que las balanzas no tienen nada que ver con la financiación autonómica. Pero no impidió que a partir de ahí se abriera la caja de los truenos.

El tono de las declaraciones de los líderes autonómicos no dejó de subir durante toda la jornada, en un enfrentamiento que es tan sólo la antesala de lo que le espera al Ejecutivo en la negociación del nuevo sistema de financiación. "Los datos ratifican que el sistema no es bueno", resumió el consejero catalán Josep Huguet antes de reclamar el apoyo de las comunidades que salen "más perjudicadas", como Madrid, Baleares o la Comunidad Valenciana.

Las reacciones de las autonomías con mayor superávit fueron inmediatas. "Las balanzas intentar difundir la idea de que Galicia es pobre y tiene que vivir de la caridad del Estado", aseguró el vicepresidente gallego, Anxo Quintana. El presidente asturiano, Vicente Álvarez Areces, declaró que los impuestos "los pagan los individuos, no las comunidades". "No les reconozco ningún valor", cerró el presidente extremeño, Guillermo Fernández Vara.

El debate territorial promete ser a cara de perro. Las balanzas y la reforma de la financiación difuminan la tradicional separación entre las comunidades del PSOE y las del PP, con la bisagra de los nacionalistas. Esta vez, y pese a los respectivos esfuerzos de Zapatero y Mariano Rajoy para fijar una posición común entres los suyos, la fractura se produce entre las autonomías más pobladas y más dinámicas económicamente y las que sufrieron los problemas de la reconversión industrial y disfrutan de menores niveles de renta per cápita.

El Mundo, en canvi, potser per tractar-se d'una temàtica que pot desgastar el govern socialista, malgrat que els governs d'Aznar tampoc no la van resoldre, opta per enganxar la notícia de l'Agència EFE i presentar un gràfic propi on destaca el dèficit de les autonomies on governa el PP (Madrid i València), però sense obviar Catalunya ja que és, de moment, una de les assignatures pendents del principal partit de l'oposició):



SE PUBLICAN POR PRIMERA VEZ LAS BALANZAS
Madrid, Baleares, Cataluña y Valencia, las que 'más contribuyen' a la solidaridad territorial

El déficit fiscal de Cataluña se sitúa entre el 6,38% y 8,70% de su PIB
Es la primera vez que un Gobierno publica las balanzas fiscales
Las que más se benefician de esa solidaridad son Extremadura, Asturias y Melilla

EFE | EUROPA PRESS
MADRID.- Las comunidades autónomas con mayor renta per cápita son las que tienen déficit fiscal, mientras que aquellas con menor renta per cápita aportan menos, según se desprende del estudio de las Balanzas Fiscales de las Comunidades Autónomas con el sector público estatal.

Este informe, presentado por el secretario de Estado de Hacienda y Presupuestos, Carlos Ocaña, revela que el sistema fiscal es "progresivo" y supone una "correcta redistribución de la renta a través del gasto público".

Los expertos que han elaborado el estudio han presentado seis supuestos y en todos ellos se destaca que las autonomías de Madrid, Baleares, Cataluña y la Comunidad Valenciana son las que "más contribuyen" a la solidaridad territorial.

El déficit fiscal de Cataluña se sitúa entre el 6,38% y 8,70% de su PIB, según las seis balanzas fiscales con datos de 2005 que ha elaborado el Ministerio de Economía y Hacienda a través de las dos metodologías acordadas tras las sucesivas peticiones de los partidos catalanes. Por su parte, el déficit fiscal de Madrid se sitúa entre el 5,57% y el 9,13% del PIB de esta comunidad.

Las comunidades que más se benefician de esa solidaridad son Extremadura, Asturias y Melilla.



Así lo ha puesto de manifiesto el secretario de Estado de Hacienda en una rueda de prensa, donde ha insistido en que estas balanzas responden a un ejercicio de transparencia por parte del Gobierno y "en ningún caso" podrán utilizarse para la negociación sobre la reforma del sistema de financiación autonómica.

Ocaña, que ha recordado que es la primera vez que un Gobierno publica estas balanzas, ha reconocido que la elaboración de las mismas ha sido "difícil", y ha confiado en que la información sirva para erradicar algunos tópicos sobre las propias balanzas centrado en si las comunidades más ricas contribuyen o no a la solidaridad del país.

También ha explicado que se han elaborado un total de seis balanzas fiscales por la disparidad de resultados que han arrojado las dos metodologías.

Una de ellas está basada en la óptica carga-beneficio y otra basada en el flujo monetario de cada comunidad autónoma. De la primera metodología han resultado un total de cuatro balazas fiscales con resultados dispares, mientras que de la segunda metodología han salido dos balanzas fiscales, lo que suma un total de seis entre ambos métodos.

"Hay limitaciones técnicas para este ejercicio, estamos ante un producto económico en el que no hay una sola manera de hacer los cálculos", ha señalado.

Pese a las distintas metodologías, en las seis balanzas, las comunidades con mayor renta per cápita son las que tienen déficit fiscal y aquellas con menor renta per cápita son las que menos aportan al Estado. Así, un total de cinco comunidades arrojan déficit fiscal en las seis balanzas que ha publicado el Ministerio, entre las que se sitúan Cataluña, Madrid, Navarra, Islas Baleares y la Comunidad Valenciana.

Por el contrario, ocho comunidades autónomas, más las ciudades autónomas de Ceuta y Melilla, arrojan en todas las balanzas fiscales superávit fiscal. Entre estas comunidades destacan Extremadura, que lidera en cuatro de las seis balanzas el ránking del saldo positivo, Asturias, que también ocupa puestos importantes; seguidas de Galicia, Canarias, Castilla-La Mancha, Castilla y León, Andalucía y Cantabria. Finalmente, País Vasco, la Región de Murcia y Aragón son las que más cambios sufren en función de las diferentes metodologías y pasan del déficit al superávit según se tenga en cuenta una u otra balanza fiscal.

La Vanguardia, encara que aquesta vegada beu de la font de les agències, com sempre, en la seua línia pacifista, d'objectivitat moderada i perifèrica, és a dir, res a veure amb les lluites mediàtiques mesetàries de tota la vida, entre les 30.000 castelles i espanyes, per desgràcia resumides per Machado -no sé si involuntàriament- en 2, dos, només dues, quan la crisi, realment, als anys 30 era més moral, cultural i política que econòmica. També ens aporta documentació gràfica que hem tingut la gosadia de "manipular", normalitzar i aportar per a tots vosaltres:



La Generalitat aboga por aliarse con las CCAA con déficit ante un modelo injusto. Govern y CiU confían en que la publicación de las balanzas permita corregir el déficit fiscal. Solbes comparecerá en el Congreso para explicar las balanzas fiscales. Ante los datos de las balanzas fiscales, Govern y CIU han manifestado que es totalmente necesario corregir esta situación de expolio fiscal y negociar un nuevo sistema de financiación

Barcelona / Madrid. (Agencias).- El conseller Josep Huguet ha asegurado que los datos sobre el déficit fiscal demuestran que el actual modelo de financiación es "insuficiente e injusto", por lo que ha defendido "alianzas" con las comunidades balear y valenciana, e incluso con Madrid "si hace falta", para cambiar el sistema.

En rueda de prensa, el conseller de Innovación, Universidades y Empresa, en nombre del gobierno catalán, ha evitado hablar de un "frente común" entre estas autonomías, pero ha subrayado que es "legítimo que comunidades con problemáticas similares se alíen", puesto que el sistema se pactará en el Consejo de Política Fiscal y Financiera, "y hemos de saber con quién podemos estar en ese bando", ha añadido.

Al igual que el conseller de Economía, Antoni Castells, el conseller republicano ha "desvinculado" esta información de la negociación sobre la financiación autonómica al comentar que no hay que "mezclar" datos.

Sin embargo, ha subrayado que aunque "en la negociación en sí no aparecerá este asunto", "está claro que la transparencia (de las balanzas fiscales) da argumentos de peso para decir que esto no puede continuar así".

Una vez publicados los datos de las balanzas fiscales, las reacciones ante el déficit catalán por parte de las diferentes formaciones políticas no se han hecho esperar.

El conseller de Relaciones Institucionales de la Generalitat, Joan Saura, ha opinado que los datos sobre las balanzas fiscales aportados por el Gobierno demuestran que "Cataluña tiene un déficit fiscal importante". "La financiación no se ha de pactar sólo teniendo en cuenta las balanzas, pero sí considerando este dato", ha subrayado el conseller, para quien estos datos "ponen de manifiesto la falsedad" de la tesis de que Cataluña es insolidaria.

El portavoz de Economía y Hacienda de CiU en el Congreso de los Diputados, Josep Sánchez Llibre, confió en que "el expolio fiscal" sufrido por Cataluña en los últimos años sea corregido durante la negociación del nuevo sistema de financiación. Además, aplaudió la publicación de las balanzas aunque "llega con retraso, pero finalmente, después de la oscuridad y la opacidad, ha llegado la transparencia y la claridad", apuntó. Dicho esto, el diputado de CiU reseñó que los datos de las balanzas fiscales confirman que en Cataluña existe un déficit fiscal "brutal" que justifica que en los últimos años la comunidad no haya podido crecer de manera sostenible.

En nombre de ERC, Joan Ridao ha subrayado que los datos publicados sobre el déficit fiscal en Cataluña y en Baleares es "escandaloso, casi escalofriante", ya que "no hay ningún otro territorio en Europa que llegue a ceder casi un 9 por ciento" de su PIB. Eso explica, a su juicio, la situación precaria de muchas infraestructuras y de algunos servicios sociales en la región, por lo que ha reclamado que se ajusten los términos de la contribución a la solidaridad territorial y se deje de acusar a Cataluña de "insolidaria y pedigüeña".

Por su parte, la diputada socialista Montserrat Colldeforns ha confiado en que la publicación no sea la base para ninguna discusión sobre financiación autonómica, ya que "son cosas distintas", ha recalcado.



Solbes dará explicaciones
El vicepresidente económico, Pedro Solbes, explicará ante la Comisión de Economía del Congreso las balanzas fiscales dadas a conocer hoy de forma oficial. La petición de ERC de que Solbes explique las balanzas fiscales aprovechando su comparecencia -prevista para este mes- sobre las medidas del Ejecutivo ante la crisis económica ha recibido el respaldo de PSOE, CiU, PNV y grupo mixto, y la abstención del PP.

La diputada socialista Montserrat Colldeforns ha opinado que la cuestión de las balanzas no es, en su opinión, urgente, pero ha considerado que sí es razonable que Solbes pueda hacer su valoración dado que es la primera vez que estos datos se publican de manera oficial.

El diputado popular Cristóbal Montoro ha anunciado su abstención dado que, a su juicio, no se trata de un debate urgente y ha afirmado que las balanzas son un dato a tener en cuenta, pero su publicación "no significa oficializar nada".

Por parte de ERC, autor de la petición, Ridao ha opinado que la publicación del "secreto mejor guardado" -como ha llamado a las balanzas- no sólo debe ser un ejercicio de transparencia, sino que "debe centrar el debate de la financiación autonómica" que, a su juicio, el Gobierno vincula a la crisis para "recortar las aspiraciones de una financiación más justa por parte de territorios como Cataluña o Baleares".

El diputado de CiU Josep Sánchez i Llibre ha anunciado su voto favorable tras destacar que la publicación de las balanzas llega con "retraso después de muchísimos años de oscuridad y opacidad".

Desde el PNV, José Ramón Beloki ha expresado su voto a favor, aunque ha dudado de la urgencia del debate, y Francisco Jorquera, en nombre del grupo mixto, ha respaldado también la petición aunque ha destacado que las balanzas fiscales son un dato más, y no pueden ser el único referente -ha dicho- para acordar el nuevo sistema de financiación autonómica.

El Levante -qué dir del Levante?, qué dir de Lloret?- ho tracta així



informe de economía
Los valencianos aportan entre 2.838 y 5.645 millones más de lo que reciben del Estado

La Comunitat es una de las autonomías más solidarias de España. Según las balanzas fiscales hechas públicas ayer por el ministerio, la Comunitat aportó al Estado entre 2.838 y 5.645 millones de euros más de lo que recibió en 2005, en función de los seis escenarios estimados.
G. G./R. M., Valencia

El saldo fiscal de la Comunitat Valenciana (la diferencia entre lo que aporta y lo que recibe del Estado) es negativo. Alcanza la friolera de entre 2.838 y 5.645 millones de euros anuales, según se desprende de las balanzas fiscales con datos de 2005 que ha elaborado el Ministerio de Economía y Hacienda, junto con el Instituto de Estudios Fiscales, tras las sucesivas demandas de los partidos políticos catalanes. Esa contribución representa una horquilla entre el 3,22% y el 6,40% del Producto Interior Bruto (PIB) valenciano, en función de cada una de las seis balanzas fiscales, de acuerdo con diferenters criterios aplicados, que ayer hizo públicas el secretario de Estado de Hacienda y Presupuestos, Carlos Ocaña.

En todos los escenarios, la valenciana es en millones de euros la tercera con mayor déficit fiscal -tras Cataluña y Madrid y por delante de Baleares-, mientras que, en porcentaje sobre la riqueza generada por la Comunitat (PIB regional), es la tercera o cuarta dependiendo de las dos metodologías aplicadas. El dato del déficit fiscal valenciano se difunde -en cumplimiento de la promesa que hizo el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, en su debate de investidura- cuando se ha abierto la negociación de un nuevo sistema de financiación autonómica.
Las últimas cifras disponibles, la liquidación del modelo de 2006, revelaron que aunque la Comunitat es la tercera que más incrementó sus recursos desde 1999 (un 104%), es la segunda con peor financiación por habitante, tras Canarias. El PP valenciano, al igual que los nacionalistas, aprovechó ayer los datos para censurar la supuesta discriminación del Gobierno a la Comunitat y reclamar el cambio en la financiación pero las cifras corresponden a 2005, nada más llegar Zapatero al Ejecutivo, y suponen la aplicación de los dos modelos de financiación de la etapa Aznar.

Solidaridad territorial
Junto con la valenciana, otras cuatro comunidades tienen déficit fiscal en todas las balanzas, Madrid, Cataluña, Navarra y Baleares, de forma que son las comunidades que más aportan al Estado y las que menos reciben del mismo. Se trata de las autonomías con mayor renta per cápita, de ahí que, para el ministerio, sea lógico que, para garantizar la redistribución, contribuyan más que reciben.

A la inversa, aquellas con menor renta per cápita son las que menos aportan al Estado. Ocho comunidades, más las ciudades autónomas de Ceuta y Melilla, gozan en todas las balanzas de superávit. Destacan Extremadura, que lidera en cuatro de las seis balanzas el ránking del saldo positivo; Asturias, que también ocupa puestos importantes; seguidas de Galicia, Canarias, Castilla-La Mancha, Castilla y León, Andalucía y Cantabria. Finalmente, País Vasco, la Región de Murcia y Aragón son las que más cambios sufren en función de las diferentes metodologías y pasan del déficit al superávit según se tenga en cuenta una u otra balanza fiscal. Carlos Ocaña precisó ayer que tanto País Vasco como Navarra tienen sistemas fiscales diferentes por lo que las comparaciones no son adecuadas.

Desde el Instituto de Estudios Fiscales se explicó que si hubiera déficit cero en todas las comunidades autónomas no existiría la solidaridad territorial, por lo que señalaron que precisamente la solidaridad es lo que explica que las comunidades con más renta sean las que arrojan un saldo negativo y no al contrario. En ese sentido, Carlos Ocaña destacó el «ejercicio de transparencia» del Gobierno que supone la publicación de las balanzas fiscales y afirmó que «en ningún caso» podrán utilizarse en el debate de la financiación autonómica.

Para elaborar las balanzas, el Ministerio de Economía ha utilizado dos metodologías diferentes, una basada en la óptica carga-beneficio y otra basada en el flujo monetario de cada comunidad autónoma. De la primera metodología han resultado un total de cuatro balazas fiscales en función de la aplicación de otros cuatro criterios, mientras que de la segunda metodología han salido dos balanzas fiscales, lo que suma un total de seis entre ambos métodos.

Diferentes escenarios
En la metodología de carga-beneficio, los ingresos se asignan al territorio donde residen los ciudadanos que finalmente soportan su carga (accionistas o titulares de una empresas al margen del domicilio fiscal de la mercantil) mientras que los gastos se imputan al territorio en que residen las personas a las que van destinados los servicios públicos o las transferencias públicas (todos nos beneficiamos de la Defensa aunque la mayoría del gasto se concentre en Madrid). En cambio, en el sistema de flujo monetario, los ingresos se imputan al territorio en el que se localiza la capacidad económica sometida a gravamen y los gastos al territorio donde se materializan (los funcionarios de Defensa hacen el gasto en Madrid).

El enfoque carga-beneficio persigue valorar los efectos de la actuación que la actuación de las instituciones del sector público central ocasiona en el bienestar de las personas que residente en un determinado territorio. En cambio, el flujo monetario valora los efectos que la actuación de las instituciones del sector público central genera en la actividad económica de un determinado territorio. Mientras la Comunitat tiene un déficit fiscales que oscila entre 2.838 a 5.645 millones, el de Cataluna está en una horquilla del 6,38% al 8,70% de su PIB, es decir, entre 10.857 y 14.807 millones de euros. Por su parte, Madrid lidera la lista de comunidades con déficit fiscal en cuatro de las balanzas fiscales y se mueve en una horquilla que va desde el 9,13% del PIB regioanl (14.613 millones), hasta el 5,57% (8.911 millones). Asimismo cabe destacar la situación de Baleares, que lidera el ránking de saldo negativo en los dos balanzas elaboradas a partir de la metodología de flujo monetario y se mueve entre el 14,20% de déficit (3.190 millones) y el 7,47% (1.678 millones).

En contraposicion, Extremadura lidera las cuatro metodologías elaboradas desde la óptica carga-beneficio, con superávits por encima del 15% (más de 2.300 millones), mientras Melilla ocupa los primeros puestos de las otras dos balanzas fiscales, con un superávit en torno al 34%. Andalucía recibe entre 3.851 y 5.880 millones más de lo que aporta al Estado. Eso sí, lógicamente, los que pagan no son los territorios sino las personas.

L'AVUI, evidentment, parla d'espoli fiscal, però també presenta les diferents opinions dels presidents autonòmics que, més que coincidir per ideologies o partidismes, ho fan segons els va el repartiment dels fons públics de l'estat o, el que hauria d'ésser el mateix, els fons que, entre totes les autonomies s'aporta a l'estat: unes més (les que menys reben, com València o Catalunya) i altres més (les que menys aporten, com Extremadura o Múrcia). El material gràfic és de gran qualitat(entre el qual el que mostren a l'inici del post):



L'Estat admet l'espoli
SALDO: L'Estat reconeix que Catalunya té un dèficit de 14.800 milions
ANTÍDOT: Publica fins a sis balances fiscals per recalcar que és un treball acadèmic XOC: Ocaña avisa que les dades no serviran per al finançament
David Portabella

De 30 anys d'ocultació a una pluja de balances en un sol dia. Amb l'objectiu de trencar la mística d'una xifra única que pugui ser esgrimida en la lluita del nou finançament, l'Estat va complir ahir la promesa de transparència publicant per primer cop amb segell oficial no dues sinó fins a sis balances fiscals, però corresponents només de l'any 2005. Al marge de com es calculin, totes reconeixen que Catalunya pateix un dèficit fiscal que va dels 11.000 milions fins als 14.800 milions d'euros.

Amb l'absència significativa del vicepresident Pedro Solbes, no va ser la seu del ministeri d'Economia sinó la de l'Institut d'Estudis Fiscals (IEF) la que va acollir la presentació de les ajornades balances.



"No hi ha cap sorpresa"
Anticipant-se a l'acusació d'espoli i a tothom que es vulgui carregar de raons pensant en la negociació del finançament, el secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, va repetir fins a l'extenuació que aquestes balances no són més que un simple treball acadèmic.

"No hi ha cap sorpresa: les comunitats més riques tenen dèficit fiscal i les de menys renda tenen superàvit, com correspon a un sistema fiscal redistributiu", va resumir Ocaña per explicar que Catalunya, Madrid i Balears ocupin en tots sis càlculs el podi de les més perjudicades. "Tenim un sistema que funciona", va reblar, confiant que la demostració que "no hi ha res ocult ni misteriós" calmi el pati autonòmic i la polèmica de la solidaritat.

De les sis balances, dues estan calculades amb el mètode del flux monetari (que imputa despeses i ingressos al lloc on es produeixen) i quatre amb el mètode de càrrega-benefici (que busca qui és el beneficiari últim de cada inversió). És a dir, que el primer imputa la inversió al Congrés de Diputats als madrilenys, mentre el segon interpreta que de les seves lleis se'n beneficien els ciutadans del conjunt de l'Estat i no només els de Madrid.



Països Catalans, al podi
Si la Generalitat va xifrar el dèficit del 2005 en 16.735 milions segons el mètode del flux monetari, en els dos càlculs de l'Estat que són comparables Solbes el situa en 14.807 i 14.790 milions. En tots dos, el dèficit representa el 8,7% del PIB, per sobre de Madrid (5,5%) i del País Valencià (6,4%) i només superat per les Balears (14%). Una dada més: segons el percentatge del saldo respecte dels ingressos, de cada 10 euros que un català paga a l'Estat, només en retornen 7 (un 27,7% se'n va). Malgrat haver calculat també els saldos d'Euskadi i de Navarra i estar incloses entre els perjudicats, els autors mantenen que la fiscalitat del règim foral impedeix la comparació amb la resta.

Tots els experts estan d'acord que un sol any no és indicatiu del que cada comunitat aporta i rep de l'Estat, com ahir va admetre el director de l'IEF, José María Labeaga. Però, intencionadament o no, l'estudi avorta possibles comparacions perquè es limita a calcular els saldos només del 2005. Aquest any, a més, va ser molt distorsionat per les grans inversions concentrades en comunitats com la de Madrid, gràcies a la construcció de la T-4.

En les quatre balances calculades amb l'enfocament càrrega-benefici, el dèficit de Catalunya es redueix i va des dels 10.857 milions als 11.387 milions. La variació es deu a matisos tècnics en la cuina de les dades, com ara el percentatge de l'impost de societats que s'imputa a accionistes de l'empresa i el que s'assigna a consumidors. Seguint el mateix model, les balances del BBVA situaven el dèficit català del 2005 en 11.003 milions.

També s'ha sumat a la informació del dia l'ADN, des de la seua edició electrònica per a Castelló:



I, finalment, El Mediterráneo, el més llegit a Castelló no ho tracta (únicament un petit breu en l'edició paper):



En definitiva, contrastar el que diuen o callen els diferents mitjans de comunicació (en aquest cas la premsa virtual i/o escrita) és una pràctica molt saludable per mantenir el nivells de democratina, plurilina i objectivina, tres substàncies fonamentals pel bon funcionament de la societat que, darrerament, presenten uns alts nivells d'insuficiència entre la major part dels representants de la ciutadania a l'estat espanyol.

dimecres, 14 de maig del 2008

GENEROSITAT FISCAL



Tots sabem com les gasten certs polítics i/o determinats mitjans de comunicació. Hi ha qui posa ciris als sants i, al mateix temps, als dimonis, però no solament amb intencions bipartidistes i, fins i tot, maniqueïstes, sinó perquè el seu objectiu principal, sempre, és guanyar diners.

Potser no us descobriré cap Amèrica si us expose, a nivell estatal, el cas dels editors de La Razón i de l'AVUI o, a nivell més comarcal de Castelló, el cas de Mediterráneo, editat pel grup Zeta, és a dir, fill natural i directe de El Periòdico de Catalunya... Ahir, sense anar més lluny, vaig llegir amb molt d'interés l'article que Mediterráneo, el periódico de Castellón, dedicava a la "generositat" fiscal dels valencians en general, i dels castellonencs en particular, però vaig trobar a faltar una referència als soferts contribuents catalans... sí, sí, eixos que segons alguns ens furten l'aigua, els diners, la llengua i, en definitiva, són l'origen de tots els nostres mals...

Naturalment, no me va estranyar gens, ni miqueta, "l'oblit" del "nostre" diari i, és per això, que de seguida vaig pensar en la versió que la mateixa empresa hauria tret a Catalunya... A continuació, teniu les dues: vosaltres mateixos!

No us farta ja tant de parlar, inútilment, dels catalans o de l'aigua? Quan els nostres veïns del nord van faltats, precisament, del mateix que els valencians... Una mentida repetida mil vegades, són mil mentides. La resta, històries partidistes i demagògia.



13/05/2008.


LAS CUENTAS DEL MINISTERIO DE ECONOMÍA
Un informe de Solbes dice que la Comunitat es "muy generosa"


La financiación aporta a Extremadura y Cantabria 500 euros más por habitante que a la Generalitat. Los castellonenses perciben 144 euros menos que la media registrada en todas las autonomías del país.

La aportación de la Comunitat Valenciana a la solidaridad interterritorial aumenta cada día. Así lo demuestra un reciente informe interno del Ministerio de Economía, que encabeza el vicepresidente Pedro Solbes, en el que se hace balance de la evolución del actual sistema de financiación autonómica. De acuerdo con este estudio, el modelo presenta una grave perversión: las autonomías que más contribuyen fiscalmente son las peor financiadas. De este modo, en ingresos por habitante la Comunitat --y por extensión Castellón-- se sitúa por debajo de la media, hasta el punto de que recibe más de 500 euros menos que Extremadura y Cantabria, por poner solo dos ejemplos.
Los expertos del Instituto de Estudios Fiscales, un centro de reflexión dependiente del Ministerio de Economía, asesoran a Solbes sobre la marcha de las políticas públicas relacionadas con la fiscalidad y las finanzas autonómicas. Uno de ellos es el economista Miguel Ángel García Díaz, que acaba de evaluar los resultados del actual modelo de financiación hasta el 2005, último ejercicio liquidado. Tanto las estadísticas que expone como las conclusiones que extrae resultan demoledoras, pues revelan los profundos desequilibrios que imperan en la financiación de las comunidades autónomas.
Al analizar la evolución de la financiación por habitante en las 15 autonomías de régimen común, el estudio constata que el vigente modelo discrimina a la Comunitat, donde la recaudación tributaria es una de las más altas: "Las cifras correspondientes al 2005 muestran un año más que comunidades con una elevada capacidad fiscal propia alcanzan al final del proceso una posición desfavorable sobre la media". Tal es el caso de la Generalitat Valenciana, que en el 2005 solo obtuvo 1.870 euros por valenciano, 144 menos que el promedio del resto de las autonomías.
Pese a que muchos defienden el desequilibrio financiero como un ejercicio de solidaridad de las comunidades ricas, el autor del estudio lo considera injusto. Así, sentencia que: "Al igual que podía ser discutible en términos de equidad que mantuviesen una posición privilegiada por el hecho de ser más ricas, tampoco es razonable, bajo el mismo concepto, la situación actual, en la que se ven perjudicadas".
Llegado a este punto, el informe del Ministerio recuerda que la función del sistema de financiación es "garantizar los recursos para que los ciudadanos puedan acceder a un similar nivel de servicios cuando realizan un esfuerzo fiscal similar y no está pensado para cubrir las deficiencias en la capacidad de generar riqueza". Es decir, que el modelo no debería privilegiar a las comunidades pobres frente a las ricas, sino garantizar que, a igual presión fiscal, todas tuvieran los mismos recursos para sufragar los servicios que prestan.
Todavía peor paradas que la Comunitat Valenciana, que es la decimocuarta autonomía de reparto por cápita de las 17 existentes, se encuentran comunidades tan boyantes como la de Baleares (1.656 euros por habitante) y Madrid (1.867), pero también otras menos desarrolladas como Canarias (1.849).


11/5/2008

EL REPARTIMENT DELS RECURSOS|ELS COMPTES DE LES AUTONOMIES
Un informe de Solbes certifica que Catalunya és massa solidària


• El finançament aporta a Extremadura i Cantàbria 400 euros més per habitant que a la Generalitat

• L'estudi adverteix que "no és raonable" penalitzar els territoris amb més capacitat fiscal


ENRIC HERNÀNDEZ. MADRID
L'aportació de Catalunya a la solidaritat interterritorial supera el que seria raonable. Així ho demostra un recent informe intern del Ministeri d'Economia, que encapçala el vicepresident Pedro Solbes, en què es fa balanç de l'evolució de l'actual sistema de finançament autonòmic. D'acord amb aquest estudi, el model presenta una greu perversió: les comunitats autònomes que més contribueixen fiscalment són les més mal finançades. Pel que fa a ingressos per habitant Catalunya se situa per sota de la mitjana, fins al punt que rep uns 400 euros menys que Extremadura i Cantàbria, per posar- ne només dos exemples.
Els experts de l'Institut d'Estudis Fiscals, un centre de reflexió dependent del Ministeri d'Economia, assessoren Solbes sobre la marxa de les polítiques públiques relacionades amb la fiscalitat i les finances auto- nòmiques. Un d'ells és l'economista Miguel Ángel García Díaz, que acaba d'avaluar els resultats de l'actual model de finançament fins a l'any 2005, últim exercici liquidat. Tant les estadístiques que exposa com les conclusions que extreu resulten demolidores, ja que revelen els profunds desequilibris que imperen en el finançament de les comunitats autònomes.

450 MILIONS ANUALS
A l'analitzar l'evolució del finançament per habitant a les 15 autonomies de règim comú, l'estudi constata que el vigent model discrimina territoris com són ara Catalunya, on la recaptació tributària és més alta que a la resta: "Les xifres corresponents al 2005 mostren un any més que comunitats que compten amb una elevada capacitat fiscal pròpia arriben al final del procés a una posició desfavorable sobre la mitjana". Aquest és el cas de la Generalitat, que el 2005 només va obtenir 1.950 euros per català, 64 menys que la mitjana de la resta de les autonomies. Només per aquest concepte, al qual s'haurien de sumar molts altres, l'excés de solidaritat de Catalunya ja puja a 450 milions anuals.
"Catalunya obté un finançament per habitant situat a prop de la mitjana (96,7 sobre 100), però segueix situada per sota, i fins i tot s'allunya lleugerament respecte a la posició aconseguida l'any anterior (97,2), consigna l'informe.
Tot i que molta gent defensa aquest desequilibri financer com un exercici de solidaritat de les comunitats riques, l'autor de l'estudi ho considera injust: "Igual que podia ser discutible en termes d'equitat que mantinguessin una posició privilegiada pel fet de ser més riques, tampoc és raonable, sota el mateix concepte d'equitat, la situació actual, en què es veuen perjudicades en relació amb la resta".

IGUALTAT EN ELS SERVEIS
Una vegada arribat a aquest punt, l'informe en poder de Solbes recorda que la funció del sistema de finançament és "garantir els recursos perquè els ciutadans puguin accedir a un nivell semblant de serveis públics quan fan un esforç fiscal similar, i no està pensat per cobrir les deficiències en la capacitat de generar riquesa". És a dir, que el model no hauria de privilegiar les comunitats pobres davant de les riques, sinó garantir que, a igual pressió fiscal, totes tinguessin els mateixos recursos per habitant per sufragar els serveis socials que presten.

LA FILOSOFIA DE LA GENERALITAT
Justament aquesta és la filosofia que emana de l'Estatut i que inspira la proposta de finançament que presentarà el conseller d'Economia, Antoni Castells, quan Solbes obri la negociació sobre el nou finançament: que l'anivellament de serveis se circumscrigui a la sanitat, l'educació i l'atenció social, cosa que reduiria al voltant del 25% l'esforç solidari que realitza Catalunya.
Encara més mal parades que Catalunya surten comunitats tan pròsperes com Balears (1.656 euros per habitant), Madrid (1.867) o el País Valencià (1.870), però també altres de menys desenvolupades com les Canàries (1.849) o Múrcia (1.918). Per contra, al rànquing de les més beneficiades se situen, immediatament després d'Extremadura (2.372), Can- tàbria (2.343) i la Rioja (2.319), amb una renda per càpita que ja voldria per a ella Andalusia: el seu finançament per habitant se situa més de 200 euros per sota.
L'informe analitza des d'una òptica molt crítica aquesta "dispersió dels resultats", que fa beneficiàries de la solidaritat territorial autonomies que, pel seu nivell de riquesa, haurien de ser contribuents netes. L'autor ho atribueix als pactes que el Govern del PP va segellar amb les autonomies perquè acceptessin aquest model el 2001. "Les regles d'ajust acordades en relacions bilaterals van desvirtuar els resultats finals", es lamenta.

dissabte, 1 de desembre del 2007

PRESSUPOSTOS


Aquesta setmana s'ha parlat de números pertot arreu. Primer dels pressupostos de l'estat i la manca de transparència tradicional dels governs de Madrid (de dretes i d'esquerres)que sempre s'han negat a publicar les balances fiscals per autonomies.

Les balances fiscals venen a ser les diferències entre els fluxos dels impostos pagats (els que van a Madrid) i els serveis que rep cada autonomia per part de l'estat. Naturalment, els madrilenys sempre fan trampa i al·leguen que, de publicar-se, s'observaria que ells són els que més reben però també els que més aporten, però sempre amaguen que un alt percentatge d'empreses de tot l'estat tenen el domicili fiscal a Madrid i és a Madrid on paguen l'impost de societats (a Vila-real també en tenim d'empreses que cotitzen com a madrilenyes).

També és veritat que l'autonomia valenciana concentra el 9,6% de la inversió pública estatal per al 2008, ocupant el quart lloc del rànking estatal, per darrere d'Andalusia (17,8%), Cataluña (14,9%) i Madrid (10,7%), és a dir, per ordre demogràfic (8 milions d'andalusos, 7 de catalans, 6 de madrilenys i 5 de valencians) i, per tant, lògic. Com és lògica la distribució provincial d'aquesta inversió: 67% per a València, 25% per Alacant i 8% per a Castelló, donant-se altra vegada la jerarquia demogràfica (a les comarques de Castelló vivim menys de 700.000 valencians, és a dir, molta menys gent que a València capital, cap i casal), tot normal. El que ja no és tant lògic és el pes de les capitals provincials i autonòmiques respecte als pobles i, sobre tot, respecte a les ciutat petites com Vila-real que, amb 50.000 habitants, encara no som carn ni peix: paguem com una gran ciutat i tenim infrastructures de poble.

Respecte als pressupostos de la Generalitat Valenciana ídem de ídem: 21 % per a Castelló, 27% per a Alacant i 52% per a la província de Valencia. Naturalment, els d'Alacant estan que bufen. Però el més greu són les obres faraòniques de València capital que se mengen tot el pressupost, és a dir, el que paguem entre tots els valencians.

Com a exemple local, podem dir que el govern municipal del PP no té cap vergonya, ni cap incovenient, en destinar les majors quantitats del pressupost municipal de 2008 per a pagar les expropiacions de la Ronda Sud-oest, és a dir, per estalviar-li a la Generalitat un grapat de milions que vindrien a Vila-real d'haver un Ajuntament d'autèntics vila-realencs i no de gent que confón la política amb el fanatisme partidista i d'altres coses més greus. Per cert, la Ronda Sud-oest és un projecte que data de 1994 (en temps de l'alcalde socialista Enrique Ayet)... Aquesta és una altra, si al dèficit en finançament que patim les autonomies (la valenciana), les províncies (Castelló) i les ciutats (Vila-real) que no tenim cap pes polític, ni econòmic, afegim que els pressupostos, normalment, sempre són a base de copiar d'anys anteriors i llançar projectes irrealitzables al vol...

Només falta que el portaveu del govern de torn s'adorne amb qualificatius com ara socials, justos, realistes, etc. i que la gent del poble comencem a pensar que, de vegades, les institucions públiques s'assemblen a les fires i els polítics als venedors que volen encolomar-nos la nina Xoxona... quan tots sabem que, només caminant pel carrer, és fàcil observar les mancances que patim a Vila-real, una de les ciutats que, per càpita, més aporta en impostos per al conjunt de l'Estat.

Laulauenlaseuatinta

Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)

Calendari de Lliga 2024/25

Vila-real, la nostra ciutat (1274-2024)

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes