MIQUEL PERIS (als 20 anys de la mort del poeta)

Arribem a final d'any amb els millors desitjos i propòsits per al 2008, però també amb el record dels que se n'han anat amb el 2007... Tal dia com avui, un 31 de desembre, d'ara fa vint anys (1987), vaig assistir al multitudinari soterrar d'un Fill Predilecte de Castelló de la Plana que havia contribuït a la difussió de la nostra llengua amb els seus versos i els seus parlaments, sempre des de la fidelitat a les Normes de Castelló. Havíem coincidit a les serenates en honor de la Mare de Déu del Lledó i a diferents vetllades literàries. Tenia bonhumor, també de vegades dèries de poeta vell i bohemi, però sempre em semblaven simpàtiques les seues excentricitats, potser perquè admirava la seua falicitat versolària i creadora de paraules, conceptes i complicitats arrelades amb el seu entorn vital i geogràfic.

El 1994, l'Associació Cultural La Barraca del Grau de Castelló va instaurar Els premis literaris de la mar en honor a Miquel Peris i Segarra (el primer guanyador va estar el vila-realenc Francesc Mezquita) on, des d'aleshores, he tingut l'honor de formar part del Jurat amb Juan Torrent (de l'organització), Miguel Ángel Mulet (regidor de Cultura), Vicent Doménech (actual Inspector en Cap), Lluís Meseguer (l'acadèmic d'Herbés), així com els malaguanyats Francisco Pascual (periodista) i Manel Garcia Grau (escriptor natural de Benicarló i animador del premi Gourmet de poesia jove que, després del seu traspàs, ara porta el seu nom) que, darrerament, han estat substituïts per altres amants de les lletres i de la poesia de Miquel Peris.

Al llarg d'aquests anys li he dedicat alguns articles al poeta del Grau: el primer, si no recorde malament, a la Revista EXÁGONO a principis del 1988, només morir-se, i l'altre fou més endavant quan al 1995, sota el pseudònim d'Arnau de Pinella, vaig encetar una secció literària a la revista POBLE que, al llarg dels anys, esdevindria una publicació autónoma -amb pròleg de Vicent Usó i Mezquita- sota el títol Els poetes de la terra. A continuació, en record del mestre Miquel Peris i Segarra us adjunte l'article que vaig dedicar-li al 1995 al múmero 1 de la Revista POBLE (el teniu al davall d'aquests rodolins vegetals, monorrims i il·lustrats per Pere Rambla).

................................................................................................................................
Era una calorosa vesprada de setembre, la darrera en que vàrem poder escoltar Miquel recitant. L'havia portat Manuel Villarreal des de Castelló a una Taula poètica organitzada pels Lluïsos. Jo el vaig acompanyar, escales avall, en acabar l'actuació, fent de segon bastó d'un home que havia perdut vitalitat física, encara que mantenia l'esperit intel·lectual intacte: Per què escrius poesia? -em va dir-. Tens l'eina de la paraula, pots enquimerar-te en assolir la poesia nua, però encara ets massa jove: dedicat primer a viure poèticament que ja tindràs temps d'escriure! A l'arribar a la planta baixa trobàrem els amics Baptista Carceller i Vicent Fausto que, com jo mateix, també venien de fer de Jurat d'un certamen literari d'Almenara.

La conversa es va allargar més enllà de l'hora de sopar, Miquel Peris parlava i parlava, per a ser mestre, en primer lloc s'ha de ser poeta... els deixebles escoltàvem el mestre. Uns anys després assistírem al seu soterrar un 31 de desembre de 1987.

Miquel Peris i Segarra fou el continuador de l'obra de Bernat Artola i Tomàs, antologada per Lluís Messeguer. Poeta tardà, la seua dedicació literària no comença fins bens entrats els anys seixanta... tal vegada, per això aconsellava tothom no tindre presses per entrar al difícil món literari.

La seua relació amb Vila-real, on guanyà tres taronges d'or al Certamen Literari del desaparegut Ateneu Ortells, començà als anys seixanta pel seu destí de mestre a La Huerta (l'actual col·legi Gimeno Baron). Fou el mantenidor a les festes de 1971 i en el seu llibre Homenatges -a banda d'un a Jaume I, del que publiquem un petit fragment- també dedica alguns poemes a conciutadans il·lustres com ara Francesc Tàrrega o Llorens Poy.

La poètica de Miquel Peris, enregistrada sobretot a la seua "Obra Completa 1965-1980" editada per la Societat Castellonenca de Cultura, "Cartes i Sonets" (editat per la Diputació en 1983) i "Vivencias de mi andadura" (editat en novembre de 1987, uns dies abans del seu traspàs, en la col·lecció "ALCAP"), resta a l'espera d'un estudi seriós i una crítica literària objectiva per enlairar-la fins el lloc que li pertoca. Miquel Peris va nàixer a Castelló de la Plana el 5 d'octubre de 1917 i va morir el darrer dia de l'any de 1987. El 1984 fou nomenat Fill Predilecte per l'Ajuntament de Castelló i en 1986 "Soci d'Honor d'Acció Cultural del País Valencià", així com "Valencià de l'Any" per la Fundació Huguet.

Així com a València es reivindica la figura de Jaume I el 9 d'octubre, a Castelló de la Plana es fa a la Magdalena i a Vila-real en febrer: no he pogut esbrinar mai la causa d'aquest fenomen, a banda de les raons històriques particulars de cada ciutat, però la veritat és que el 9 d'octubre encara significa, per molts, una festa laboral més.


HOMENATGE AL NOSTRE REI JAUME I ( fragment )

Dos llargs pams més alt que un home,
trempat i ros jovenàs
des de l'Aragó somnia
en solcar la blava mar...

I Olocau i Castellfort,
Peníscola i d'altres guanys,
-ja conquerides les Illes-,
són junyits sense fer sang.
Jou que no juny, que s'allibera,
perquè sap que encadenat
l'home d'ací no pot viure
si manca la llibertat.

Rei sabut i amb molt de seny
no deixà de cavalcar
per donar-nos una terra
que el treball més ha enlairat.
De gomfaró, quatre barres
vermelles sobre camp groc
des del Rosselló a Morella,
des de Castelló a Alacant...

ADÉU, ABANDONE EL BLOG/BLOC!

Sí, sí, heu llegit bé, abandone aquest bloc/blog i deixe d'escriure a la xarxa definitivament. També abandone el BLOC i la política en general perquè, després del que m'ha passat aquest matí, ja res serà igual a partir d'ara.

En primer lloc m'ha sobtat la notícia esportiva del retorn de Juan Roman Riquelme a la disciplina del Vila-real Club de Futbol ja que, segons han confirmat les dues parts, Riquelme ha estat perdonat pel Vila-real i Fernando Roig, a més, li ha demanat disculpes a Riquelme pel que haja pogut passar (mai ho sabrem!) entre ells dos... encara que la raó més convincent és la manca de pressupost de Boca Juniors després de palmar-la al Mundialito de clubs.

A més a més, per commemorar el 75é aniversari de les Normes de Castelló, Fernando Roig ha anunciat, públicament, que el Villarreal C.F. s'anomenarà, a partir de la temporada que ve (2008-2009), Vila-real F.C., és a dir, amb el mateix nom oficial de la ciutat. L'anunci l'han fet oficial aquest matí, en roda de premsa conjunta, als salons nobles de l'Ajuntament de la ciutat, el màxim mandatari del club i l'alcalde de la ciutat Juanjo Rubert que ha aprofitat per manifestar, en nom propi i del seu partit (el PP), que no té cap inconvenient en reconéixer que català i valencià són una mateixa llengua i que, a més, li han confirmat des de la Generalitat Valenciana (tot apunta al president Francisco Camps) que estan treballant a l'esprint per evitar el tancament del repetidor de la TV3 del Bartolo.

Des de Diputació, el president Carlos Fabra ha anunciat la seua dimissió del càrrec i de la política en general a partir del proper 1 de gener fins que la justícia pose en clar si és innocent o culpable. El president de la Diputació de Castelló s'ha presentat acompanyat, a un costat i a l'altre, pels vicepresidents Ramón Tomás (de Vila-real, que ha aprofitat per anunciar una subvenció de la P.A.C. de dos euros per arrova per a la clementina primerenca) i Vicent Aparici (de la Vall d'Uixó, el qual ens sorprenia amb l'anunci de la col·locació de mesuradors de contaminació de l'aire als principals nuclis ceràmics de La Plana amb la intenció de rebaixar les emissions de CO2 a l'atmosfera i complir amb el protocol de Kioto abans del 2010).

Però qui, realment, semblava avui el rei Melcior, ha estat el Conseller d'Educació Alejandro Font de Mora adherint-se a la L.O.E. amb la implantació de l'Educació per a la Ciutadania a tots els centres d'ensenyament no universitari valencians que, a partir del proper curs, seran d'immersió lingüística en valencià, com també tota la programació de Canal 9, Punt 2, Tele 7, Canal Castelló, Popular Televisión i totes les cadenes subvencionades pel PP amb diners públics que serà, al 100 per 100, en valencià...

Però tot això, anunciat per Font de Mora, no hauria estat res al costat de la col·locació de totes les primeres pedres dels centenars d'instituts i col·legis públics que queden per construir i que, segons ha manifestat el popular conseller, seran una realitat a partir del proper curs. Com a bon vila-realenc, també ha aprofitat per anunciar l'acabament de la carretera d'Onda per a febrer del 2008, la Ronda Sud-oest per al 8 de març (Dia de la Dona Treballadora i, no cal oblidar-ho, el dia abans de les Eleccions Generals) i el Centre de Tecnificació Esportiva per a quan el Vila-real guanye la Champions (amb el retorn de Riquelme, d'ací a no res).

També ha sorprés, a l'altre costat de la política local, la renúncia de Jordi Sevilla com a cap de llista per Castelló en favor del líder del PSOE de Vila-real, José Benlloch, així com el nomenament de Pasqual Batalla (regidor del BLOC i president d'APAVAL) com a membre de la Junta Directiva de la Colla Ecologista "Agró".

Finalment s'ha filtrat a l'opinió pública la intenció d'alguns regidors de l'Ajuntament de Vila-real no solament de presentar la seua candidatura com a Reina de les Festes de la ciutat sinó, fins i tot, a presidir l'associació del Rosari i l'Associació de Mestresses de Casa... Ave Maria Puríssima!

Després de tot açò, només me queden dues opcions: o anar-me'n a viure a Andorra -com diu Meterio el del Camí Cuquello- o renunciar a la vida virtual, cibernètica, real i social...

De veres, no puc més, abandone el bloc. Però l'abandone com un patriota, amb un final d'allò més vila-realenc... Per què? Doncs, perquè un blog acabat és com un barco voltat... Adeú, no em fareu canviar de pensament (ja sé que molts ho celebrareu), però abandone el blog/bloc!!!

P.D.- Gràcies a tots els que heu tingut, fins avui, la paciència de llegir-me, però en especial a JAP, a Paco, al tio Manuel, a Raül Puchol que m'ha col·locat un enllaç al seu, a Enric Nomdedéu, a Jordi Graupera... i, sobretot, a banda dels gestapos de la política local que ho controlen i ho lligen tot, a les dones lectores que m'han dit que els guarde el secret... però s'ha acabat l'aventura, perquè les notícies d'avui m'han superat!

BON NADAL!!!

A totes/tots les/els bloggeres / bloggers, bloqueres / bloquers, lectores / lectors, amigues / amics, vila-realenques /vila-realencs, castellonenques / castellonencs, valencianes / valencians, espanyoles / espanyols, europees / europeus, ciutadanes del món / ciutadans de la monda... galàctiques, universals, extraterrestres, rivals, enemics, estimades / estimats tots...

Als que lligen tots els dies, als que no han pogut llegir mai, als que s'estimen la paraula, a les persones d'acció, als reflexius, impulsives, pacients, pacifistes, militars, obreres, empresaris, intel·lectuals, analfabets, conservadores, progressistes, als amants de la tecnologia punta, als que conreen les tradicions, als antinadalistes, als defensors dels tres Reis Mags d'Orient, als que s'han venut al consumisme, a la Coca-Cola i al Papa Noel, als que se passen més hores al Corte Inglés que als museus, als que se passen més hores a la Biblioteca que al Carrefour, als blancs, als negres, als orientals, als que viuen de renda, a la gent que m'estima i estime, als desconeguts...

ELS BLOQUERS ENS ACOMIADEM DURANT UNS DIES DESITJANT-VOS EL MILLOR PERQUÈ AVUI ÉS NADAL I CADASCÚ HO CELEBRA COM CAL... (O NO!)

DE L'ABSOLUTISME CINEMATOGRÀFIC AL BIPARTIDISME TELEVISIU

Hem passat de l'absolutisme o, si voleu, del nacionalcatolicisme cinematogràfic (dels anys de la dictadura, quan tot estava prohibit llevat del NODO) al regionalbipartidisme televisiu, també anomenat nacionalbipartidisme (com els agrada dir a Acebes i Bono, per exemple) sense solució de continuïtat. El problema no és, solament, la llibertat d'expressió en televisió, ràdio o premsa escrita, sinó l'enfrontament quasi teatral que porten durant quasi els 365 dies de l'any els dos partits majoritaris quan, en el fons, sempre han estat d'acord en allò fonamental: des dels estatuts d'autonomia, passant per la política fiscal, fins els tancaments, en plural, de TV3 (Barrionuevo a la dècada dels 80 i Camps/Clos en ple segle XXI).

Ahir més de 2.000 persones (1.200 segons la Policia Local de Castelló) ens reunírem davant la Casa dels Caragols per reclamar això: QUE NO ENS TOQUEN EL BARTOLO!

Digueu-me optimista, però als temps que corren, mobilitzar més de 2.000 persones sense cap tipus de prebenda, xupa-xups, bocata, ni autobús gratis -com fan els del PPSOE-, és a dir, només per la convicció ètica i moral de demanar llibertat d'expressió i respecte per a les minories ètniques (que és, al capdavall, el que som els indígenes valencians de parla minoritària) té molt de mèrit.

I el mèrit s'incrementa tenint en compte que es tractava d'un dissabte vespra de Nadal, on tothom va de compres (també els que Volem TV3... que som persones i, la majoria, més normals que molts que clamen contra Catalunya, contra el País Valencià i contra tot allò que no faça olor a bou d'Osborne), és a dir, que un 10 per als organitzadors i sobretot per als participants on, per cert, el protagonisme de Vila-real (en som pocs però bons!) va ser aclaparador: en els parlaments, a més d'intervenir Vicent Usó, van esmentar l'acudit de Quique (des d'aquest bloc, moltes gràcies pel llibre De Norte a Sur y Dios en medio que aprofite per recomanar-lo a tots els lectors) al Mediterráneo d'ahir, també nomenaren Vicent Pitarch i, per arrodonir-ho, només mancava la presència del millor dolçainer del món, Pasqualet de Vila-real, al que vam tirar en falta en el moment de sonar la tercera nota de La Moixeranga o himne sentimental del País Valencià sense lletra, sense oferiments submissos als del nacional-centralisme, ni al Felip V, ni a Primo de Rivera, ni a Franco, ni a Zapatero, ni a Rajoy...

Des del segle XVIII (Felip V) fins, pràcticament la 2ª República (Normes de Castelló), el centralisme de Madrid no ha parat de subvencionar el castellà i atacar la nostra llengua, això és evident... Però, què ha fet l'actual democràcia i els polítics valencians (¿?) que ens han representat als darrers 30 anys? ...I que conste que dic valencians, per dir alguna cosa perquè, a banda d'ésser l'autonomia líder en presidents xarnegos (Zaplana i Olivas), també som líders en candidats "cuneros" tant del PP (Elorriaga i cía) com del PSOE (Sevilla i cia)... gent que només són residents a les comarques de Castelló quan venen eleccions.

De tota manera, i per acabar, si també teniu clar que el PSOE va crear Canal 9 com a arma política per defensar-se davant la "invasió catalanista" de la TV3 de Pujol, potser començareu a comprendre alguna cosa. I si a tot això afegim que les competències de la TDT són del Govern Central de Madrid encara n'entendreu més, perquè ahir no n'hi havia cap polític representatiu (i de pes) del PSOE (va del PSPV, si voleu) en la concentració de davant de la Casa dels Caragols, llevat de lloables excepcions (personalment vaig vore i saludar l'amic Monferrer, però supose que hi havia alguna persona més, però res de Calles o Sevilles... ja m'enteneu). En canvi, al costat d'Eliseu Climent hi havia Josep Maria Panyella, Maria Gràcia Moles i, fins i tot, el betxinenc Alfred Remolar, el jove candidat del BLOC en les properes eleccions.

L'acte d'anit va estar molt bé, però el proper 9 de març hi ha Eleccions Generals al Congrés dels Diputats i al Senat: eixe dia, precisament, és quan s'ha de dir si volem TV3, millorar la sanitat, l'ensenyament i el transport públic... No val a fer tertúlies de bar i, fins i tot, manifestar-se i després quedar-se a casa el dia de les Eleccions com fan i han fet molts valencians al llarg de més de 30 anys de democràcia.

Queda molt per fer, però tot serà possible si no ens adormim amb els narcòtics de la desídia i l'escepticisme. A recarregar les piles aquestos Nadals i a encarar el 2008 amb optimisme.

PER NADAL, DE CORRAL EN CORRAL

Diu el refranyer del poble que Pel Nadal, cada ovella al seu corral cosa que, en certa manera, venim a complir quasi tots durant la nit del 24 al 25. Ara, si parlem del dinar d'arròs amb pilotes del dia 25, ja en fallen alguns i, a partir del segon dia de Nadal ja van trencant-se fileres malgrat ésser festiu o festa local en algunes ciutats com la pròpia Vila-real.

Amb el Nadal passa com amb la Pasqua. Quan érem menuts eren dies de família i amics, i poc més. Després va venir la moto i el rodar pels masets i altres partides del terme; més endavant el cotxe i les eixides pels pobles de La Plana i, finalment, hem acabat eixint de viatge a llocs cada vegada més exòtics.

De tota manera, les festes de Nadal tenen data de caducitat fixa: la nit de Reis, sobretot si cau en diumenge, com enguany (l'any que ve, vull dir), però l'inici va anticipant-se cada vegada més amb les farteres d'empresa, de premsa, d'amics, de veïns i de coneguts, etc. fins el punt que certs comerços que sempre s'havien destacat per avançar la primavera al mes de gener, ara tenen problemes a l'hora d'anunciar allò deJa és Nadal al Tall Anglés... perquè, almenys a Vila-real, les farteres comencen al novembre amb la Fira de Santa Caterina.

Les farteres i la vida social fan que ens passem el Nadal de corral en corral: que si el sopar de la Revista Poble, que si el de Ràdio Vila-real/Punto Radio, que si el del col·lectiu local del BLOC (per cert, us espere el proper dijous al restaurant R a l'hora H) o el de l'institut de Secundària, sense anar més lluny. Mentretant, a més de tirar mà de l'àlmax, haurem de fer lloc a l'agenda per assistir als actes en Homenatge a les Normes de Castelló i als seus protagonistes i, per què no?, a la manifestació en favor de TV3 del proper dissabte... Ja que, almenys pel Nadal, que deixen en pau els repetidors i que ens respecten el corral!

LLICÈNCIA D'ACTIVITAT

Ara resulta que la seu del PP al carrer Gènova i la seu del PSOE al carrer de Ferraz, és a dir, les respectives seus dels dos principals partits espanyols a la capital de l'estat no compten amb la corresponent llicència d'activitat.

Amb la llei a la mà, supose que els jutges no poden actuar de la mateixa manera que amb els repetidors de TV3 al País Valencià però, com a mínim, seria divertit...

També seria divertit i de justícia que tancaren totes les televisions locals que no tenen llicència d'activitat (quasi totes) i que revisaren totes les empreses, empresaris i treballadors que funcionen sense papers (però amb sostre)... i que cotitzen a Hisenda per la meitat de la meitat, de la meitat, i així poder seguir finançant, tranquil·lament, el bipartidisme estatal a l'espera d'una llei seriosa que regule l'anarquia fiscal actual... Si Bakunin alçara el cap se'n tornava, ràpidament, d'on havia vingut o -mai se sap!- igual es feia neoliberal com la majoria dels votants bipartidistes.

Controlar l'anarquia fiscal, des de baix cap a dalt, seria un consol per als contribuents transparents, és a dir, per tots aquells que no podem amagar un duro a Hisenda, tenim fills adolescents estudiant sense haver rebut mai cap tipus de subvenció estatal ni autonòmica (ni quan van nàixer, ni per a llar d'infància, ni per al menjador escolar, ni per als llibres, ni per a la universitat...) i, damunt, ja comencem a habituar-nos que, cada any, al mateix temps que les felicitacions de Nadal ens envien la corresponent declaració paral·lela demanant-nos els quatre euros més de sempre, perquè es veu que només van mirant allò més fàcil i més transparent i deixen els grans artistes de l'enginyeria fiscal per a després de les Eleccions Generals (ja que tothom parla de rebaixes fiscals i, sobretot, de l'impost de patrimoni per a què els més rics puguen arribar a final de mes)...

Que revisen el finançament del PP i del PSOE i el balafiament dels diners públics en publicitat de tot tipus durant la campanya electoral que dura els 365 dies de l'any... Prou de bipartidisme, bilingüisme, bicontrolisme, biperiodisme, bidirigisme, bimanipulisme, bifiscalisme, bicensurisme, bivividorisme...

VILA-REALENCS I NORMES DE CASTELLÓ

Cada poble té la seua llengua, encara que els bilingües en sabem parlar i escriure, com a mínim, un parell. Ja sabeu que els valencians sempre hem estat maltractats per aquests assumptes, però ja van sent l’hora de posar bona voluntat i seny per totes parts. Sabem que no n’hi ha cap llengua al món amb una fonètica unitària (mireu els anglesos i els nordamericans o els espanyols i els argentins, per no dir els madrilenys i els sevillans...), però tots tenen clar la unitat de la llengua anglesa, de la francesa o de la castellana (si és l’única “espanyola” no ens haurem d’estranyar quan hi ha gallecs, bascos o catalans demanant la independència).

La comarca de La Plana, com Vila-real, va ser repoblada, majoritàriament, per lleidatans, cosa que encara es pot comprovar en la parla i en els cognoms dels llinatges més tradicionals. Tots sabem que els de Lleida mai han tingut la fonètica dels de Barcelona, com tampoc el valencians de l’Horta tenen la de Castelló, per no parlar de Balears... Jaume I va repartir la Corona d’Aragó entre els seus fills i, tal vegada, ací començaren els conflictes, però tots els estudiosos tenen clar que catalans, valencians i balears compartim una història i una llengua comuna, com també la tenen les nacions hispanoamericanes sorgides de la segregació d’Espanya al segle XIX. El problema de la llengua dels valencians és que, fins les Normes del 32, mai havíem tingut una normativa per a la paraula escrita i cadascú campava per on podia.

És per això que, amb aquestes paraules (espere no fer-ho llarg), vull convidar els valencians de tota condició a saber valorar, en el seu punt just, totes aquelles persones que, encertadament o equivocada, van dedicar tota una vida a la difusió del valencià perquè, al cap i a la fi, és la llengua materna, o no, amb la que encara ens sentim identificats una bona part dels valencians... I, a la vegada, fer un senzill homenatge a tots els lletraferits, vila-realencs o no (ara em ve a la memòria el malaguanyat Manel Garcia Grau) que han conreat la llengua però, sobretot, als docents d’aquest país (alguns també escriptors, amb els que he tingut l’honor de compartir claustre, des de Joan Jesús Pla a Vicent Pallarés) que, malgrat tot (tancaments de repetidors de TV3 inclosos), han sabut fer camí entre tanta manipulació.

Després de la desfeta d’Almansa i l’entronització de Felip V, els habitants de l’antic Regne de València i de la Corona d’Aragó en general seguiren fent un ús oral de la seua llengua materna, malgrat les prohibicions a nivell oficial. El moviment de la Renaixença valenciana al segle XIX havia aconseguit una certa recuperació de l'ús literari del nostre idioma. Però mentre els escriptors populars l'escrivien amb una ortografia emprada del castellà, els pròpiament renaixentistes usaven diversos models d'ortografia arcaïtzant.

Així trobem els intents de Constantí Llombart i, més aprop, els del vila-realenc Josep Nebot (oncle de mossén Benet Traver) que, al capdavall, intentaven escriure tal com parlaven sense cap tipus de formació filològica (malgrat la demonització posterior per part d’alguns pioners del catalanisme que, en certa manera ho hem de reconéixer, també van fer més mal que una pedregà). En canvi, arran la creació de l’Institut d’Estudis Catalans al 1907, les coses avançaren una mica més ràpides al Principat amb la publicació de la normativa de Pompeu Fabra al 1913, mentre Mossén Alcover, des de les Illes, iniciava la creació del Diccionari de la Llengua Catalana (publicat com a Diccionari Català-Valencià-Balear per Francesc de Borja Moll després de la guerra civil del 36) amb la col·laboració d’alguns vila-realencs il·lustres, fruit de la seua estada a la ciutat, com ara Benet Traver o el mestre vinarossenc, afincat a Vila-real, José Manuel Borràs Jarque.

Cap als anys vint, l’artanenc Vicent Tomàs i Martí (fins el cop d’estat de Primo de Rivera al 1923) també organitzà els Aplecs de la Muntanyeta de Betxí per reivindicar la unitat de la llengua i la identitat pròpia dels valencians amb nombrosa participació de vila-realencs relacionats amb sectors eclesiàstics i valencianistes (Enric Asensio, Miquel Cantavella, Manuel Usó, Vicent Marco, Manuel Rius, Pasqual Nácher, Josep Ayet, Joan Baptista Vicent, Francesc Moreno, Lluís Rius, Serafí Ferrer, Josep Martín, Serafí Lloret, Baptista Ayet, etc.).

El gran fruit del moviment de la Renaixença, per recuperar la nostra cultura i la nostra llengua, arribà el 21 de desembre de 1932, durant la Segona República, quan els principals escriptors i entitats culturals valencianes del moment aplegaren a un acord transaccional que seria històric per a l’esdevenir posterior de la nostra llengua. Entre els escriptors signants de les Normes de Castelló destacava el gramàtic valencià de més anomenada del moment: el pare Lluís Fullana i Mira, el secretari del qual fou el vila-realenc Bernardí Rubert Candau.

Entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura promotora de l'acord, hi va haver entitats tan prestigioses com ara Lo Rat Penat o el Centre de Cultura Valenciana. Aquell acord de normes ortogràfiques valencianes va ser divulgat i perfeccionat, primerament, gràcies a l’obra de gramàtics com Carles Salvador i Josep Giner, escriptors com Lluís Revest, Joan Fuster o el mateix Miquel Adlert (al 1979 ideòleg del blaverisme i de les anomenades Normes del Puig) i el seu amic Xavier Casp (a qui Matilde Salvador va musicar part de la seua obra en valencià/català/balear normatiu abans d’enfrontar-se amb Fuster i fundar la secessionista Real Academia de la Lengua Valenciana de la que, als anys vuitanta, també formà part el frare dominic de Vila-real Miguel Llop Català) així com els lingüistes Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor i, als darrers anys, Vicent Pitarch i Almela, autor d’obres tan importants com ara “Defensa de l’idioma” (1972), “Curs de Llengua Catalana” (1977), “Control Lingüístic o caos” (1996) o “Converses amb J.Simon, E.Valor i R.Súria. Homenatge a les Normes de Castelló (1932-2002)”...

L’obra del filòleg vila-realenc Vicent Pitarch i Almela o del novel·lista Vicent Usó i Mezquita (autor “Les ales enceses”, finalista del Premi Sant Jordi de 2005), per esmentar els casos més notables del present, entre una llarga nòmina de bons escriptors en valencià amb que compta Vila-real des d’uns anys ençà no hauria estat possible sense l’acord de consens que se signà, ara fa 75 anys, a la Casa Matutano, és a dir, a la seu de la Societat Castellonenca de Cultura.

A Vila-real, per commemorar l’efemèride hi haurà, avui mateix, una conferència de Josep Palomero (membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) a la UNED (a les 19,30 h.) i, durant aquests dies, es repartirà per tots els centres educatius l’Auca de les Normes de Castelló amb il·lustracions d’Enric Arenós i text de Manel Pitarch.

El mateix dia 21, aniversari de les Normes, eixirà una desfilada cívica des de l'estàtua de Jaume I de Castelló per adreçar-se a la Casa Matutano amb corones de llorer i, al seu davant, es pronunciaran parlaments commemoratius llegint-se un manifest unitari de la Comissió Cívica. A més, i com és costum des de fa anys, en acabar aquest acte (sobre les 20,30 hores) els col·lectius comarcals del BLOC duran a terme la tradicional concentració amb parlaments d’Enric Nomdedéu, Maria Gràcia Molés i Josep Maria Pañella, per tancar amb una ofrena als signants.

POSEM ELS REIS AL BALCÓ

Aquest matí, per fi, he aconseguit el meu. El tenia reservat des de, pràcticament, el mes de setembre i, tres mesos després, he arribat a la conclusió que vaig fer molt bé perquè, ara mateix, la campanya de la Joventut Antoniana de Vila-real Posem els reis al balcó és un èxit total, fins el punt que s'han exhaurit tots els reis de gran format.

Valen 40 euros, però estan confeccionats amb els millors materials i no com els d'uns bassars orientals, els noms dels quals no vull anomenar, que són d'usar i tirar, a més, com tots sabeu, des del 1927 -si no em falla la memòria- la Joventut Antoniana de Vila-real no solament organitza la tradicional Cavalcada de Reis i gestiona la il·lusió de tot un poble de xiquets i xiquetes, sinó que tot el que recapten sempre se destina als més necessitats.

Ja sabeu, si esteu farts d'homes grassos amb barbes blanques importants d'Amèrica i de menjar crispetes al cinema per acabar amb els excedents de panís ianquis (sempre m'he preguntat: per què no menjar cacau i tramussos quan anem al cine?) i voleu recolzar una tradició centenària, PENGEU ELS REIS AL BALCÓ... encara sou a temps.

CARNET DE VALENCIANIA

Va de veres. No és cap broma. La Conselleria d'Immigració i Ciutadania acaba de crear un carnet de valenciania per als residents en l'exterior (la mostra que hem conseguit és en castellà, cosa que, d'entrada, ja suposa molt poca valenciania).

Segons el conseller Blasco -un monstre del transfugisme polític-, el document garanteix l'accés al patrimoni cultural valencià (museus, arxius, biblioteques... abans que desaparega tot com el tabac de la Tabacalera?), al coneixement i estudi de l'idioma valencià (el que sempre hem compartit amb mallorquins i catalans, se suposa) i a rebre informació sobre la realitat social de la Comunitat Valenciana...

És a dir, coses a les que la valenciania resident podríem accedir des de casa, perfectament, si CANAL NOU TELEVISIÓ VALENCIANA fóra una cadena de televisió normal i corrent i no el que ha estat des de la seua creació: una caixa tonta al servei del partit de torn, del mal gust, del centralisme del Cap-i-casal, del castellà més que del valencià, de dividir més que unir als valencians (divideix i venceràs), del provincianisme, de la submissió total a Madrid (comproveu a quants periodistes valencians promocionen), d'ofrenar noves glòries a Espanya, i per a què seguir...

Hi ha 55.123 emigrants valencians a l'exterior, dels quals 30.000 resideixen en altres comunitats autònomes de l'estat (descomptant, per suposat, Mª Teresa Fernández de la Vega que, ara que venen eleccions, també vol exercir de valenciana), 18.600 a Amèrica i 5.000 més repartits per Europa.

La promoció de la targeta en castellà (la llengua majoritària dels valencians gràcies a la promoció que fan els nostres polítics i, sobre tot, la televisió autonòmica amb menys audiència de l'estat, és a dir, Canal 9) és cosa de FUNDAR (Fundación de la Solidaridad y el Voluntariado)... vegeu quina cosa!

EL MEU COSÍ MIL·LEURISTA

No en sabia res d'ell des de feia anys, però des que va saltar a la fama el primo de Rajoy -i tothom va posar-se a parlar dels seus cosins propis- va venir-me a la memòria el seu record.

Efectivament, jo també tinc un cosí que, per fi, he pogut veure aquest matí després de molts anys sense contar-nos les penes. Sobretot les seues, és clar, perquè si voleu saber les de l'autor del bloc sempre hi ha llocs millors per explicar-les...

Ara té una trentena d'anys, viu amb els pares i, des que acabà la llicenciatura, no ha aconseguit mai una feina seriosa. Res de contractes fixos, res de contractes fem/basura, sempre treballant sense que el donen d'alta a l'empresa... Però ara és més feliç que mai, ja que, malgrat tot, li han promés que començarà l'any com a mil·leurista!

Jo li he dit, naturalment, que no em sembla cap xollo, ja que el dia de demà, com que el seu treball no consta enlloc, igual no cobra mai una pensió de jubilació i li passa com a moltes dones grans de Vila-real que, fartes d'anar al magatzem a treballar la taronja durant els anys joves, ara no cobren cap tipus de pensió perquè -durant aquells temps del franquisme- no les donaven d'alta.

Igual, igual que ara -m'ha contestat ell. Per a que després ens diguen que la vivenda està cara... Però si no veiem un euro, com anem a independitzar-nos la meua xicota i jo? M'he quedat entre cara de pòquer i d'alegria: ei, no sabia que tenies núvia, tio, enhorabona...

Enhorabona? Tu no saps que no hi ha al poble, ni al món, una feina per la meua xicota? Però supose que si que sabràs que l'estat espanyol, a banda de seguir encapçalant el lideratge de l'atur, i el que és més greu per mi, l'atur jove d'Europa als darrers 25 anys, té el dubtós honor de ser l'estat on la taxa d'activitat de les dones és la més baixa de la Unió Europea, encara al 2007.

Bé cosí, però et torne a repetir el mateix que al maig -i que conste que no vull saber si vas votar o no-, és a dir, que mentre els joves seguiu queixant-vos pels cantons, no aneu a votar i no us impliqueu en moviments socials i polítics, seguiran passant de vosaltres com de la ... completa la paraula -vaig afegir, potser, massa pudorosament. Ara, implicar-se no vol dir anar a demanar-li feina al primer regidor que te trobes pel carrer...

Mireu el vells: van tots a votar, en fila índia, i cada dia -malgrat tot- van aconseguint més coses... encara que Vila-real, com en quasi tot, segueix sent l'excepció que confirma la regla (falten centres en condicions per a l'atenció de les persones grans, una mancança que anirà a més els propers anys). De tota manera, els joves ho teniu més difícil perquè no sou tan fàcils de comprar, malgrat tot, perquè unes entrades per al futbol i quatre paelles són tècniques i tàctiques chavistes o putinistes que ja no donen resultat ni a Veneçuela... tal vegada, encara a Rússia?

Els joves europeus -dels estats amb els que volen comparar-se els nostres polítics, sobretot els autonòmics que parlen, encara, del Levante Felís- tenen beques per estudiar, ajuts per al lloguer (ací, amb les Rebaixes Electorals diuen que n'hi haurà per a la compra de V.P.O. que a Vila-real no sabem on son) i una fiscalitat que grava l'especulació i prima la transparència en els contractes de treball, per no parlar dels salaris mil·leuristes... com a molt!

PRESSUPOSTOS

Aquesta setmana s'ha parlat de números pertot arreu. Primer dels pressupostos de l'estat i la manca de transparència tradicional dels governs de Madrid (de dretes i d'esquerres)que sempre s'han negat a publicar les balances fiscals per autonomies.

Les balances fiscals venen a ser les diferències entre els fluxos dels impostos pagats (els que van a Madrid) i els serveis que rep cada autonomia per part de l'estat. Naturalment, els madrilenys sempre fan trampa i al·leguen que, de publicar-se, s'observaria que ells són els que més reben però també els que més aporten, però sempre amaguen que un alt percentatge d'empreses de tot l'estat tenen el domicili fiscal a Madrid i és a Madrid on paguen l'impost de societats (a Vila-real també en tenim d'empreses que cotitzen com a madrilenyes).

També és veritat que l'autonomia valenciana concentra el 9,6% de la inversió pública estatal per al 2008, ocupant el quart lloc del rànking estatal, per darrere d'Andalusia (17,8%), Cataluña (14,9%) i Madrid (10,7%), és a dir, per ordre demogràfic (8 milions d'andalusos, 7 de catalans, 6 de madrilenys i 5 de valencians) i, per tant, lògic. Com és lògica la distribució provincial d'aquesta inversió: 67% per a València, 25% per Alacant i 8% per a Castelló, donant-se altra vegada la jerarquia demogràfica (a les comarques de Castelló vivim menys de 700.000 valencians, és a dir, molta menys gent que a València capital, cap i casal), tot normal. El que ja no és tant lògic és el pes de les capitals provincials i autonòmiques respecte als pobles i, sobre tot, respecte a les ciutat petites com Vila-real que, amb 50.000 habitants, encara no som carn ni peix: paguem com una gran ciutat i tenim infrastructures de poble.

Respecte als pressupostos de la Generalitat Valenciana ídem de ídem: 21 % per a Castelló, 27% per a Alacant i 52% per a la província de Valencia. Naturalment, els d'Alacant estan que bufen. Però el més greu són les obres faraòniques de València capital que se mengen tot el pressupost, és a dir, el que paguem entre tots els valencians.

Com a exemple local, podem dir que el govern municipal del PP no té cap vergonya, ni cap incovenient, en destinar les majors quantitats del pressupost municipal de 2008 per a pagar les expropiacions de la Ronda Sud-oest, és a dir, per estalviar-li a la Generalitat un grapat de milions que vindrien a Vila-real d'haver un Ajuntament d'autèntics vila-realencs i no de gent que confón la política amb el fanatisme partidista i d'altres coses més greus. Per cert, la Ronda Sud-oest és un projecte que data de 1994 (en temps de l'alcalde socialista Enrique Ayet)... Aquesta és una altra, si al dèficit en finançament que patim les autonomies (la valenciana), les províncies (Castelló) i les ciutats (Vila-real) que no tenim cap pes polític, ni econòmic, afegim que els pressupostos, normalment, sempre són a base de copiar d'anys anteriors i llançar projectes irrealitzables al vol...

Només falta que el portaveu del govern de torn s'adorne amb qualificatius com ara socials, justos, realistes, etc. i que la gent del poble comencem a pensar que, de vegades, les institucions públiques s'assemblen a les fires i els polítics als venedors que volen encolomar-nos la nina Xoxona... quan tots sabem que, només caminant pel carrer, és fàcil observar les mancances que patim a Vila-real, una de les ciutats que, per càpita, més aporta en impostos per al conjunt de l'Estat.