El 31 de juliol de 1959 a Bilbao, un grup d'estudiants radicals dissidents del col·lectiu EKIN (nascut al si del Partit Nacionalista Basc per reactivar les joventuts nacionalistes basques) funda Euskadi Ta Askatasuna (Euskadi i Llibertat), és a dir, E.T.A., una alternativa ideológica als postulats del P.N.B. amb quatre objectius bàsics: la defensa de l'euskera, l'etnicisme (com a fase superadora del racisme), l'antiespanyolisme i la independència de Euskal Herria (Álava, Biscaia, Guipúscoa, Navarra, així com Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa en territori francés). Fins ací, llevat que fa 50 anys hi havia una dictadura, res de l'altre món... Fins i tot, una vegada començada la lluita armada, molta gent va pensar que l'objectiu principal era acabar amb la dictadura franquista i E.T.A. -i, concretament el seu braç polític (H.B.)- va començar a guanyar simpatitzants...
Els atemptats dels darrers dies a Burgos (només amb ferits) i Palmanova (Calvià; Mallorca), amb dos guàrdies civils morts, pot considerar-se una macabra celebració de les Bodes d'Or d'aquesta banda terrorista que, amb l'adveniment de la democràcia, va perdre tota la raó de ser si és que, prèviament, en tingués alguna. Avui en dia, encara que haja estat un mètode tradicional per accedir al poder, la lluita armada és un anacronisme en l'Europa del segle XXI.
Ara, des del punt de vista de la història, allò que, de vegades, sembla la excepció en boca dels polítics, resulta que ha estat la situació habitual en boca dels historiadors... m'explique. Quantes dècades s'han viscut a l'Estat espanyol sense cap banda armada o grup para-militar no oficial, és a dir, al marge de l'exèrcit, la guàrdia civil o la policia en general? Pràcticament, no cap.
Si repassem la llarga història de cops d'estat i motins, guerres civils (les guerres carlistes van omplir, pràcticament, tot el segle XIX i la del 36, per desgràcia, encara manté la polèmica sobre la memòria històrica i els papers segrestats a dia d'avui) i assassinats de presidents de govern a l'Estat espanyol (general Prim, Cànovas del Castillo, Canalejas, Dato, Carrero Blanco) comprovarem, de seguida, que la lluita armada ha estat la regla i els parèntesis de pau i tranquil·litat, l'excepció.
Si el parèntesi entre les guerres carlistes i la guerra civil del 36 fou amenitzat, tràgicament, pels atemptats anarquistes contra els governants estatals (la Setmana Tràgica de Barcelona arriba al centenari aquest estiu) o la lluita armada entre el sindicalisme obrer i els matons de la patronal (així passava a principis del segle XX en territori peninsular), a partir de 1939 els maquis es responsabilitzarien de mantenir la flama de la lluita armada per deixar-los el llegat, ben entrada la dècada dels cinquanta, als joves etarres.
És per això que, a banda de codemnar ETA, la lluita armada en general o l'ús de la violència per aconseguir el poder (o qualsevol reivindicació política en general), no és comprensible escoltar de boca de polítics considerats "respectables", sobretot conservadors i nacionalstes espanyols quan fan una barreja entre terrorisme, independentisme, nacionalisme (perifèric, eh?, que el nacionalisme espanyol sempre serà molt respectable, coño, se sienten!), autonomisme, etc. posant la ETA, Ibarretxe, Carod Rovira, Jordi Pujol o Enric Morera al mateix nivell. De fet, al País Valencià portem molts anys patitnt una kale barraca, és a dir, terrorisme (no sé si de baixa intensitat!) de joves espanyolistes que atempten contra tot allò que fa olor a democràcia i valencianisme progressista, nacionalisme perifèric, etc., recordeu els atemptats contra Joan Fuster (tan silenciats, de sempre, pels poders públics) que, ara mateix, es reprodueixen contra Acció Cultural i les seus del BLOC i altres partits democràtics i, per tant, tant legals com el bilingüisme oficial que és atacat, cada dia, per Pedro J. Ramírez i altres periodistes que viuen "mirant com Espanya se trenca perquè ja no queda ningú que parle el castellà"...
Prou de manipulacions! En democràcia, és igual de just demanar la unitat d'Espanya i defensar el castellà o la Monarquia, que defensar el català, la república o la independència de qualsevol territori... sempre i quan, naturalment, tot siga sense armes i a base de plebiscits, referèndums, votacions i amb la participació del poble. Tots aquells polítics que qualifiquen de terroristes els nacionalistes no-espanyols haurien de ser cessats, immediatament, del càrrec i del sou públic que cobren, en principi, per defensar la democràcia, així com el pluralisme polític i cultural. ETA NO, feixisme franquista tampoc!
==============================================================================