ROSSI, CRISTIANO, BARCELONA...

Encontre a l'Olimp del futbol. Les dues més guapes, les que la toquen millor, dues protagonistes principals de la pel·lícula de la Lliga amb el permís de la tercera en discòrdia que haurà acabat de jugar abans de començar el partit del Madrigal. Lliga de les Estrelles, Lliga BBVA, Lliga Endavant (Adelante), un duel per partida doble entre les dues pedreres de més alt nivell, és a dir, VRB contra BB, més el duel de Primera Divisió entre VRA i BA, és a dir, que quan Rossi controle el baló, Cristiano (CR7) estarà fent força des del sofà perquè penetre en l'àrea del Barcelona i forade la meta dels catalans...

No assistirà Woody Allen, ni Pe, ni Bardem, ni Scarlett, ni Rebecca Hall, ni tindrà cap protagonisme la bella ciutat d'Oviedo, però sí que hi haurà participació asturiana, amb Santi Cazorla com estrella del Vila-real i David Villa com a mà dreta del Messíes (qui és? Messi és ...al Regne del Futbol el mateix que Maradona al... completeu la frase mentalment si no voleu quedar malament amb els argentins!) que si no ve al final, millor: tots els vila-realencs preferim que vinga Sakira abans que Messi, per suposat... ho celebraríem posant el waka-waka abans del partit i, fins i tot, a la mitja part i al final depenent de com vaja el resultat.

A més de la mirada de Cristiano i tots els aficionats blancs, el partit del Madrigal serà visionat a tota Espanya i part de Portugal ja que el donen en obert els canals autonòmics seriosos que tenen els pagaments al corrent (Canal 9, evidentment, no), a excepció de TV3, el primer canal autonòmic de la història que va ser visionat pels valencians i que, com sabeu, el Senyor dels Trages Low Cost (segons se mire) ens el té prohibit als valencians, i també per La Sexta ("Secta" segons alguns tertulians de Canal 9, Intereconomia, La 10, Popular TV, Veo TV, etc. i la legió de canals multiconservadors, per no dir coses pitjors, que pululen i penetren per la TDT)...


Resumint, llarga vesprada de dissabte de futbol amb un Vila-real B - Barça B a les sis de la vesprada en la Ciutat Esportiva de Vila-real, mentre escoltem a la ràdio el Real Madrid - Sporting de Gijón, desitjant -com a fans de Woody Allen- que guanyen els d'aquesta ciutat asturiana que també apareix a la famosa pel·licula Vicky, Cristina, Barcelona que ens ha inspirat aquestes notes futbolístico cinematogràfiques... però és que dissabte, a partir de les deu de la nit, hi haurà més estrelles al Madrigal que bons actors al lliurament dels Òscars de Hollywood. Esperem que, en aquesta ocasió, els premis siguen per a Rossi com a golejador, per a Diego López com a menys golejat, per a Xavi i Iniesta com a protagonistes secundaris, per a Garrido com a millor director i per a Messi com a millor jugador absent... Per demanar que no quede, perquè l'esplectacle està assegurat: Pa negre?, Pilotes de frare?, Pa amb tomàquet? Res d'això... un Vila-real - Barça és, ara mateix, bocato di cardinale per al bambino Rossi, per a Cristiano i per a Barcelona.

VIDES EXEMPLARS D'ARA I DE SEMPRE

El fracàs de les reivindicacions del maig del 68 i el canvi de jaqueta d'aquella joventut rebel dels seixanta va fer trontollar moltes (males) consciències que la caiguda del Mur de Berlín (1989) va acabar de soterrar sota l'estrat del pensament únic, és a dir, el del liberalisme capitalista occidental que ens ha portat l'actual crisi econòmica, política i moral... Despenjats els pòsters de Marx (el de Groucho sempre convé deixar-lo), Lenin, Stalin i Mao Zedong, calia tirar a la paperera els de Fidel i els del Ché que, ara mateix, continuen cremant tot just a la vora dels d'Adam Smith, David Ricardo i John Maynard Keynes.

Almenys en política i en economia, la societat s'ha quedat sense referents però, això sí, sempre ens quedarà Teresa de Calcuta o Gandhi, encara que a molts encara els tira la simpatia subjectiva dels polítics que es fan dedicar en vida, i amb diners públics (no caldria oblidar-ho), places majors de pobles de l'interior de Castelló o estàtues faraòniques al bellmig d'aeroports peatonals inaugurats per a plaer de tots els guionistes de tots els programes televisius d'humor, com a l'Egipte dels faraons... i és que, després de tants anys d'història, no avancem i tornen a estropessar en la pedra del populisme.

-Com sou els professors d'història, sempre tirant per terra les biografies de personatges exemplars! Doncs al tanto amb Gandhi, que he sentit dir que maltractava la dona... -m'ho va dir un alumne, en classe d'Història i li vaig prometre investigar el tema.

Doncs, sí, ara resulta que Gandhi, va abandonar la dona per un amant, un, però això no és el pitjor, ans al contrari, ja que podria ser considerat, fins i tot, un acte de modernitat avui en dia, el problema és quan llegim a la seua biografia, escrita fa temps per Joseph Lelyveldles i publicada als Estats Units, les idees que tenia el paio -com diria Pla- sobre races superiors i inferiors, és a dir, també era racista: "Podíem entendre no estar classificats com els blancs, però situar-nos al mateix nivell que els nadius sudafricans era consentir massa. Els Kaffirs, o nadius de color sudafricans, són per norma incivilitzats. Són problemàtics, molt bruts i viuen com els animals".

Ara que venen eleccions, feu el favor de deixar d'investigar sobre la vida dels nostres polítics més pròxims i de més renom perquè, tal vegada, començarieu a plantejar-vos el tema de l'abstenció i abstenció significa, com a mínim, més del mateix...

DE SÚBDITS A CIUTADANS...

Fa quasi dos anys, gràcies a les xarxes socials tant de moda, vaig descobrir el blog d'un jove vila-realenc -massa jove per fer-se gran- que em va cridar l'atenció per la precocitat conceptual que apuntava. Es deia Alberto Ibáñez Mezquita... L'any passat el vaig conéixer, personalment, a l'acte de concessió del "Premi Socarrat Major" a la Maria del Mar Bonet i més endavant vaig deduir que es tractava del mateix Alberto que ara encapçala el partit Iniciativa per Vila-real. També conec, des de fa molts anys Carmina Marcilla i família, evidentment, i Carlos Broch va ser el meu professor de Filosofia al Tàrrega, en Sisé de Batxillerat (l'últim curs abans de fer el C.O.U.) quan ell encara era molt jove i nosaltres molt més...

Pels que no estigueu al corrent de la política local, sóc militant del BLOC de Vila-real i, a nivell de partit, lamente i lamentaré després d'Eleccions que BLOC i Iniciativa no se presenten junts a les Eleccions Municipals com sí que faran a nivell autonòmic sota el paraigua de Compromís. Aquesta és, entre d'altres, una de les raons que m'han portat a decidir, lliurement, no participar en cap llistat electoral.

Anit, Iniciativa va presentar-se en societat al saló d'actes d'ELS XIII, acte al qual vaig assistir després d'haver estat convidat personalment encara que, això sí, tampoc sabia exactament amb què anava a trobar-me i a qui podia reconéixer d'entre el nombrós públic assistent que omplia el recinte, perquè sempre m'ha semblat d'allò més correcte que els líders polítics conviden militants i ciutadans d'altres formacions i/o ideologies...

D'entrada, una lliçó magistral de Política, sí, amb majúscules, per part del professor Carlos Broch, res de partidisme (ho va repetir Mònica Oltra, diputada a les Corts Valencianes per Compromís, al seu parlament final i vaig pensar que m'estava robant una frase que solc repetir jo mateix, tant oralment com per escrit): hem de passar de súbdits a ciutadans, la política l'has de fer o te la fan, tots som polítics, no els que mengen/viuen del càrrec i la poltrona... coses molt evidents, però que cal repetir de tant en tant. Carmina Marcilla, per la seua banda, anava passant un power point amb música de fons, imatges i àrees temàtiques preferents com ara la sostenibilitat, la sanitat, l'ensenyament, etc. i, entre parlament i parlament, la intervenció en directe d'un parell de músics que van iniciar la vetllada, mentre unes joves repartien un qüestionari on els assistents havíem d'escriure alguna pregunta adreçada al candidat.

El discurs d'Alberto Ibáñez, per tant, no va ser el clàssic míting buit i a l'ús, amb les quatre frases partidistes d'anem a guanyar, els altres tot ho fan malament, i nosaltres som els millors, no, el jove candidat es va limitar a desglossar, una per una, les preguntes que li va plantejar el públic assistent, sense oblidar-se d'agrair l'assistència, fins i tot, als membres del BLOC que hi érem. Finalment, no vaig ara a descobrir l'eloqüència de Mònica Oltra, una diputada que, a més, ha portat a ratlla el president de la Generalitat, Francisco Camps, amb les seues reconegudes samarretes reivindicatives perquè, en política, l'oposició està per això, per controlar el govern, efectivament, i un govern sense oposició ni control parlamentari, no podria qualificar-se de democràtic...

De tota manera -i Alberto Ibáñez ho sap-, no serà fàcil entrar a la corporació municipal a la primera de canvi, per això el seu programa està pensat a llarg termini, fins el 2020.

Feia temps que no sentia parlar de Política -amb majúscula-, tot era publicitat, propaganda i partidisme... ahir, per fi, vaig tornar a recuperar cert optimisme democràtic perquè me va donar la impressió d'estar davant de gent que enraona, en comptes de parlar només, que delega, que consensua, que debat democràticament... coses de les que ja en podrien prendre exemple els partits que només pensen en escons, resultats, persones i llocs. Al capdavall, la política és com el futbol, uns juguen només a guanyar, encara que siga comprant l'àrbitre o jugant a la barraca, és a dir, els resultadistes, mentre d'altres gaudeixen dia a dia practicant bon futbol o dedicant-se a la política que, com se va dir anit, no és només anar en una llista o fer ostentació d'un càrrec determinat, sinó interessar-se quotidianament d'allò que preocupa a la gent que t'envolta i això a Vila-real, ara mateix, s'anomena atur i arribar a final de mes.

Enhorabona als amics d'Iniciativa, molta sort i moltes gràcies per la gran lliçó d'Educació per a la Ciutadania.

SOSTÉ PEÑAFIEL...

Sosté Peñafiel (parafrasejant Tabucchi) que el rei Joan Carles regnarà fins el dia de la seua mort, mentre demana paciència a tothom al seu nou llibre "El rey no abdica".

Anit el vam tenir entre nosaltres, a la sala d'actes de l'encara fundació Bancaixa (pre-Bànkia?), on no solament ens va delectar en una entretinguda conferència d'uns 60 minuts que van passar en un instant, sinó que, a l'apartat final, va obrir-se a contestar tots els dubtes i preguntes del nombrós públic assistent que, tot s'ha de dir, no se va tallar un pèl a l'hora de preguntar sobre tot allò més diví i més humà que envolta aquesta monarquia constitucional a pesar de Franco, democràtica però masclista, catòlica però també ortodoxa, espanyola però amb un rei nascut a Roma i una reina procedent de Grècia, amb un pressupost anual de 9 milions d'euros, és a dir, ni cara, ni barata, etc.

Al seu interessant llibre, pel que ahir va passar de puntetes, Peñafiel repassa també les més importants abdicaciones europees del segle XX, sense oblidar-se de la renúncia als drets dinàstics del pare de Joan Carles, Don Juan... Però, pel que ens afecta als vila-realencs, dir que el conferenciant va ser presentat al públic que omplia la sala de gom a gom, per Glòria Castellote i que, només començar el parlament, Peñafiel va tenir el detall de saludar, des de la tribuna, els representants de Porcelanosa assistents a l'acte i que no solament va parlar de la seua admiració per Castelló en general (s'havia de guanyar el públic) i de Vila-real en concret (potser portat per l'enyor dels anys joves a la revista Hola, on va entrar en contacte amb els dirigents del grup empresarial), sinó, fins i tot, del Villarreal C.F. al que va desitjar, textualment, que acabe la temporada pel davant del Real Madrid...

Això sosté Peñafiel, un senyor de 79 anys que tampoc abdica en el seu regnat dins d'un territori que abraça, des dels camps del periodisme del color més rosa, fins la república de les lletres i la literatura cortesana sobre les minvants monarquies existents.

PRIMAVERA FUTBOLÍSTICA

Pot semblar temerari, comentar l'actualitat futbolística amb la que està caient... a Líbia, al Japó, al món laboral? Però no es tracta de fer humor negre, ni d'amagar el cap com l'estruç, sinó de rebelar-nos contra tot allò que, quasi sempre, ens marca l'agenda des de fora i relega l'efímera felicitat personal cap al darrer lloc de les prioritats... No es tracta tampoc de desconectar i passar de tot, ni molt menys, però el món mai ha funcionat a base de plors i lamentacions, sinó a base de contradiccions i molta hipocresia tant a l'hora de declarar-se l'amor (l'amor material dels negocis) com la guerra (la guerra que sempre pateixen els joves i, especialment, els de les classes mitjanes i baixes que ocupen els llocs de primera línia a l'hora dels enfrontament bèl·lics i els desastres naturals).

Però, mentrestant, el Vila-real Club de Futbol ha viscut una setmana màgica després d'aconseguir eliminar, de l'Europa League, el temut Bayer Leverkusen, segon classificat de la Lliga alemanya que, al final, no ens ha donat tants mals de cap com era previsible, segons els productes que comercialitzen els seus amos i patrocinadors. Abans, però, ja s'havien tret del damunt els segons classificats de la Lliga italiana (el Nàpols) i, ara mateix, ja s'està pensant en el segon classificat de la LLiga holandesa, el Twentte, que ens ha tocat en sort per a Quarts de Final en la propera eliminatòria que es jugarà al Madrigal el proper 7 d'abril, és a dir, quatre o cinc dies després d'haver rebut el totpoderós Barça...

Per cert, Barça, Real Madrid i Vila-real són els únics representants de la Lliga Espanyola a les competicions europees, els dos primers en la Champions League (d'on s'ha despenjat el València) i els grocs, és a dir, els nostres a l'Europa League (on ja no tenen presència ni Sevilla, ni Atlético de Madrid -actual campió de la competició-, ni Getafe).

Però és que el Vila-real, a més, és ara mateix el tercer classificat en la Lliga després de la victòria d'ahir a Sant Mamés davant l'Athlètic de Bilbao, empatat a punts amb el València (que va perdre davant el Sevilla a Mestalla).

Després d'una primera volta de Lliga brillant, tot coincidint amb l'eliminació de la Copa del Rei a principis d'any, el Vila-real havia experimentat una davallada en el joc i la capacitat física dels seus jugadors, degut sobretot a les característiques d'un planter reduït i sobresaturat de partits. De tota manera, la destacada actuació dels dos únics fixatges abans de Wakasso al mercat d'hivern(Marchena i, sobre tot, Borja Valero), així com la dels jugadors procedents del "B" que enguany militen al primer equip com ara Marco Ruben (que està complementant molt bé els dos cracks de la davantera: Nilmar i Rossi), així com les darreres actuacions de Diego López i la ràpida adaptació de Musacchio, Mario Gaspar o Català quan Capdevila necessita descans, han fet que se consolide i valore la gran qualitat del conjunt, i del centre del camp del Vila-real en concret, com un dels millors d'Europa, amb Bruno, Cani, Cazorla i Marcos Senna que pot tornar prompte a participar...

Els aficionats, però, sempre volem el millor i, per tant, a molts ens agradaria, a banda de no patir tant als darrers minuts perquè se fan un canvis de jugadors més lògics (al nostre modest entendre) d'home per home, lateral per lateral, davanter per davanter, etc. amb l'objectiu de no desmuntar el centre del camp com es desmunta quan, per exemple, ix Cani (sempre ha estat, pobre!, el primer a substiuir) i entra per ell Oriol... que es lateral... i Oriol es mereix jugar més minuts de lateral esquerre perquè ho fa molt bé, i Català es mereix jugar més minuts de central, i Matilla al centre del camp, perquè també és bo i per a que no se trenque Borja Valero que, a dia d'avui, és la gran figura del Vila-real (i a qui Del Bosque fa com si no el coneguera de res... millor que millor!). De tota manera, s'ha de felicitar Garrido, l'entrenador, perquè encara que -com és normal- discrepem amb els canvis que fa a l'últim quart d'hora dels partits, sap mantenir la motivació dels jugadors perquè, enguany, veiem tot el planter il·lusionat, com tota l'afició, en una plaça de Champions però també en l'obtenció d'un títol.

Ja és primavera 2011, enguany se porten els títols de l'Europa League i el Vila-real Club de Futbol vol estar a la última moda.

EL NEGOCI DE LA CRISI

Aquests dies, la tragèdia del Japó ha vingut a marejar encara més el clima poc optimista que es respira al voltant d'una eixida de la crisi. De tota manera, la classe política -encara que no s'hauria de generalitzar- continua envoltada d'una espècie de llençol eufemístic on es impossible contar les coses objectivament perquè això significaria eixir-se'n del camí d'allò políticament correcte. És a dir, moltes vegades s'opta per la mentida quan la veritat pot semblar molt dura per contar-la a una ciutadania a la que, quasi sempre, se'ns ha tractat com a menors d'edat.

Són tots els rics uns mafiosos o tramposos? No. Són tots els pobres persones marginades, honrades, que han estat tractades de forma injusta? Tampoc. Són tots els treballadors uns malfeiners que només volen cobrar sense treballar? Tampoc... Evidentment, generalitzar està molt lleig i el més desitjable, ara mateix, seria que la majoria d'empresaris es dedicaren a l'economia productiva generadora de llocs de treball, és a dir, de riquesa col·lectiva, més que individual, i que la majoria de treballadors es dedicaren a realitzar un treball de qualitat mitjançant un sistema que reconeguera la formació i els mèrits individuals com a únic mecanisme d'accedir als llocs de responsabilitat en la cadena productiva...

De tota manera, s'ha de reconéixer que a una societat on la igualtat d'oportunitats sempre ha estat un objectiu a llarg termini, més que una realitat palpable, i on el capital i el negoci de les minories sempre s'ha fet valer per damunt de l'interès general de les majories perquè el negoci continua primant sobre l'Ètica (només cal pensar en els intercanvis comercials dels països democràtics amb les dictadures pures i dures, com ara Líbia, Xina i d'altres governades per oligarquies) és d'agrair que, de tant en tant, apareguen autors, autora en aquest cas, que trenquen les barrers d'allò considerat políticament correcte per afrontar la dura realitat amb les veritats pel davant: Hi ha hagut molt d'empresari i molta empresa que s'han forrat fent trampes (esquivant Hisenda a l'Estat espanyol, per exemple) i continuen forrant-se amb l'excusa de la crisi que és, darrerament, l'argument fonamental per condemnar la nostra joventut a uns salaris miserables, a treballar en negre, per no parlar directament d'explotació econòmica del jovent als que, dretes i esquerres (?), els estan hipotecant el futur... Pot semblar apocalíptic, però amb la crisi no estan perdent tots.

La contra, una vegada més, ens aporta pesimisme i llum, entre tant de fum, propaganda i eufemismes políticament correctes per allargar el negoci de la crisi: sang, suor i llàgrimes, sí, però per a tots... per als Churchills de torn també!


"Tras forrarse con trampas nos aplican la cultura del esfuerzo"

Disfruto cada segundo de ser vieja, porque me hace sabia para volver a evocar y sentir lo vivido. Nací sefardí en Marruecos, crecí en EE. UU. y vivo en Israel: soy de todas partes o de ninguna. Los hijos son la última religión universal, y yo creo: tengo tres. Colaboro con el CCCB.

Eva Illouz, filósofa; deconstructora de la autoayuda, la psicología y las nuevas religiones...

LA CONTRA, Lluís Amiguet (La Vanguardia)

Durante siglos, el ideal del hombre culto era el equilibrio.

¿En qué sentido?
Lograr la ausencia de emociones intrusas en la paz del alma. Si las dominabas, alcanzabas la ataraxia.

Y si no, eras un esclavo de tus pasiones.
El cristianismo transforma ese ideal de la paz interior en el de “la paz de Dios”; y las pasiones, en pecados. Y va un punto más allá en cuanto a reprimir el sexo. Ahora ya no se trata de no practicarlo: eso es fácil...

¡Qué me va a contar!
El cristiano debe conseguir no desearlo. Y eso requiere un cambio profundo en su conciencia, que es lo más importante de su vida.

Entonces el dinero era un pecado más.
Hasta el protestantismo, que da una vuelta de tuerca materialista a ese ideal; ya no se trata de dominarse y contemplar a Dios en la pobreza; para ser bueno y feliz debes trabajar duro y ser honesto y así llegarás a rico, que equivale a ser santo. Y, con esa moral victoriana, Inglaterra conquista el mundo.

La cultura del esfuerzo que hoy revive.
Siempre vuelve en las refundaciones del capitalismo como la que ahora vivimos. Esa moral victoriana niega la buena suerte, porque, para un buen hombre, la buena suerte sólo es el fruto del trabajo duro de cada día.

Y habría que tener algún talento...
El talento supone haber tenido la fortuna de nacer con él, y la moral victoriana sólo reconoce lo ganado con esfuerzo y honestidad.

Siempre recompensados... En el cine.
Se trataba de que aceptaras el orden establecido, y, a cambio, te brindaban la ilusión de que había una escalera social para que cualquiera –con o sin talento o apellidos– que sudara lo suficiente llegara a ser rico.

¿Y usted no cree en ese esfuerzo?
Yo creo en la historia, que muestra la cantidad de casualidad y a menudo desvergüenza requeridas para amasar fortunas. Después, el mito lo forjan los ganadores, que suelen preferir que se les admire por sus méritos personales que por su suerte, porque, como ellos, puede tenerla cualquiera.

¿Por qué vuelve esa moral victoriana?
Porque el colapso financiero ha puesto en evidencia que quienes manejan el sistema hacen trampas y aun así al fin acaban ganando. Y eso hace sentirse idiotas a quienes no las hacen y van a trabajar cada día.

También hay quien disfruta su trabajo.
Para controlar y regenerar el sistema deben volver a convencernos de que si trabajamos duro, tendremos recompensa. Por eso ahora resucitan la cultura del esfuerzo para neutralizar la de casino y la del favor político, que acaban de demostrar que sí son efectivas.

¿Y dónde está la felicidad?
En el XIX estaba en la honradez y en la riqueza, hasta que el psicoanálisis y la psiquiatría, que hasta entonces sólo se habían preocupado de los enfermos mentales, crean una categoría genial: los neuróticos. Y en los 70 democratizan la enfermedad mental.

Ya puedes ir al psicólogo sin estar loco.
Neurótico es cualquiera que sufra un conflicto interno. Es una gigantesca operación de marketing sanitario: si te enamoras de una chica, pero no te conviene, tienes un conflicto y tal vez una neurosis; o si te peleas con tu padre o los vecinos o con tu perro..., tienes conflictos y eres un neurótico.

Y tal vez necesites medicación...
Antes que las píldoras, los psicólogos conciben otro provechoso invento: la autorrealización. Ya ni siquiera necesitas un conflicto para ir a terapia. Ahora, basta con que no te "sientas realizado" para cobrarte la visita.

O al menos para venderte su librito.
Cualquiera puede pagarse ese libro que le ayude a realizarse. Y entonces aparece toda una narrativa –en su mayoría, banal– para ayudarte a realizar “todo tu potencial”.

Género en auge.
Si trabajas mucho, eres workahólico y necesitas ayuda, pero si trabajas poco y no eres ambicioso, también necesitas ayuda, porque te falta autoestima... Debes ir a terapia.

Y se titulan por miles los psicólogos.
Nuestra vida se ve invadida por su palabrería: si te gusta el sexo y lo practicas sin cesar, eres sexoadicta y tienes miedo al compromiso; pero si, en cambio, te enamoras perdidamente de alguien y le eres fiel, eres dependiente e insegura de ti misma.

¡Qué estrés!
El gran cambio respecto a san Agustín o la moral victoriana es que hoy tu objetivo es inalcanzable: está siempre en movimiento.

Y la cartera, tras él...
Te convencen de que debes estar toda tu vida “trabajándote” y para ello necesitas guías, terapia, libros, consultas, pastillas...

¿Y si vas a tu bola y punto?
Somos humanos y requerimos de marcos de referencia e instituciones, pero, como están en crisis, sólo nos queda la psicología para buscar algo de coherencia. Así que ellos siguen ganando. Y ahora, con pastillas: se muere un familiar, te las dan para superar el luto; te abandona la pareja, igual. Llorar, que era lo más natural del mundo, hoy es un trauma que debe tratarse a pastillazos.

Se han medicalizado los sentimientos.
Y las carreras. Un profesional ahora debe lograr lo imposible: ser cordial con sus compañeros, pero competitivo; buen jefe, pero también buen amigo; ser simpático, pero no demasiado, porque sería débil... Ni muy enérgico, porque sería autoritario. Por eso también necesita coaching psicológico.

¿Y si te aceptas como desastre?
Siempre habrá gurús dispuestos a ayudarle: esté tranquilo.

Creo en ser madre
"Los hijos son la única y la última religión universal: se lo damos todo sin esperar nada. Tan sólo nos brindan una vaga promesa de recordarnos tras la muerte. Hoy la paternidad es el más abnegado y generoso de los sacerdocios contemporáneos. Porque la religión ocupa cada vez menos espacio en nuestras vidas, pero nuestras vidas tienen espacios cada vez más religiosos: regale una cena romántica a su pareja y verá cómo las luces, los vestidos y el menú se convierten en símbolos que separan lo cotidiano de lo sagrado y así crean un ritual ¿una misa de pareja¿ que, como todo rito, renueva un vínculo entre dos: lo fue entre Dios y los creyentes y hoy es entre los dos creyentes en un mismo amor"

VOLEM TV3, AITANA NO VAL RES...

Aquesta setmana s'acomplirà el primer mes del tancament de TV3, per part d'Acció Cultural, com a protesta per l'asfixia econòmica i el mobbing polític i social a què ha estat sotmesa aquesta institució cultural valenciana des de la seua fundació. Si s'ha de fer desaparéixer un país, comencem per desvertebrar-lo socialment i cultural... no sé si ho va dir Goebbels, o algun salvatge d'aquest perfil, però les coses són així.

Durant la darrera manifestació per TV3 a Castelló, un company de lluites i reivindicacions ens va fer recordar la frase: Volem TV3, Aitana no val res! Recordeu el què cantàvem ara fa més de vint anys? Doncs no hem avançat gaire!

De tota manera, la frase de marres denota vàries coses: en primer lloc, naturalment, el paper d'espectadors que, des de sempre, hem tingut a les comarques de Castelló ja que si podem adquirir un bon producte (TV3) potser no cal plantejar-nos el millorar el propi (abans Aitana, que no valia res, ara Canal 9, que val un ou... econòmicament parlant, que no de continguts, ni qualitat, és clar). També l'estima per la nostra llengua ja que la reivindicació, en principi, partia de gent de tota classe, condició i fins i tot llengües maternes diferents, donat que per aquestes terres allò de la Batalla de València, el blaverisme, etc. sempre ha tingut molt poc d'èxit. De fet a Vila-real sempre se diu que l'introductor d'una facció (molt moderada, per això) de la desapareguda Unió Valenciana va arribar des del sector farmacèutic, és a dir, un sector molt íntimament lligat al president Camps... I, ara mateix, Coalició Valenciana i èxit electoral són dues entelèquies poc compatibles perquè titllar de catalanista el PP (com fan des de l'extrema dreta) és quasi com titllar de barcelonista el periòdic Marca...

Volem TV3, i el que es faça des d'ací valga molt més (periodisme plural i democràtic, promoció dels valors valencians, foment de l'economia valenciana i els nostres productes, respecte pel valencià, el català de tots, etc.), però no en diners... Prou de manipulació a Canal 9!!!

BAYER LEVERKUSEN (Aspirina), 2 - VILA-REAL (Suavina), 3

El Vila-real Club de Futbol ha celebrat el 88é aniversari amb una victòria europea per 2-3 que decanta l'eliminatòria contra el Bayer Leverkusen molt favorablement, tot tenint en compte que resten 90 minuts al Madrigal, és a dir, dins de casa, per sentenciar el passe als Quarts de Final de l'Europa League...

El partit ha servit per encarrilar molt bé l'eliminatòria, però sobre tot per al relax de certs jugadors del planter que, pot ser, estaven demanant un descans després d'una excessiva sobrecàrrega de partits a les seues espatlles. De tota manera, l'únic que quedarà per al record és el resultat ja que, malgrat la superioritat tècnica del Vila-real, les errades defensives continuen sense corregir-se i, com era d'esperar, una alineació inicial amb tants canvis també ha suposat cedir la pilota al rival. L'entrada, a la segona part de Santi Cazorla i Nilmar, ha servit per sentenciar a última hora i fer que l'Aspirina haja d'inclinar-se davant la marca farmacèutica de Vila-real, la Suavina que ha tornat a demostrar que no és un genèric, ni molt menys, sinó una marca de qualitat.



Resulta, per als que no ho conegueu, que la Suavina o ungüent de Vila-real, és una pomada creada pel vila-realenc Vicent Calduch Solsona (1870), és a dir, el pare del també farmacèutic José Calduch Almela que un 10 de març de 1923 fundava el CD Villarreal: 88 anys ens contemplen!

I el dijous que ve, per demostrar que ací no s'acaba tot, demostrarem als de la Bayer que, a més de la Suavina, també els podem oferir pastilles per a la tos, liniment, Denticina i d'altres productes de la nissaga Calduch que, després de 88 anys, han reviscolat amb la factoria dels Roig que, per cert, abraça tot el ventall productiu, des de l'energia i l'alimentació (antigament la carn i la ramaderia) fins la indústria, la ceràmica i la decoració...

L'Aspirina de Bayer ha caigut davant la Suavina de Calduch (2-3): Endavant Vila-real, seguim fent història!

DONES... TREBALLADORES?

En la historiografia espanyola la commemoració del 8 de març es vincula, erròniament, a l'incendi ocorregut el citat dia de l'any 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York, provocat pel propi empresari davant les obreres declarades en vaga i tancades en l'immoble... però també en la historiografia nord-americana es vincula, erròniament l'origen del 8 de març a una manifestació de treballadores del sector tèxtil a la ciutat de Nova York que reivindicava millores laborals. La historiadora nord-americana Mari Jo Buhl en la seva obra "Women and American Socialism 1870-1920" va estudiar l'incendi de la "Triangle Shirtwaist Company", esdeveniment de gran transcendència en la història contemporània dels EUA, però no per donar origen al Dia Internacional de la Dona, sinó per ocasionar la mort de les obreres que l'any anterior, el 1910 havien protagonitzat la primera vaga duta a terme exclusivament per dones en demanda de millores en la seva situació laboral. Per tant, avui també és un dia a commemorar i no a celebrar...

La proposta presentada per Clara Zetkin en la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, celebrada a Copenhaguen els dies 26 i 27 d'agost de 1910, per organitzar la celebració d'un Dia Internacional de la Dona no era del tot original ja que tenia un antecedent en el qual inspirar-se, és a dir, el Women's Day que les socialistes nord-americanes portaven celebrant des de 1908, la finalitat del qual era la reivindicació del dret al vot per a les dones. EL Partit Socialista Americà va designar l'últim diumenge del mes de febrer, dia 28 de 1909, com el Woman's Day, per reivindicar el dret de les dones al sufragi. Fins al 1920 no va ser aprovada la Dinovena Esmena de la Constitució Americana per la qual s'atorgava a les dones el dret al sufragi. El Dia Internacional de la Dona, que té els seus orígens indiscutiblement en el moviment internacional de dones socialistes de finals del segle XIX, tenia com a finalitat exclusiva promoure la lluita pel dret al vot de la dona, sense cap tipus de restricció basada en el nivell de riquesa, propietats o educació.

A l'Estat espanyol va estar Clara Campoamor, una dona d'idees avançades, la més ferma defensora del sufragi universal femení, des de l’oposició parlamentària al primer govern republicà (va militar un temps breu en el Partit Radical de Lerroux), durant els encesos debats parlamentaris al bienni progressista (1931-33) quan des de l'esquerra espanyola es predicava més l'estalinisme i la revolució que no les idees feministes reconeixent els drets dels fills fora del matrimoni, referents al divorci, la no discriminació institucional i judicial per raó de sexe, etc.

Les elevades i escandaloses taxes d'atur femení a l'Estat espanyol i al País Valencià en concret, no solament ara mateix sinó, sobretot, als temps de bonança quan ja se superava l'atur de països europeus "pobres" o de l'Est, com ara Hongria o Polònia per exemple, fan que aquesta data tinga avui en dia un caràcter més reivindicatiu dels drets laborals de les dones (amb salaris inferiors en un 28% de mitjana) que no dels ideals sufragistes superats fa més de 80 anys...

LADY'S MARMALADE

Conxa Pesudo i Júlia Cerisuelo han guanyat dos importants premis gastronòmics al país de la melmelada, Regne Unit, consistents en una medalla de plata (o segon premi) i una de bronze (tercer) pel saborós producte aconseguit a base de mandarines de Vila-real, una espècie que va introduir la família de Polo de Bernabé fa més d'un segle i que, ara mateix, està en perill d'extinció en terres valencianes.

Per als no iniciats en citricultura, dir que, normalment, als mercats es distingeix entre taronges (o "naranjas") que són les grosses i necessiten, normalment, ganivet per a extraure la pell abans de consumir-les, i mandarines (o "mandarinas") que és com anomenen la resta, és a dir, les menudes... però la taxonomia real és molt més complexa, ja que per nosaltres la mandarina és aquesta taronja plana, molt groga de pell, amb algun pinyol, que pràcticament ja no existeix al terme de Vila-real, llevat d'un hort secret on el senyor Verdaguer cultiva la matèria prima per al seu Mandarinel·lo o licor de mandarina autòctona... després venen la resta de taronges menudes que són les típiques clementines, del terreny, clemenules i totes les descobertes per vila-realencs com ara la clemenvilla, arrufatina, etc. Si passem al camp de les taronges o grosses, tenim la navel, navel·late, salustiana, valèncial·late, etc. així com la vicieda que també és d'origen vila-realenc.

Com deia, insistentment, el malaguanyat Santi Santamaria, s'ha d'apostar per la cuina de proximitat i posar en valor la nostra citricultura, la nostra horticultura, etc. combinant cultura, serveis, oci, turisme, etc. amb economia productiva.

La cinquena ruta de la tapa de Vila-real que està al caure potser el principi, sinó d'una gastronomia autòctona, sí el d'unes grans amistats. Enhorabona a Júlia i Conxa per portar el nom de Vila-real al cor de la Gran Bretanya!

NUNCAJAMÁS R.S. (¿?)

Això diuen que era, i no era, NUNCAJAMÁS República Sinigual (¿?)... "Nuncajamás" perquè els agradava molt dir i escriure les coses en una llengua forastera i "Sinigual" perquè eren els primers en tot, segons els seus fabulosos (de "fabular") governants... i el parèntesi i l'interrogant, sincerament, perquè se portaran els títols llargs aquesta propera primavera que estem esperant, amb deler...

Els canvis tecnològics de la darrera dècada havien transformat el territori (estava prohibit dir-ne país perquè la terra, l'argila, sempre és roja) o antic regne (que ja no ho era perquè se l'havia engolit un altre ara fa 300 anys, però a la història oficial s'havia prohibit dir-ho) en una de les comunitats capdavanteres... encara que, això sí, en l'únic que no havien estat originals era en allò de comunitat on frares de tota regla i condició, així com el Tribunal de les Aigües, se'ls havien avançat, segles enrera, en crear-ne de tota mena, és a dir, de religioses, de regants, veïns, etc. en un temps on la senyera quatribarrada, la pròpia del fundador i conqueridor del territori, encara podia exhibir-se sense cap mena de restriccions... Als darrers anys, però, havien nadat en l'abundància al canviar les seues cases per paper i a punt estigueren de canviar comunitat per Barbaritat (pel dineral acumulat per segons qui), però tempus fugit, la sort sempre ha estat efímera...



La transformació més evident, malgrat tot, havia estat el passar de la Generació Ni-ni, ara en el govern (una cohort o grup d'individus, la majoria de cops persones, d'una determinada població, definida per compartir un mateix esdeveniment, en aquest cas el naixement als temps de la caiguda de la natalitat i criats amb els bolquers de més bona qualitat des dels temps de la seda i la maleïda plaga de la pebrina) als governs No-no exercits, consecutivament, per aquests rics joves tan malcriats als temps de joventut. El seu programa de govern, no obstant, erà d'allò més lògic, si havien viscut com a nadons rics haurien de treballar-se el futur, és a dir, la seua vellesa o tercera edat, a base de furtar o retallar les pensions, allargar l'edat de jubilació als més veterans, fer pagar a tothom l'autopista en direcció a Europa, prohibir-los els mitjans de premsa i televisió en la llengua indígena, prohibir-los el transport públic (ni AVES, ni pardals), prohibir-los fumar, prohibir-los córrer en carretera, i baixar-se coses d'Internet, prohibir-los la cacera i els coets, augmentar-los la benzina i la factura de la llum així com tot tipus d'energia, perllongar fins l'infinit els judicis penals i de valor als polítics en actiu per no causar alarma entre la població i, per suposat, No deixar treballar la població...

Darrerament, fins i tot, un alt eclessiàstic de joventut reconeguda per tothom aconsellava els ciutadans abandonar la pràctica d'entrar en xarxes socials on, tal vegada, acabarien llegint contes d'escassa qualitat, escrits de pressa i corrents per escrividors contractats pels directors de les conspiracions judeo-massòniques que, des de sempre, havien alterat la societat, pertorbat les ments i, fins i tot, reclamat més justícia, llibertat i, el que és pitjor, molta més transparència, separació de poders més objectiva per aconseguir el maligne objectiu de consolidar, sinó un règim wikileaks -de transparència contrastada- perquè tot mai se sap ni se sabrà, sí almenys una democràcia d'una mínima qualitat.

Però els dies passaven, caien les nits, i els ciutadans de NUNCAJAMÁS República Sinigual continuaven, erre que erre, amb el seu hit parade de cançons de tota la vida... subvencionades amb diners públics per aturar qualsevol tipus de moguda i/o de manifestacció col·lectiva contra el Règim Censor...

Els habitants d'aquella contrada tan estranya semblaven dormits, o dormint, encara que no siga el mateix... Per ells, no passaven els anys, però sempre hi havia algú que amagava en secret l'esperança d'obrir alguns panys... de trencar les portes dels camps... de respirar i cridar i preguntar-se: qui som, d'on venim, on anem? Anem tirant, i així ens va...