ADÉU ROMAN RIQUELME, ADÉU

Gica Craioveanu, Anderson i Roman Riquelme són, al meu parer, els cracks que han marcat les diferències i els salts de qualitat futbolística de l'equip de Vila-real. Palermo és un cas a banda, però tots li reconeixem els mèrits per haver situat Vila-real (la ciutat d'un equip amb nom en castellà, Villarreal) dins del GPS mundial.

El cas de Roman, però, és i serà per molt temps el més polèmic: va entrar per la porta gran de Vila-real, procedent del Barça, i se'n va per la porta falsa.

Dins del camp era un geni, un jugador de dibuixos animats segons Valdano... de dibuixos animats quan tenia la possessió del baló -afegiríem molts aficcionats grocs. El Vila-real amb ell, però amb 10 més sobre el camp -no cal oblidar-ho-, va arribar a Semifinals de la Champions i va aconseguir el tercer lloc de la Lliga de les Estreles sent superat, només, pels totpoderosos Madrid i Barça.

Riquelme és un mag del baló però, al jugar de mitjapunta o centrecampista, n'hi ha de molt millors que ell a nivell mundial, ja que quan la possessió del baló és del contrari quasi sempre se'n fa el desentés i, tal vegada per això, no ha triomfat a Europa. De tota manera, ha estat un luxe per a l'equip de futbol de la ciutat de Vila-real fins que, com a mariner del Mar del Plata, va voler ser patró on sempre n'hi ha hagut només un...

Ara, diuen, se'n va o ja se n'ha anat, com se'n van anar altres que també ens han ajudat a créixer. Molts aficionats pensem que sense el concurs de Reina, de Sorín, Gonzalo Rodríguez (que esperem torne per Nadal, com el bon torró) i de molts altres, a més de Riquelme, no hauríem arribat on hem arribat fins ara.

A l'equip de futbol de Vila-real sempre n'hi ha hagut misteris. Potser, com en el cas de Sorín (amb un rendiment extraordinari), mai sabrem del tot que ha passat amb Riquelme... Però mentre el club continue creixent, es poden permetre el luxe de no explicar-nos res als seguidors i abonats perquè tampoc cap aficionat ens atrevirem a preguntar.

Des del segons ascens a primera no s'ha parat de batre récords: Copa Intertoto, Semifinals d'UEFA, tercer lloc a la Lliga, Baló d'Or per a Forlán, Semifinals de Champions i... potser l'any passat no va estar un èxit superior a l'any anterior, però mai s'havia aconseguit entrar directament en UEFA. Ara mateix, el Villarreal Club de Fútbol (per a quan prendren exemple dels equips que juguen en camps municipals portant el nom oficial de la seua ciutat, per a quan Vila-real Futbol Club?), ja sense Topo Giggio, és segon en Lliga, continua viu en UEFA i pot fer història en la Copa del Rei.

Juan Román, que bueno que viniste i, como dije recién, me da bronca, però... quina llàstima però adéu, m'acomiade de vos i me'n vaig. Adeú Román Riquelme, adéu!

De tota manera, com també diuen que no podrà participar al Mundial de Clubs, mai direm blat fins tenir-lo al sac i ben lligat: toquem fusta!

DIA DEL MESTRE

Aquest matí, fullenjant l'Avui a l'institut m'ha vingut a la memòria que és el Dia del Mestre, encara que molts vila-realencs ja el celebràrem divendres passat a l'Alaska durant el sopar commemoratiu del 75 aniversari del Cedre/Cervantes.

Durant la meua llarga experiència docent, des del 1979 fins avui (sense comptar 7 mesos de debutant il·legal a un col·legi privat de la ciutat) no tinc constància d'haver-lo celebrat malgrat haver passat per tots els cursos de l'ensenyament no universitari (des de Pàrvuls fins COU, passant per les respectives denominacions de les infinites lleis i plans d'estudis que han vingut a enrarir, més que a solucionar, el panorama educatiu).

Però avui m'ha sobtat la notícia de l'AVUI: al 80% dels docents els costa controlar l'aula... No serà que hi ha un 80% de pares que no tenen temps de conviure amb els fills i que ja venen molt malcriats de casa? No serà que hi ha un 80% de fills als que encara ningú els ha dit el que està bé i el que està malament perquè passen moltes hores allunyats de la imprescindible pedagogia domèstica? Potser també hi ha molt de professorat escèptic i conformista i, fins i tot, depressiu per la manca de reconeixement social d'una tasca tan important com ha sigut, és, i serà la formació del jovent. I que fa l'administració, quin pressupost hi dedica? En quin lloc de l'escala de les prioritats pressupostàrias es troba l'ensenyament? Mentrestant, els vila-realencs ens preguntem: per a quan el quart institut, per a quan ja siga necessari el sisé o el seté?

De tota manera, les carreres docents, sobretot de magisteri -i Magisteri Infantil en concret-, tornen a ser les més sol·licitades perquè hi ha manca de professorat després de l'allau immigratori dels darrers anys. Potser, ser professor torna a estar de moda perquè és una activitat apassionant i, a més, malgrat les pujades del 2% anuals -sempre per darrere de l'IPC- que discriminen el professorat respecte a d'altres funcionaris de l'Administració pública, comença a ser una de les professions millor remunerades per als joves que acaben d'estudiar.

HISTÒRIA DEL PLE MÉS CONCORREGUT DE LA HISTÒRIA DE VILA-REAL

Ara fa un any, concretament el dilluns dia 27 de novembre de 2006, que vaig prendre possessió com a Regidor de l’Ajuntament durant el Ple més tens i concorregut de la Història Municipal de Vila-real. Des de finals d’octubre, s’havia fet pública la decisió del company del BLOC i regidor de Museus, Maties Marín, de presentar la seua dimissió per motius de salut i, més o menys des de mitjans de novembre, sabia que tant Miquel Notari (número 4) com Mònica Àlvaro (nº 5) havien renunciat a substituir-lo per motius personals i que, per tant, l’honor -que poc temps després esdevenia marró- de substituir-lo anava a recaure en la persona del número 6 en la candidatura del BLOC a les Eleccions Municipals del 2003, és a dir, en l’autor d’aquest bloc/blog.

Però tres dies abans, el divendres 24 de novembre (avui fa un any exacte), quan pensava en una presa de possessió tranquil·la amb la meua gent ben aprop, es va fer pública la condemna de l'alcalde, Manolo Vilanova, per part del Tribunal Suprem.

Vaig saber la notícia al migdia, al voltant de les 14 h., perquè m’ho havien comunicat per telèfon i, a més, ho vaig consultar a internet. Aquella mateixa vesprada de divendres, les casualitats de la Vila, em van fer coincidir cara a cara amb l’amic Manolo Vilanova, una persona que -com molts vila-realencs- coneixia de tota la vida per molts diferents motius i a la que respecte i respectava com a persona, malgrat la militància en partits tant diferents com són el seu i el meu. Naturalment, li vaig expressar de tot cor el meu recolzament a la persona i la meua opinió (d’aleshores i d’ara mateix) sobre la contundència de la sentència que sempre m’ha semblat exagerada. Manolo va agrair-me les paraules, tot dient que lamentava el poc de temps que coincidiríem a l’Ajuntament i que ens veuríem el proper dilluns a la meua presa de possessió.

Tot feia pensar que el PP, complint el codi ètic que tant havien publicitat, deixaria descansar Manolo Vilanova perquè, a més, jo mateix pensava, i pense, que una dimissió a temps l’hauria beneficiat individualment de cara a la petició de l’indult que, no solament des del BLOC, sinó tots els regidors de l’oposició estàvem disposats a sol·licitar...

I en això arribà el dilluns 27, amb l’Ajuntament de gom a gom, l’entrada de la planta baixa, l’escala d’accés al primer pis, el saló de plens... fins i tot vaig haver de demanar per favor que em deixaren seure a un punta d’un banc del públic, perquè un dels punts de l’ordre del dia, de segur que el més desapercebut per part de tothom, era la meua presa de possessió com a regidor. Van haver molts crits d’ànim (Manolo, Manolo!) fets des de la bona fe i l’estima que s’havia guanyat entre molts vila-realencs de tots els colors polítics, però també -vull pensar que des d’una minoria manipuladora o desinformada- s’escoltaren crits de molt mal gust contra alguns regidors de l’oposició. Hi havia, a més de mig Vila-real dintre de l’Ajuntament, totes les càmeres de televisió hagudes i per haver, tant de canals locals i pròxims, com de totes les televisions estatals, en obert i de pagament, que us vinguen a la memòria.

Finalment, el Secretari de l’Ajuntament va sol·licitar la meua presència davant el senyor alcalde, Manuel Vilanova Goterris, per procedir al ritual de la presa de possessió. Abans de retirar-me, per estrenar el meu seient de regidor, vaig donar-li molts ànims a la persona, quasi a cau d’orella, i l’alcalde, cordial com sempre, va desitjar-me molta sort amb veu baixa perquè, en realitat, estàvem mantenint una conversa privada en un acte protocol·lari i institucional. Per últim, quan vaig seure a la cadira de regidor (no a la “meua”, sinó a la corresponent al tercer lloc pel BLOC), vaig pensar, amb tota seguretat, que aquell era el meu primer ple, però també l’últim de Manolo Vilanova com alcalde.

Tots sabeu la resta de la història. El Partit Popular va usar el cas per difamar tots els partits de l’oposició acusant-los d’haver condemnat una persona honrada, quan tothom sap que la denúncia provenia d’un grup de ciutadans de Vila-real. Uns veïns de Vila-real havien guanyat un judici i un alcalde l’havia perdut, justament, malgrat que la sentència ens puga semblar massa exagerada, rigorosa, dura, exemplar i, tal vegada, amb la intencionalitat legal de crear jurisprudència (jo no diria que amb cap intencionalitat política perquè tots els que em llegiu sabeu el que pense sobre la divisió de poders).

No entraré a jutjar el llegat de Manuel Vilanova com alcalde, i com a polític, car sóc d’un altre partit i, probablement, li retrauria els retards d’una dècada en l’execució de molts projectes, però el seu tarannà com a demòcrata, el seu saber estar i la seua simpatia personal serà difícil de recuperar a l’Ajuntament de Vila-real.

Aquella sentència va enrarir a molta gent, sobretot de l’equip de govern, i va fer encara més agre el caràcter dels actuals triomfadors de la política local, els quals han recol·locat a vuits i nous i cartes que no lliguen en llocs ben remunerats a compte de l’erari públic i han oblidat Manolo Vilanova que, discretament, s’ha reintegrat com a metge, fent guàrdies a una mútua. I jo que sempre havia pensat que el PP era una oficina de col·locació que, fins i tot, tenia certa influència a l’empresa privada...

P.D.C.S.A (Post Data Crítica Sense Acritud).-

Sobre la meua experiència personal com a regidor d’un partit minoritari, durant uns escassos 7 mesos, què voleu que us diga? Un és docent i sempre ha cregut -i creu- en el reciclatge i en l’aprenentatge permanent: de tot s’aprén en aquesta vida!

7 mesos de regidor i menys de 5 com a Delegat de Museus... I, dalt o baix, perquè la gent s’ho pregunta, per complementar el salari com a professor de Secundària, uns 400 euros nets al mes que a ningú li amarguen si hi ha alguna cosa més (amb els descomptes de l’IRPF i l’impost revolucionari del partit) per assistències a Plens, amb escasses intervencions i cap resposta per part de l’equip de govern (“ja li contestarem per escrit” era tota la informació que ens donaven com a resposta) i assistència a comissions on tot estava dat i beneït (els pressupostos, per exemple, te’ls donaven la vesprada abans perquè no hi hagués temps de llegir-te’ls)... per a què la gent diga, després, que els regidors cobren per tenir Delegació (no és veritat) o per assistir a processons i actes protocolaris (una altra llegenda urbana que circula per Vila-real).

I respecte als mitjans de comunicació, molt agraït a tots els professionals de premsa i ràdio i, en especial, també als d’Onda Cero per lliurar-me d’assistir com a Jurat dels premis que organitza per finançar-se a Vila-real (en assabentar-se que estava en portes de ser regidor) i per no molestar-me amb entrevistes després de la presa de possessió. Sense oblidar les teles locals, ja que tant TV4 com Planavisió (ara Tele 7) van tenir la delicadesa de deixar-me en pau, tot respectant el meu càrrec públic que tampoc era tant important (al BLOC n’estem molt acostumats a que ens respecten fins el punt d’oblidar-se de nosaltres), i no com a la pobra de Mª Dolores Girona que, el mateix dia que substituïa Manolo Vilanova, no va tenir més remei que assistir als estudis televisius per dissertar sobre Vila-real, en una conversa d’alta política, quan acabava d’eixir del seu primer ple com a regidora: quin detall per part de Tele7!

Més em preocupa, però, Juanjo Rubert, ja que des del dia que va entrar com alcalde, el 26 de gener de 2007, no ha parat d’eixir en totes les planes de tots els diaris i en tots els programes de totes les emissores de ràdio i en totes les fotos de tots els àlbums fotogràfics públics i privats... Quant d’estrés! Quants diners haurà de gestionar! Quant d’esforç pel seu projecte de poble i el seu disseny de ciutat... I això que és dels pocs que tenia feina reconeguda i prou ben remunerada (com a professor de la UJI)...

Però deixem-ho córrer, sense acritud i obrint portes a l’esperança. Un que sempre ha tingut amics de tots els partits, i encara presumeix de mantenir-los després d’haver passat per l’Ajuntament sense fer massa soroll, sempre acaba pensant que si l’actual alcalde, Juanjo Rubert, deixa d’exercir el paper de portaveu del PP local (encara que, oficialment, n’haja nomenat dos), s’envolta de recursos humans un poc més qualificats dels que disposa actualment i canvia el xip partidista que l’encega, per encetar una política centrada en l’interés general dels ciutadans de Vila-real (i no l’interés particular dels de sempre) i amb visió de futur, no tindré cap inconvenient en reconéixer-li els mèrits individuals que, en potència, atresora i que, de moment, romanent ocults, fins i tot, per molts dels seus disciplinats votants.

CEIP CERVANTES, 75 ANYS FENT ESCOLA

Dissabte passat hi hagué jornada de portes obertes al col·legi Cervantes, ahir es va inaugurar l'exposició de fotografies i records als salons de la Fundació Caixa Rural de Vila-real i demà, divendres 23, hi haurà el multitudinari sopar al restaurant Jardí Alaska que aplegarà quintes i generacions, que van dels 20 als més de 70 anys, al voltant de la taula, de l'orquestra i de la lectura ja que, finalment, la publicació del 75 aniversari es repartirà en acabant...

Des d'ací, volem felicitar a tots els organitzadors -especialment a Clara Soler i Joanvi Fortea- i col·laboradors perquè, als temps que corren pel món de l'ensenyament, també és necessari, de tant en tant, recarregar bateries, reencontrar-nos, tornar a dir-nos que encara estem encantats d'haver-nos conegut i dir al món que l'educació no són, només, els barracons, la manca de finançament i recursos, la manca de reconeixement del paper social del professorat, el fracàs escolar, el moobing, la desídia d'alguns docents... perquè la majoria dels professionals són gent compromesa, hi ha més pares/mares com cal que a l'inrevés i, sobretot, encara hi ha una majoria d'alumnat amb ganes d'aprendre...

Us adjunte l'article que m'han publicat en l'edició d'aquest 75 aniversari, basat en un post anterior sobre El Cedre. Ens veiem al sopar!
........................................................................

DE LA CARRETERA PER AMUNT

L’any 1964, després d’acabar el període pre-escolar o de pàrvuls a l’escola del Patronat de la Sagrada Família, un grup de xiquets i amics de la Carretera per Amunt, és a dir, els que vivíem entre el Carrer l’Ermita, Escultor Amorós, Santa Bàrbara... però, això sí, a la zona oest de l’antic traçat de la Nacional 340 (ara Carrer Vicente Sánchiz - Campió Llorens), decidírem –i així ho acceptaren els nostres pares perquè aleshores no n’hi havia problema de ratio, ni d’admissió- matricular-nos a l’Escola del Cedre.

Aleshores, per no saber, no sabíem ni el seu nom oficial de Cervantes, ni que el nom més tradicional del Cedre era en record d'un arbre espectacular que vorejava aquest camí des de molt abans que els republicans el convertiren en carrer, l’urbanitzaren i inauguraren el primer edifici d'aquesta ampla avinguda, construïda amb molta perspectiva de futur, al novembre de 1932.

Com a ex-alumne que sóc (del 64 al 67, perquè amb 10 anys quasi estrenàrem l’institut Francesc Tàrrega), supose, més que com a professor o antic company d'estudis d’alguns mestres actuals, m'han encarregat que us conte unes anècdotes a tall d’article, no sé si històric, però sí a base de records afectius i d'altres reflexions subjectives que –pense i així ho deixe escrit- a llarg termini són, al cap i a la fi, la base dels vincles personals, socials i humans dels ciutadans de qualsevol poble civilitzat. I, tal vegada, açò, precisament, es fer cultura en majúscules –no l’oficial d’un moment donat-, recuperant la memòria i les vivències del passat. Però no per fer falsa política, buscar enfrontaments gratuïts o falses polèmiques, sinó per sumar, aportar granets d'arena i de sorra particular que, a la llarga, potser, quallarà en un corpus cultural o d’història col·lectiva perquè són vivències que, d'una manera o d'una altra, retraten una generació de xiquets i xiquetes (anàvem separats a l'escola) del Vila-real, en el meu cas, dels anys 60.

L’efímer pas per l’escola del Cedre (tres cursos, tres anys) va servir, entre d’altres coses, perquè aquells xiquets de la Carretera per Amunt (hi havia una paleta de trànsit només creuar la N-340, al carrer l’Ermita, on una pintada anunciava Zona Nacional) es relacionaren i s’integraren amb els de la zona centre -no existia la Pymec, però hi havia un Mercat Central preciós- a base de jugar-se la vida, creuant la carretera, quatre vegades al dia amb set anys només. I, per suposat, perquè un dia el mestre fes l’encertat suggeriment als nostres pares llauradors que, tal vegada, podia resultar interessant estudiar el Batxillerat al flamant institut que començaven a construir per a nosaltres. Allò de la Banda de Aplicación i tots aquells trofeus del franquisme fa una mica de vergonya contar-ho... De fet, la Llei General d’Educació de Villar Palatsí (1970) encara estava al llimb dels projectes i, per tant, podem dir que som la darrera fornada del senyor Moyano, un ministre del segle XIX responsable del primer reglament educatiu de la Història d’Espanya.

Hauré de fer memòria dels mestres: Don Olimpio -aleshores tots eren dons- D. José Pascual, D. Manuel, D. Enrique, D. Cecílio i Don Antonio Armelles, el director que, malauradament, va ser assassinat uns anys després al col·legi de Castelló que avui porta el seu nom.

Els alumnes i xiquets d'aquell temps, sobretot els companys de Joaquín Font de Mora -són pare, l'inoblidable Pascual, ja era aleshores president del Villarreal C.F.-, el que més recordem del nostre pas pel Cervantes és el nostre debut com a promeses futbolístiques (amb menys de 10 anys) al Camp Municipal d’Esports El Madrigal. L’inici d’aquella Lliga Infantil va ser entre la classe de Don Manuel (vestits amb la indumentària de l'Atletic de Bilbao) i la de Don Olimpio, la meua (vestits de blaugrana oficial del Barça). A més de Ximo o Joaquinet, pel Bilbao jugaven els amics Santiago (el Poreno), Llorenç Batalla, Juanito Soler, Joan Campos i d'altres que segur em deixe, encara que la majoria, per allò de la competitivitat -malgrat la inexistència de teles locals, ni del Pay per Wiev-, havien estat fitxats d'altres col·legis, que conste!. En canvi, al Barça, llevat del porter Enrique -que venia dels Franciscans per ser cosí de Batistet-, tots érem legals de la classe. L'alineació oficial del debut, perquè així constava als dorsals de les samarretes blaugranes, fou la següent: Pérez Canet (1); Llidó (2), Moner (4), Climent (3); Cantavella (5), Pesudo (6); Arrufat (7), B. Canet (8), Mezquita (9), Pitarch (10) i Marco (11). Naturalment, després vingueren les lesions, les expulsions i haguérem de recórrer al mercat d'hivern amb les incorporacions d'Alberto Arrufat, el Roget (no recorde el nom) o alumnes de la classe de Don Enrique de la talla humana i futbolística de Román... Román Herrero -sí, senyor- el millor centrecampista vila-realenc de tots els temps (amb permís de Manolo Folch que és d'una altra generació i d’Héctor Font que acabarà consagrant-se).

La resta, ja se sap: la llet en pols, les taules de multiplicar sense calculadora, els dictats, les preguntes en fila índia, la disciplina, la letra con sangre entra i Isabel y Fernando el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera... Ací, sense renunciar a la vocació futbolística (la frustrada), va començar a entrar-me el neguit per la història: Quina bandera? El pendón morado de Castilla? La quatribarrada d'Aragó? I és que les consignes de Franco eren molt polítiques, però gens fonamentades en la història, perquè això de la bandera roja y gualda que ens volia vendre com una cosa antiga del segle XV, vaig saber uns anys després que no arribaria fins a l'època de Carles III, a finals del XVIII. Però aquesta és una altra història.

Les fotos d’aquells partits memorables o de l'escola del Cedre, en general, ja formen part de la nostra història, de la intrahistòria col·lectiva d’un bon grapat de vila-realenques i vila-realencs als que us desitge, a totes i a tots, molta salut i ens veiem al centenari.

FESTIVAL DE CURTS

Els de Vila-real, tal vegada, ens veiem aquests dies per l'Auditori i d'altres locals d'oci, cultura i vida social diversa; però, els de fora, tots aquells que, gràcies a les noves tecnologies, esteu cada vegada més aprop malgrat la distància geogràfica, podrieu fer l'esforç i deixar-vos caure pel poble fundat pel rei En Jaume ara que podem presumir de "curts".

Sí, ja ho sé, d'aquells que regenten la cosa pública també, però vinc a referir-me al Desé Festival de Curtmetratges que comença, precisament avui dilluns -com podeu observar a la il·lustració-, amb la mostra dels treballs presentants des de les comarques de Castelló. Només he vist -i presentat- el de Xavi Manzanet, i tinc que dir-vos que paga la pena no per ser amic de l'autor, sinó perquè combina la imatge (per mi mai valdrà més que 1.000 paraules) i la paraula, i les dades, i la denúncia social: Quins nivells de contaminació hi ha a la Plana del Taulell? Com deien a la Tele, el poble vol saber...

A Vila-real, també volem saber si aquesta embranzida cultural que suposa la potenciació -ja era hora!- del Festival de Curtmetratges amb més dotació econòmica i, sobre tot, per l'elecció d'un director de la talla de Sergio Caballero, el nostre actor més universal, i l'apadrinament d'una actriu de la talla de Mercè Sampietro (torneu a mirar la il·lustració), tindrà continuïtat amb la potenciació d'altres arts com ara les literàries... ja que aquell Certamen Literari Bienal ha mort assassinat, directament, des de Ca la Vila ja que el darrer fallo del Jurat (on van fallar, realment, quasi tots i ara no és hora de contar-vos la història) es va produir al 2005, és a dir, aquesta Santa Caterina farà dos anys...

Hem de reconéixer que, des d'aquells inicis amb Alexis Rubert i Jose Parra, ha plogut molt, però el festival ha anat a més perquè Vila-real segueix sent aquell bressol d'artistes que glossava Francesc Moreno a l'Himne del poble (fundat pel Rei En Jaume i que es banya en aigües del Millars) i, ara, sembla, hi ha un jove regidor que respon al nom d'Héctor que, potser emulant l'homònim de la mitologia clàssica, vol atacar el Taló d'Aquiles de la incultura per retornar Vila-real al lloc que es mereixen els artites i conciutadans encara que, potser, igual cau -o el fan caure- en aquest lloable intent.

Brindem pels 10 anys de curmetratges, tot maleïnt els que fomenten la incultura i l'amor a Felip Quint!

NOU ATEMPTAT AL PATRIMONI DE VILA-REAL

Anit va haver reunió del Col·lectiu del BLOC i vaig aprofitar per explicar als meus companys de partit el que ja havia expressat a Ràdio Vila-real en la tertúlia del dimecres, és a dir, que han fet una escalinata d'entrada al pàrking de la Plaça Major que envaeïx la Plaça de la Vila.

Des del BLOC volem denunciar, públicament, l’atemptat urbanístic que, al nostre entendre, s’ha comés a la Plaça de la Vila, precisament, en l’efemèride de la declaració com a “Monumento histórico-artístico nacional” per a tot el conjunt de la plaça porxada o de la Vila per part del govern de l’Estat, el dia 16 de novembre de 1973.

34 anys exactes ens contemplen quan pensem que és hora d’expressar el nostre malestar per la forma de dur les obres del pàrking, per la falta de transparència quan se van fer les cates, per les molèsties causades als veïns durant tots aquests anys d’endarreriments i retards… però, sobretot, pel delicte moral que s’ha perpetrat contra el conjunt artítstic i arquitectònic del cor de la ciutat. Un delicte moral que també podria ser legal a l’hipotecar una futura recuperació del total dels porxes que hi havia en l’antiga plaça medieval.

Des del BLOC volem denunciar, en principi davant la premsa però sense descartar emprendre altres accions de caràcter judicial, la invasió i mutilació del rectangle de la Plaça de la Vila per una escala de baixada al pàrking subterrani.

Si en altres temps, menys sensibles al patrimoni artístic i arquitectònic, es va destruir l’angle corresponent al cassino de la Caixa Rural, la part de l’angle oposat on avui hi ha un estanc o la part de l’antic Ajuntament que fou enderrocada... ara, en ple segle XXI, denunciem públicament la construcció de l’escalinata d’accés al pàrking de la Plaça Major en direcció València, a l’alçària de la part exterior del porxe de la Caixa Rural, envaïnt el rectangle de la històrica Plaça de la Vila.

Per al BLOC, la Plaça de la Vila no és únicament el quadrilàter que hi ha entre els extrems exteriors dels antics quatre porxes (ara només tres), sinó que, precisament, la utilitat dels porxes rau en la seua part interior que protegia de les pluges i el mal temps els nostres ciutadans en dies de mercat, de prega o de Fira de Santa Caterina.

No podem entendre com s’ha permés que una escala d’accés a un pàrking subterrani (al qual sempre ens hem oposat per la seua ubicació, les molèsties ocasionades i perquè no va a solucionar els greus problemes d’aparcament de la ciutat de Vila-real) envaïsca l’espai més estimat pels vila-realencs.

Un espai avalat, no solament per la història i el seny dels vila-realencs més conscienciats per l’estima cap al nostre patrimoni artístic i arquitectònic, sino pel major reconeixement que pot donar el govern d’un estat, com ara és la declaració de “Monumento Artístico Nacional” del que, com hem dit al principi, avui acomplim 34 anys... Vaja manera de celebrar els aniversaris i les efemèrides històrico-artístistiques per part de l’equip de govern municipal!

En nom de tots els membres del col•lectiu local del BLOC i, en general, en nom de tots els vila-realencs amants de la nostra història i del nostre patrimoni, volem fer constar el malestar i rebuig més absolut per la forma amb la qual s'han dut a terme les obres de la Plaça Major, sense descartar l’inici de les accions legals necessàries per denunciar aquest nou atemptat contra el patrimoni de tots els vila-realencs.

Vila-real, a 16 de novembre de 2007, en el 34 aniversari de la Declaració de la Plaça de la Vila com a Monument “Histórico Artístico Nacional”.-

ARES I EL POPUL(AR)ISME CATALANISTA

Com informa Levante-emv, les Corts Valencianes han rebutjat avui, amb els vots del PP, aprovar la "Declaració d'Ares", un decàleg de mesures per a consolidar l'ús del valencià en l'administració autonòmica, que ja havia aprovat, unilateralment (mireu la foto) el Consell Valencià en 2003 i impulsada pel llavors conseller d'Educació i avui portaveu parlamentari del PP, Esteban González Pons. En canvi, avui mateix, el PP ha desestimat la Declaració a l'afirmar que la Generalitat ja l'aplica "concienzudamente", mentre que l'oposició la reivindica com un "un consens mínim en matèria lingüística".

El grup de Compromís va presentar una proposició no de llei per a recuperar íntegrament el decàleg de mesures de Normalització Lingüística previstes en la Declaració, presentada a l'octubre de 2003 per González Pons a Ares del Maestrat, municipi on Jaume I va iniciar la conquesta del Regne de València en 1232

El diputat de Compromís Josep Maria Pañella ha advocat per arribar a "un consens mínim en matèria lingüística" amb la recuperació d'aquest document, que per a ell suposa "un bon punt de partida", sobretot donada la "situació regressiva" de l'ús del valencià.

Així, s'ha mostrat preocupat perquè, encara que el 70% de la població valenciana coneix el valencià, només l'utilitza el 36% en les seues cases, un 32% en botigues i el 21% en les grans superfícies, mentre que únicament llegix premsa en aquesta llengua el 3%.

No obstant això, el diputat del PP Fernando Giner li ha replicat que no creu necessari aprovar una Declaració de la qual fan una aplicació a consciència(surrealista, diria jo, com a mínim!), i que tampoc cal arribar a un gran pacte per finalitzar amb la discriminació dels valencianoparlants en aquesta autonomia.

Giner adduïx que, com valencianoparlant, mai s'ha sentit discriminat i considera que si no s'ha avançat més, és per culpa del que, insistentment contra el sentit majoritari del poble, han pretès imposar-nos una llengua estranya, una denominació falsa i una cultura que no és la nostra.

Assegura que Compromís pretén defensar amb la seua iniciativa la identitat dels Països Catalans, els quals ens volen fer desaparèixer com a poble i, per això, li replicà que per molts subterfugis que busquen donant suport una Declaració que el Govern fa dia a dia, no anem a caure en el seu parany.

Pañella ha criticat que als nacionalistes d'esquerra se'ls qualifiqués abans com a rojos i massons i avui, com pancatalanistes, i ha recordat a Giner que buscar un enemic per a justificar les seues accions és la tàctica que utilitzaven els feixistes.

Per la seua banda, la diputada socialista Marisol Sorribes ha coincidit amb Pañella a reclamar al PP que comence a tocar amb els peus a terra ja que aquesta Declaració és el primer pas del camí que ha de dur a la consolidació del valencià i el seu renaixement, en paraules de González Pons ara fa 4 anys.

Es tracta d'un Protocol de Kioto de la Llengua (açò ho dic jo), és a dir, de mínims, perquè, entre d'altres objectius, la Declaració d'Ares planteja les següents:

- Les comunicacions internes de les Conselleries, i amb les seues delegacions territorials, diputacions i municipis de predomini lingüístic valencià, es redactaran en valencià.

- Quan es realitzen entre localitats de predomini lingüístic castellà, es redactaran en valencià i en castellà (especifica el document).Les comunicacions, cartes i notificacions de les Conselleries als ciutadans que resideixen en un municipi de predomini lingüístic valencià es redactaran en les dues llengües oficials, figurant primer el valencià, i a l'inrevés per als que viuen en localitats castellanoparlants.

- En les intervencions públiques, els consellers i responsables i tècnics dels seus departaments utilitzaran el valencià, sempre que el dominen i les unitats administratives que atenen directament als ciutadans iniciaran en valencià la comunicació.

Total, i resumint, que la gent del PP acusa tot el món de catalanisme per protegir-se davant els seus amics d'Unió Valenciana, Coalició Valenciana i tota la colla blavera que expressa el seu amor per la llengua dels valencians escrivint en castellà quan no exhibint banderes pre-constitucionals amb àguiles imperials de l'Albufera...

MARE VOSTRUM (LA SEUA MAR)

Primer va ser Greenpeace amb els seus informes sobre Destrucció a tota costa, després els informes de la Unió Europea, després la paralització de molts PAIS (o Programa d’Actuació Integrada consistent en un projecte urbanístic que suposa la modificació o adequació del Pla General d’Ordenació Urbana d'un municipi) costaners per il·legalitats manifestes com ara els de Borriana, Nules, Moncofa o La Llosa, sense anar més lluny o l’exagerada quantitat de vivendes projectades per als propers anys (48.000 a Orpesa, 4.000 a Betxí, 31.500 a Moncofa...) malgrat la bombolla inflaccionista del mercat immobiliari.

A poc a poc, aquell Mare Nostrum del temps del romans, ara fa 2.000 anys, o, com diuen a Burriana, la nostra mar, ha esdevingut la seua mar, és a dir, la dels constructors, la dels especuladors, la de tots aquells que venen a la costa mediterrània amb l'únic objectiu de fer diners: PAI per avui, FAM per demà.

Com a mostra, uns quants botons: podeu visitar tota la costa peninsular, millor dit La destrucción del litoral amb més fotos del periòdic El País (amb accent a la nova edició en paper).

LLISTES OBERTES

Els catalans -sempre els catalans- estan recollint firmes per encetar un debat sobre la Llei Electoral catalana i el sistema de llistes obertes, ells que tenen dret a refrendar el nou estatut, ells que tenen una televisió pública plural (TV3), ells que ho debateixen tot, ells que han fet números per denunciar que reben un 28% menys dels pressupostos de l'Estat que els ciutadans de Madrid, ells que realment sí que són al capdavant de moltes coses...

Els valencians, com sembla que igual ens té el te com el café i, a més, som els millors en tot... segons els que manen, ja ens va bé sense debatre res... De tota manera -i me perdonareu la broma anterior-, sí que hi ha moltes veus a favor de les llistes obertes i gent que pensa que s'ha de donar més poder als ciutadans perquè puguen triar per damunt de les imposicions dels partits i de l'estructura piramidal dels mateixos... sobretot dels partits grans, PP i PSOE, que s'han convertit en dues Oficines de Contractació i Col·locació a dit i això és un gran avantatge electoral, a més d'una vergonya pels elevats sous que cobren alguns assessors -molt superiors als de la majoria de funcionaris- que sempre solen ser procedents del partit en el poder, quan no familiars directes del Califa Territorial Partidista.

Les Llistes obertes tenen molts defectes, per suposat, i potser que no siguen molt més democràtiques que les tancades, ni la panacea i solució a tots els problemes de dèficits democràtics que s'arrosseguen des de la Transició.

De tota manera no estic gens d'acord en els seus detractors quan afirmen que les llistes obertes podrien afavorir l'intrusisme dels interessos econòmics que poden pervertir els sistema de partits a través del qual s'estructura políticament la nostra societat (Rodolfo del Hoyo a Vilaweb), quan tots sabem que l'actual sistema de partits es presta a la corrupció, pura i dura, per la manca d'una Llei de finançament i perquè, tant el Partit Socialista a l'era González com el Partit Popular a l'era Aznar, s'han tapat les vergonyes amb l'ús i abús de les institucions i perquè encara tenen personatges imputats en delictes fiscals que continuen exercint càrrecs públics...

Les llistes obertes poden reflexar el sentir del carrer i obligar els fartons de la política a posar-se les piles i a mirar els càrrecs de partits, i/o institucions, com una mena d'empleo temporal i no com una prebenda/pessebre vitalici que pot aconseguir-se amb el dubtós mèrit d'afiliar-te al PP o al PSOE (potser en altres llocs de l'Estat també a CIU o PNB, però són "pessebres" menys "estables" i reduïts al pinso autòcton).

També poden contribuir a rebaixar l'artificial crispació bipartidista, de les dues Espanyes, del bé i del mal, del ying i del yang, del blanc i del negre, en definitiva del maniqueïsme manipulador del PP i del PSOE que juguen a perpetuar-se com els amos d'un solar únic, gran i lliure... Perquè això ja ho deia Franco i perquè mai hi ha hagut dues Espanyes, ni dues ideologies, ni dues formes de pensar, i perquè cap ciutadà pot sentir-se representat al 100 per 100 per cap força política, ja que tots podem compartir idees d'altres forces o sintonitzar amb persones d'altres partits. Això hauria de ser la política i no les infantils partidetes de ping-pong entre Marianico i Pepelui o entre Pepito i Zoé.

Prou de llistes tancades i de dèficits democràtics: obrim la llauna de l'hermetisme absolutista i centralista del "negoci polític espanyol". Que facen públiques les balances fiscals, que facen públics els béns dels polítics ímputats per la justícia, que facen públic tot el que siga públic... Llistes obertes, ja! On hi ha que signar?

Pancarterisme Penós

Avui la premsa local parla d'una iniciativa que pensa mamprendre el PP de Vila-real consistent en copiar el Fabramodusoperandi: penjar una pancarta a la façana del lleig i desfaçat edifici de l'Ajuntament de Vila-real amb el lema "Magistrados y sexto juzgado para el partido judicial de Vila-real" (en la lengua de l'imperio, naturalment).

Els vila-realencs entenem que Ca la Vila és la casa de tots els vila-realencs (dels que voten, dels que no voten, dels conservadors, dels progressistes, dels menors d'edat...). I si resulta que la Diputació és l'Ajuntament de tots els ajuntaments de la província (que significa, etimològicament, territori conquerit), el seu edifici, malgrat tot, haurà de ser la casa del tots els ciutadans de les comarques de Castelló (dels que voten, dels que no voten, dels conservadors, dels progressistes, dels menors d'edat...), dic jo!

Aleshores, per més legal que siga, que un partit amb majoria absoluta (en aquesta ocasió el P.P., el del pancarterisme penós) penge a la façana de Ca la Vila o a l'edifici de la Diputació un cartell sense cap tipus de consens amb la resta de partits amb representació (en aquest cas PSOE i BLOC) és, a més d'electoralista, penós i lamentable.

És més, personalment em sembla, fins i tot, que penjar a les façanes dels edificis públics pancartes de qualsevol tipus, siguen o no consensuades, és una falta de respecte per a la resta de ciutadans perquè a les ciutats, com als pobles, hi ha altres llocs on expressar aquestes reivindicacions: des de publicacions i butlletins municipals partidistes pagats amb els impostos de tots els ciutadans, fins panells o fanals on penjar tota classe de publicitat.

Aquesta forma d'actuar és poc ètica i només evidencia prepotència per part de qui la practica, siga del partit que siga, encara que l'actual Partit Pancarter qualificava no fa molts anys (època Aznar) de pancarteristes tots els ciutadans que manifestàrem el nostre rebuig contra la Guerra d'Iraq (i les formes unilaterals i antidemocràtiques de prendre la decissió de l'entrada de l'Estat Espanyol en aquest conflicte on només havien estat cridats pel president dels E.U.A., George Bush) o tots aquells que expressaven, democràticament, les seues reivindicacions socials, laborals o polítiques.

Des que van perdre la presidència del govern (què va fer el PP per Vila-real i les comarques de Castelló en 8 anys?), només pensen en pancartes, banderes i Eleccions Generals.

Mentrestant, a Vila-real seguim reivindicant un Jutjat digne que no teníem quan Aznar va prendre possessió, ni quan Rajoy va perdre les Eleccions General al 2004 juntament amb Zaplana i Acebes (hi haurà que encetar dues vies d'investigació: una per a la pancarta de la Diputació de Castelló i una altra per a la que volen penjar a l'Ajuntament de Vila-real si algú, amb un mínim de trellat no ho remèdia) ni tenim al 2007, ni tindrem al 2008, ni... (podeu fer apostes, a llarg termini per suposat!).

Aigua, Pancartes i Jutjats per a tots! Quina serà la següent reivindicació, una presó? Vaja, encara haurem d'agrair el detall d'Albocàsser.

3-4 AL CALDERÓN I L'ÀRBITRE NO ERA CATALÀ

L'àrbitre era navarrés, Undiano Mallenco, un senyor parcial i casolà -com els que ens solen tocar en Lliga als equips no mediàtics- que pitant penals inexistents i fent ulls grossos a l'agressivitat antireglamentària, per no dir violència, de l'Atlètic de Madrid no va aconseguir fer honor al seu cognom (Undiano ve de "undir" sense hac?)per enfonsar al Vila-real Club de Futbol que ahir va demostrar qualitat (la del lesionat Rossi en el 2-1 i la de Nihat en el definitiu 3-4) i, també, collons -per què no escriure-ho: els del turc, Nihat, al tercer gol i els de tot l'equip, sense oblidar el del també lesionat Fuentes que va saber fer la remuntada-.

Açò de queixar-se dels àrbitres està molt lleig, però sol ser l'excusa dels que perden, com ara Bernd Schuster, i més quan no n'hi ha més arguments. L'àrbitre del Saragossa - Vila-real també va ser parcial i casolà, però el Vila-real va estar mediocre a la vora de l'Ebre, no va ser el de l'equació d'ahir: Q + C = V (Qualitat més Collons = Victòria). El futbol no és, només l'actitud, perquè sense qualitat no n'hi ha res però, a la vegada, la qualitat s'ha de demostrar amb velocitat, actitud i generositat col·lectiva en l'esforç (encara que sona a perogrullada). Ahir al Calderón van haver molts despistes defensius, per part dels dos equips, però va ser un partit dels que fan afició sobre tot, pel resultat final.

Recorde un 4-4 contra el Barça al Madrigal on un ex-blaugrana, com ara jo mateix, vaig eixir fent-li vudú al bo de Víctor Muñoz perquè, a partir d'aquell dia, malgrat l'emoció del partit, vaig deixar de confiar amb ell com a entrenador: d'un 3-0 favorable al Vila-real vam passar a un empat... i això és imperdonable per a un equip de primera malgrat la qualitat del contrari. Ahir va ser molt diferent, perquè la remuntada va anar al nostre favor. Per mi, un dels millors partits del Vila-real fora de casa, des que som a Primera, malgrat alguns desgavells defensius (però l'Atlètic també jugava... no tant com la propaganda que li fan totes les televisions locals de Madrid... TV1, TV2, A3, Cuatro, Tele5, Sexta, Canal+... però és un equip que pot salvar la categoria, tranquil·lament i, fins i tot, aspirar a llocs UEFA).

Respecte al comentari de Schuster (preguntant amb ironia d'on era l'àrbitre català de l'encontre, després de la derrota del Real Madrid a Sevilla), només dir que, precisament, a la Lliga Espanyola d'àrbitres de primera només n'hi ha 1 àrbitre català (Álvarez Izquierdo), 2 valencians (Ayza Gámez i Lizondo Cortés), 3 madrilenys i molts, moltíssims, castellans... que esperem continuen enganyant-se, però sense mala fe... Des de la tele tot se veu diferent, és veritat, però, tal vegada, des de la banqueta dels entrenadors no se veu mai quasi res, ni les patades, ni les colzades, ni les actuacions arbitrals...

El Vila-real, com sempre, només s'ha merescut quatre línies al Teletext de la Primera i uns poquets minutets (per no dir segonets) a Canal 9/Televisió Valenciana de València Capital, però tots sabem que el dia que Raul González o David Villa facen un gol paregut al primer de Rossi o al darrer de Nihat, igual veiem la repetició tres milions de vegades per totes les teles locals de Madrid i València.

El Madrid és a tir de pedra, només cal esperar un altre ábritre català, és a dir, que els de blanc tornen a jugar igual de malament que en Sevilla i el Vila-real, amb aquesta humiltat i aquesta actitud demostrada ahir, endavant. Enhorabona Vila-real i enhorabona a tots els aficionats groguets!

TREBALLAR EN BLOC

Ahir divendres, com a Secretari Local del BLOC de Vila-real vaig enviar un comunicat de premsa que, de segur, llegireu avui o demà als mitjans escrits on diu, més o menys açò:
"En Assemblea Local celebrada el passat dimecres 24 d'octubre, el Secretari Local del BLOC, Antoni Pitarch i Font, ha animat el conjunt de militants i simpatitzants que conformen aquest col·lectiu perquè participen activament en un procés que s'enceta, ara mateix, per dissenyar les línies polítiques del BLOC a Vila-real, en una legislatura on el treball del partit s’haurà de centrar en la tasca d’oposició i en el seguiment permanent de les preocupacions dels ciutadans de Vila-real. Mitjançant l'elecció d'una nova Executiva Local, el col·lectiu vol reforçar la seua posició actual, obrint un període de dinamització per tal d'arribar, cada vegada més, a tots el sectors socials i a tots els ciutadans del municipi".

En definitiva, renovar-se o morir. Ja val de flagel·lar-se pels resultats municipals, ara toca treballar. Definitivament, molts dels nostres electors se van quedar a casa el 27 de maig perquè alguna cosa vàrem fer malament. A més, ara tots tenim clar que el Compromís amb EU, potser, no ha estat, ni molt menys, l'únic factor: més de 700 votants del PP es van quedar a casa, el PSOE no va ser capaç d'atreure el 12.000 votants de les generals, EU va perdre l'únic regidor que tenia, però això no és suficient per explicar l'immobilisme de part de l'electoral del BLOC.

Els temps canvien, la política se profesionalitza i el bipartidisme salvatge va obrint-se pas entre la selva mediàtica. No podem seguir, només, amb un treball honest que unifique bones voluntats. S'ha de començar, des d'ara mateix, a escoltar els ciutadans de Vila-real, fer de corretja de transmissió de les seues queixes, de les seues propostes quotidianes i dels maldecaps municipals que els neguitegen, però sempre tenint clar que Vila-real no és l'Ajuntament.

El BLOC no està disposat a fer campanya electoral cada dia, perquè l'objectiu sempre serà, per nosaltres, aconseguir un Vila-real millor, més sostenible, més segur, més transitable, més net, més dotat de tota classe d'infraestructures... I, per això, hem de fer un seguiment del nostre electorat que mantinga l'actual creixement sostingut del col·lectiu, fent créixer -encara més- el nombre d'afiliats i simpatitzants: les activitats lúdiques per al jovent, les iniciatives culturals, així com les entrevistes amb els representants de totes les associacions de la ciutat han de ser, des d'ara mateix, una constant en la nostra agenda quotidiana.

La nova Executiva Local que elegirem el proper dimecres, a partir de les 10 de la nit, té el repte de dinamitzar, encara més, una gent tant inquieta com la nostra i, al mateix temps, donar el protagonisme que es mereix cadascuna i cadascun dels afilitats i simpatitzants per seguir consolidant el BLOC com la tercera força municipal, provincial i autonòmica i l'única opció seriosa d'acabar amb el bipartidisme regnant.

MORT A LA VILA-REAL

Felicitats bloquers -i lectors en general- que avui és Tots Sants (mekàsson Halloween!, quina mania d'importar tradicions estrangeres!) i demà la Diada de Difunts, un jorn per honorar els nostres avantpassats, amics i familiars que han passat d'aquesta vida/Vila a l'altra -com deia el pregoner de soterrars quan encara érem menuts cronològicament.

Malgrat la mundialització, la goblalització, que ha unificat dretes i esquerres tradicionals (PPSOE) en una Internacional Capitalista o de l'economia de mercat que amenaça de fer desaparéixer la identitat local que reivindiquem des del nacionalisme (global/local = glocal), s'ha de reconéixer, objectivament, que mai s’havia viscut millor, ni més anys, a la Vila i a l’aldea global, al món.

No es tracta de parlar de paradisos, trobats o perduts, sinó d’analitzar la realitat actual sense maniqueismes. El món actual és contradictori. La nostra ciutat ho és, tal vegada, encara més. Mai hi havia hagut al món tanta gent que pateix fam, que pateix gana, però açò passa perquè la mortalitat dels països pobres també ha disminuït gràcies als avanços mèdics sobretot, encara que la mortalitat infantil continua sent elevada. Als països rics, pel contrari, es viu la contradicció d’una mortalitat superior a la natalitat, degut al progressiu augment de l’esperança de vida, és a dir, a l’augment dels col·lectius de la tercera edat. I com resulta que ningú ens quedarem al món, ni de mostra, resulta que quan més vells habiten una ciutat també s’incrementa el nombre de defuncions. La població als països rics, com al nostre poble, només augmenta, evidentment, pel creixement migratori ja que el saldo natural (la resta entre natalitat i mortalitat) comença a ésser negatiu. Totes aquestes evidències estan documentades, cada vegada més, pels padrons municipals, els censos i les estadístiques en general.

Als temps pre-estadístics, abans del segle XIX, la població no creixia ja que l’elevada natalitat era compensada, negativament, per una gran mortalitat esglaonada d’epidèmies periòdiques de les que no escapava la nostra ciutat. Les històriques epidèmies del còlera al segle XIX, foren rellevades al XX per una epidèmia de grip, l’anomenada “cucaratxa”, que al 1918 s’emportava més de 100 vila-realencs d’agost a desembre.

Altres episodis tristos, de la història del nostre poble, a banda dels 253 morts del 12 de gener de 1706 pels embats del Comte De las Torres en la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya, han quedat en la memòria col·lectiva com ara l’incendi del cinema de "La Luz", del 27 de maig de 1912, que causà més de 60 morts. Aquests episodis demogràfics, com les pèrdues en vides humanes de la fratricida guerra civil -que es magnificaren amb l’obra de Gironella, “Un millón de muertos”, quan els estudis històrics demostren que en foren, en total, molt menys de 400.000-, no solament restaren població per les baixes puntuals que causaren sinó que, a la llarga, els seus efectes sobre la natalitat perduraren per molts anys, és a dir, no solament causaren un disminució de la població sinó que produïren un gran nombre de no-nascuts degut, sobretot, a les parelles i futurs projectes familiars que trencaren.

Vila-real, ara mateix, és una ciutat envellida, mai havíem comptat amb un col·lectiu tan nombrós de gent major i, encara que és de ben nascuts honrar els nostres difunts sobretot al Novembre o presentar un projecte urbanístic per construir un nou cementeri, tampoc estaria de més encetar una campanya per fomentar el respecte cap a les persones grans que no s’acabe amb la fartà de la setmana de festes, així com un pla municipal per ampliar infrastructures i serveis a la tercera edat. A Vila-real només comptem amb una residència pública per a gent gran (la del carrer l'Ermita), a més del centre de Caixa Rural (junt a l'estació de Renfe) o la privada de Sant Llorenç que ha estat tancada durant uns mesos davant les irregularitats denunciades per la mateixa Generalitat Valenciana.