divendres, 31 de juliol del 2009

CRÍTICA DE LA VIOLÈNCIA PURA (I DURA)...



El 31 de juliol de 1959 a Bilbao, un grup d'estudiants radicals dissidents del col·lectiu EKIN (nascut al si del Partit Nacionalista Basc per reactivar les joventuts nacionalistes basques) funda Euskadi Ta Askatasuna (Euskadi i Llibertat), és a dir, E.T.A., una alternativa ideológica als postulats del P.N.B. amb quatre objectius bàsics: la defensa de l'euskera, l'etnicisme (com a fase superadora del racisme), l'antiespanyolisme i la independència de Euskal Herria (Álava, Biscaia, Guipúscoa, Navarra, així com Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa en territori francés). Fins ací, llevat que fa 50 anys hi havia una dictadura, res de l'altre món... Fins i tot, una vegada començada la lluita armada, molta gent va pensar que l'objectiu principal era acabar amb la dictadura franquista i E.T.A. -i, concretament el seu braç polític (H.B.)- va començar a guanyar simpatitzants...

Els atemptats dels darrers dies a Burgos (només amb ferits) i Palmanova (Calvià; Mallorca), amb dos guàrdies civils morts, pot considerar-se una macabra celebració de les Bodes d'Or d'aquesta banda terrorista que, amb l'adveniment de la democràcia, va perdre tota la raó de ser si és que, prèviament, en tingués alguna. Avui en dia, encara que haja estat un mètode tradicional per accedir al poder, la lluita armada és un anacronisme en l'Europa del segle XXI.

Ara, des del punt de vista de la història, allò que, de vegades, sembla la excepció en boca dels polítics, resulta que ha estat la situació habitual en boca dels historiadors... m'explique. Quantes dècades s'han viscut a l'Estat espanyol sense cap banda armada o grup para-militar no oficial, és a dir, al marge de l'exèrcit, la guàrdia civil o la policia en general? Pràcticament, no cap.

Si repassem la llarga història de cops d'estat i motins, guerres civils (les guerres carlistes van omplir, pràcticament, tot el segle XIX i la del 36, per desgràcia, encara manté la polèmica sobre la memòria històrica i els papers segrestats a dia d'avui) i assassinats de presidents de govern a l'Estat espanyol (general Prim, Cànovas del Castillo, Canalejas, Dato, Carrero Blanco) comprovarem, de seguida, que la lluita armada ha estat la regla i els parèntesis de pau i tranquil·litat, l'excepció.

Si el parèntesi entre les guerres carlistes i la guerra civil del 36 fou amenitzat, tràgicament, pels atemptats anarquistes contra els governants estatals (la Setmana Tràgica de Barcelona arriba al centenari aquest estiu) o la lluita armada entre el sindicalisme obrer i els matons de la patronal (així passava a principis del segle XX en territori peninsular), a partir de 1939 els maquis es responsabilitzarien de mantenir la flama de la lluita armada per deixar-los el llegat, ben entrada la dècada dels cinquanta, als joves etarres.

És per això que, a banda de codemnar ETA, la lluita armada en general o l'ús de la violència per aconseguir el poder (o qualsevol reivindicació política en general), no és comprensible escoltar de boca de polítics considerats "respectables", sobretot conservadors i nacionalstes espanyols quan fan una barreja entre terrorisme, independentisme, nacionalisme (perifèric, eh?, que el nacionalisme espanyol sempre serà molt respectable, coño, se sienten!), autonomisme, etc. posant la ETA, Ibarretxe, Carod Rovira, Jordi Pujol o Enric Morera al mateix nivell. De fet, al País Valencià portem molts anys patitnt una kale barraca, és a dir, terrorisme (no sé si de baixa intensitat!) de joves espanyolistes que atempten contra tot allò que fa olor a democràcia i valencianisme progressista, nacionalisme perifèric, etc., recordeu els atemptats contra Joan Fuster (tan silenciats, de sempre, pels poders públics) que, ara mateix, es reprodueixen contra Acció Cultural i les seus del BLOC i altres partits democràtics i, per tant, tant legals com el bilingüisme oficial que és atacat, cada dia, per Pedro J. Ramírez i altres periodistes que viuen "mirant com Espanya se trenca perquè ja no queda ningú que parle el castellà"...

Prou de manipulacions! En democràcia, és igual de just demanar la unitat d'Espanya i defensar el castellà o la Monarquia, que defensar el català, la república o la independència de qualsevol territori... sempre i quan, naturalment, tot siga sense armes i a base de plebiscits, referèndums, votacions i amb la participació del poble. Tots aquells polítics que qualifiquen de terroristes els nacionalistes no-espanyols haurien de ser cessats, immediatament, del càrrec i del sou públic que cobren, en principi, per defensar la democràcia, així com el pluralisme polític i cultural. ETA NO, feixisme franquista tampoc!
==============================================================================

dilluns, 27 de juliol del 2009

LA PLAÇA MAJOR DE L'ATUR


L'Institut Nacional d'Estadística (I.N.E.) va fer públiques, divendres passat, les dades d'atur i d'ocupació corresponents a l'Enquesta de Població Activa (E.P.A.) del segon trimestre de 2009 que, com tots sabeu, tornen a apuntar cap a territori valencià (com a líders en l'íncrement de l'atur) i més concretament cap al triangle de la ceràmica: Alcora, Onda i Vila-real (bressol de Francesc Tàrrega Eixea, l'inventor del telèfon mòbil com va dir aquell!).

Des de Vila-real no coneixem, amb exactitud, el cas d'Alcora o el d'Onda on, desgraciadament, l'atur encara causa més estralls que a la capital autonòmica del futbol, la nostra ciutat. És per això que, avui, sense acritud, us contarem detalladament el curiós cas de la Plaça Major de Vila-real, és a dir, el primer monument a escala local-global-glocal dedicat a la decadència econòmica i laboral... I és que els nostres governants estan en tot!


Però la idea no és nova. Ja a la dècada dels 80, per advertir sobre la crisi que se'ns venia a sobre, l'Ajuntament de Vila-real (bressol de Tàrrega, poble de les / dels bajoques i ciutat del taulell) va dissenyar una placeta (ací totes s'haurien d'anomenar en diminutiu perquè, la veritat, l'anterior P.G.O.U. ens condemnà de per vida (?) a viure sense places, ni jardins), concretament la placeta de Baiarri, amb ceràmica importada de l'estranger: no, no faig broma, la cosa va anar així i, a més, va ser una idea genial per posar l'èmfasi en la crisi que se'ns venia a sobre... Una forma molt original de dir, ei, senyores i senyors, o reestructurem la producció i comercialització de la taronja o ens n'anem a casa... ei, senyores i senyors, o donem eixemple consumint els nostres propis taulells, dissenyant habitatges públics i privats i placetes/places privades (públiques, segons el P.G.O.U. dels 80, era impossible) o forasters vindran i se'ns engoliran.

Ara, als darrers anys, per allò de que val més previndre que curar, es va construir un pàrking subterrani a l'àgora de la ciutat, al fòrum urbà, al bellmig de la Plaça Major perquè els vila-realencs del futur, una vegada la crisi ens faça abandonar el vehicle perquè ens quedem, tots, sense treball i sense plantacions de cítrics i orfes de fàbriques de rajola o/i taulell, sempre recorden que allò que es veu circular al centre de la ciutat, allò que va entrant i eixint de les entranyes del cor de la Vila és un turisme, és a dir, allò que en el passat va ser un signe d'identitat local on la densitat de BMV/AUDIS per habitant va batre tots els rècords guinnes haguts i per haver i que, a partir d'ara, ja comencen a ser conduits per ciutadans d'altres indrets...


No satisfets amb aquesta primera idea genial, la segona solució fou emprar materials de saldo, els més barats del mercat, per construir la plaça més cara del món: cada euro pressupostat, com al miracle dels pans i dels peixos, es multiplicaria al final per cinc, una penitència imposada a la ciutadania per porgar tots els pecats i oblidar la Vila-sodoma i la Vila-gomorra d'altres temps. Això sí, la inevitable pujada d'impostos sempre ha anat acompanyada d'una intel·ligent campanya d'imatge per relaxar les butxaques dels contribuents i, com diria Berto el nebot de Buenafuente, ZASKA!!!, cop sec inesperat/i/lògic a la primera de canvi.

Per materialitzar la idea, res millor que trencar amb el passat: una plaça postmoderna, decadent i crisigobalitzadora, no podia admetre una estàtua del fundador (Jaume I, un rei que practicava el francès, el català i altres idiomes que, encara, no s'han pogut estudiar a la Ciutat virtual de les Llengües Castellanes de la veïna Castelló), ni molt menys una font o un arbre com cal, què antics! Per cert, a qui li se va ocórrer plantar gespa natural? Rectificar és de savis i, segons diuen, a partir de setembre a gaudir de la gespa artificial i la seua borumballa fatal. L'aspecte actual, sense gespa natural, ni artificial, resulta ideal per ressaltar el missatge artístic de la plaça: SIC TRANSIT GLORIA MUNDI, CRISI ECONOMICA, IN SECULA, SECULARUM...

Però l'èxit de la iniciativa, és a dir, convertir la Plaça Major de Vila-real en Patrimoni de la Crisi Mundial, es va consolidar, precisament, quan s'acomplien 800 anys del naixement del rei Jaume I, la metamorfosi de la Vila arriba al seu punt més àlgid i, com una crisàlide, va anar canviant les estructures clàssiques medievals i allà on sempre hi havia hagut arcs gòtics, apuntants o d'altres renaixentistes de mig punt, aparegueren altres variants, noves textures, altres materials, estructures geomètriques, siluetes rampants, superficies voleiants, alerons aterrant, insectes sedentaris, aigües migrants, art efímer, disseny minvant... estètica kitsch? (com l'Hotel Palace sense anar més lluny, estil Marina d'Or), surrealista?, absolutista?, majoriabsolutista? El temps ja va dictant sentència i posant, a poc a poc (molt a poc a poc), a cadascú al seu lloc...


De moment, el monument està complint la funció per la qual fou dissenyat: la degradació total de la gespa, el deteriorament de les peces de vidre i de ferro, el mal funcionament de les fonts, la degradació parcial del sòl... importat, directament, des de la Xina fins la ciutat bressol de la ceràmica del segle XXI, Vila-real, és una autèntica metàfora, sí, senyor!, de l'impacte de la deslocalització industrial i la competència de les potències emergents traduïda en l'enviament de més de 5.000 treballadors locals a l'atur.


Ara només resta que, com els actors de Hollywood, cada aturat local estampe el seu autògraf o les empremtes dels dits, la mà o el peu, sobre cada taulell (abans blanc, ara gris tirant a negre gaspejat de taques obscures de xiclet) de la Plaça Major de Vila-real, una obra polèmica des del principi i que, ara mateix, s'ha quedat amb tants defensors com visitants vinguts de fora per contemplar La Llum de les Imatges, és a dir, escassos, molts pocs, per no dir nocap, després de tants anys de propaganda a tort i a dret (dita valenciana -malpensats!- equivalent, en castellà, a diestro y siniestro).

Gràcies a dos persones, Dziga Vertov i Pedro Font, amb qui, almenys, he compartit les fotos (ha estat més un robado que un posado) encara que la meua opinió siga més pesimista sobre la vàlua conceptual i funcional de la Plaça Major de Vila-real perquè, amb tot el meu respecte pels dissenyadors, pense que a un altre lloc mereixeria millor qualificació a nivell particular.
=============================================================================

FENT PRÀCTIQUES DE CARA A LA JUBILACIó

(Mirant les obres a les rampes dels alerons del pàrking subterrani de la Pláça Major: dijous, 30 de juliol; 17-18h.):

















:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

divendres, 24 de juliol del 2009

AMB ELS PEUS (GROCS) A TERRA...


Fa 40 anys, tal dia com avui, els astronautes de l'Apolo XI tornaven al planeta. També nosaltres amb els peus a terra o, si ho preferiu, damunt del sofà, anem passant aquests dies infernals, de canícula i d'incendis forestals provocats, amb temperatures màximes que superen els 40 graus i uns vents aponentats que aconsellen seguir Armstrong, Aldrin, tornar a la LLuna encara que siga de la mà d'Hermida o, per què no?, de Contador, naturalment, mirant la tele...

Ho recorde perfectament. Aquell diumenge del 20 de juliol del 1969 jo era a Moncofa, amb el tio Pasqual, la iaia Rosario i l'avi Domingo: un astronauta nordamericà anomenat Armstrong -després Aldrin- tocaven de peus a la Lluna, mentre Collins -el tercer en discòrdia- renegava donant voltes per l'espai. En arribar a casa, vaig córrer, potser emocionat, a contar-li-ho a l'altra iaia, Maria Vicenta, la qual ho tenia molt clar: Sembla mentida, com enganyen els xiquets amb eixa caixa tonta... Fou així, com va començar el gran corrent d'escepticisme mundial per qüestionar la veracitat de l'arribada a la Lluna, és a dir, aquell petit passeig humà però, com deia el guió, gran avanç per a la humanitat ha estat qüestionat 40 anys seguits, potser, per l'escepticisme de la meua iaia paterna. De fet, encara que està totalment demostrat que les coses van anar així, encara avui n'hi ha borts que fan acudits al respecte:
-Sabeu per què Armstrong va ser el primer en arribar?
-Perquè, encara, no havia nascut Contador...



Els anys seixanta foren de prosperitat econòmica a nivell mundial, de grans canvis en la mentalitat de la societat per la irrupció dels joves universitaris en l'actualitat política global i, sobre tot, per la confiança en el futur, malgrat la guerra freda USA-URSS que, en principi, fou la base de la cara carrera espacial. Amb els peus a terra, per tant, hem de reconéixer que aquell món ja no té res a veure amb l'actual: de l'escepticisme de la tercera edat (el de la meua iaia) hem passat a l'escepticisme pessimista de la joventut del segle XXI davant la inoperància dels poders públics per afrontar la crisi econòmica, social i moral de la societat globalitzada actual.

I sort que el groc està de moda: Contador pot guanyar el maillot groc del Tour quasi de segur, Ibrahimovic combinarà el groc de la selecció de Suècia amb la segona equipació del Barça (que també és groga... fins i tot el Real Madrid porta una sanefa de groc a la part davantera de la samarreta) i Nilmar està a punt de col·locar la samarreta del Vila-real al costat de la canarinha brasilera...

Si el groc fos -com diuen- el color de la mala sort, els nordamericans no hagueren forrat l'Apolo XI de daurat. A Vila-real, naturalment, representa un sentiment pel color de la samarreta de l'afició futbolística, encara que, històricament, els amarillos sempre han estat els seguidors de l'obrerisme catòlic agrari, és a dir, del Sindicat i de la Caixa Rural. I pels supersticiosos, comentar que el color groc simbolitza la llum del sol. Representa l'alegria, la felicitat, la intel·ligència i l'energía. El groc suggereix l'efecte d'entrar en calor, provoca alegria, estimula l'activitat mental i genera energia muscular. Amb freqüència se l'associa al menjar. El groc pur i brillant és un reclam d'atenció, per la qual cosa és freqüent que els taxis siguen d'aquest color en algunes ciutats. En excés, pot tenir un efecte pertorbador, inquietant. És conegut que els nadons ploren més en habitacions grogues. En heràldica el groc representa honor i lleialtat. Encara que, als darrers temps, el groc també s'associa amb la covardia (¿?)... déu ser cosa dels organitzadors del Tour, dels anti-barcelonistes o, fins i tot, dels que tenen males digestions davant els èxits del Vila-real Club de Futbol.
.............................................................................................

dimarts, 21 de juliol del 2009

PRE-TEMPORADA FUTBOLÍSTICA...



Ja tenim ací la bipartidista temporada futbolística. Quasi tots els mitjans parlen de la lluita Barça - Reial Madrid oblidant-se, per tant, del futbol... I sort que l'equip gal·làctic només va guanyar, ahir, per llàstima, amb un modest 0-1 davant un equipet de xixa-i-nap com sol dir-se vulgarment i no en van fer 27 com el Vila-real (A) davant el Navata, que també és passar-se'n un pèl.

El més interessant de l'estiu, des del punt de vista futbolístic, el fitxatge de Benzema per part del Real Madrid (pot donar moltes alegries als blancs si Pellegrini s'atreveix a seure a la banqueta a Raül i Guti i, sobretot, si s'obliden de vendre samarretes amb Cristiano i fitxen gent de qualitat per la defensa i el centre del camp), així com el possible fitxatge d'Ibrahimovic per part del Barça (Guardiola diu no tenir feeling o bon rotllo amb l'Eto'o, enguany acaba contracte i, almenys, contribueix a abaratir el fixatge: en definitiva un intercanvi de cromos ja que Mourinho tampoc congeniava amb Zlatan, el gran -des de tots els punts de vista- davanter suec).

El més esperpèntic, com sempre, més que el sainet valencianista sobre com carregar-se un club de primera línia (el abans grandíssim València Club de Futbol), els intents de Canal 9 per vendre Villa al millor postor i, a la vegada, voler vendre a l'aficionat de Mestalla que, al capdavall, es queda per amor al club i, per tant, per decissió pròpia.... Igual de ridícul que la il·lusió de tots els jugadors del món (i també Pellegrini!), des que eren de bolquerets, de formar part de l'equip de Florentino. Els pesseters, ara, són eurers i la resta literatura barata...

Al si del Vila-real preocupa, o no preocupa gens vist el ritme de fixatges, la solitud d'Eguren al centre del camp com a recuperador de balons (no podrà jugar la prèvia de l'Europa League, els dies 20 i 27 d'agost) ja que no té suplent ara per ara, Bruno (que no és eixe el seu lloc!) està lesionat i Marcos Senna continua, des de la temporada passada, sense incorporar-se al ritme normal d'entrenaments... Ja ens agradaria, ja, vore Negredo vestit de groc (junt a Santi Cazorla també de groc, no juguem!), però ara mateix la prioritat hauria de ser trobar-li un substitut al bo d'Eguren, donat que Marcano pot ser la companyia ideal per Capdevila (i fins i tot per Gonzalo), així com Xavi Oliva és el complement ideal per a Diego López (a anys llum dels irregulars i cantadors -ara ho podem dir- Viera i Barbosa).

Pel que respecta a l'entrenador, Ernesto Valverde amb el seu equip, sembla que també han vingut disposats a corregir possibles defectes. Esperem que el Vila-real, malgrat les bones vesprades de bon futbol amb Pellegrini que també les vam tenir, naturalment, deixe de ser aquell equip lent, previsible, que mai o quasi mai jugava per les bandes, que sempre volia entrar a l'àrea contrària pel centre i amb la pilota jugada, que feia poca pressió al contrari donat que el seu nivell d'agressivitat era semblant, de vegades, al dels Teletubis... I si, a més, són gent més oberta i atenta amb la prensa, molt millor. El 0-27, malgrat tot, no deixa de ser una anècdota que protagonitzada pel nostre Vila-real no donarà lloc a més comentaris: més val així!
==============================================================================

dissabte, 18 de juliol del 2009

50 ANYS DE VIDA RELIGIOSA...



Diuen que els amics se van triant al llarg de la vida però que la família, en canvi, cadascú té la que li ha tocat en sort. Tot i la immutabilitat secular dels arbres genealògics, vull manifestar, públicament, que, malgrat tot i parafrassejant Lluís Llach, he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí i amb la meua gent, molt bona gent. Tant per un costat, com per l'altre, famílies llauradores, arrelades a la terra, d'un cristianisme auster i pragmàtic...

Recorde un dinar del BLOC, potser de fa quatre o cinc anys o més, on Vicent Franch i Ferrer (sí, el borrianenc catedràtic universitari i ex-alcalde d'Aín) ens contava que és nebot de capellà... aleshores, Toni Porcar (l'històric del nacionalisme a Castelló), Toni Meneu (l'inventor d'Alfred Remolar a Betxí), etc. no recorde ara qui més, van dir: jo també, jo també... Doncs, sí, jo també sóc nebot de capellà, i no solament això, sóc nebot de jesuita, i a molta honra!

Avui, per tant, volia contar-vos que tenim celebració familiar, perquè el jove Manolo Font, ara fa 50 anys (un 19 de juliol del 1959), va marxar al monestir de RAIMAT (Lleida) per començar una vida religiosa i, en certa manera, obrir les fronteres de la llar, ja que era el darrer fill de sis germans... Potser ací s'acomplia aquella frase de La Trinca, expressada en una cançó, on deien, més o menys, que els pares, per véncer el problemes de la postguerra, enviaven els fills més menuts al seminari, perquè els meus avis materns així ho van fer amb mon tio Pasqual, El Capellà, i mon tio Manuel, El Jesuita... però també L'Artista (al setembre de 1981, durant les festes de la Mare de Déu de Gràcia, va exposar a les sales de la Caixa Rural de Vila-real junt al seu company i amic, el malaguanyat jesuita i escultor vila-realenc, Pere Gil; de fet, si observeu les imatges que il·lustren l'encapçalament del meu blog us haig d'explicar que, al costat de les petites fotografies de l'estàtua del Llaurador, del Termet i del riu Millars, hi ha un quadre de paisatges i escenes tradicionals vila-realenques nascut de la seua creativitat: el Guernika-local, com va dir aquell).



Manolo Font també participà de jove en les vetllades teatrals d'ELS XIII com a actor, treballà com aprenent de sastre a la botiga del senyor Rochera i s'inicià en la seua vocació artística com a pintor, escultor i ceramista. A més de Raimat, ha passast per FONTILLES (Alacant), STA. MARIA DE VERUELA (Saragossa), el Col·legi de "San José" dels Jesuites de VALÈNCIA (amb els quals vaig passar unes colònies meravelloses d'estiu per les platges de Ses Illes Balears on, per cert, també hi havia alumnes del col·legi d'Elda), al Col·legi de la Sagrada Família d'ELDA (ALACANT), fins la tercera i darrera provació de 1973 a LOIOLA (Guipúscoa) i els darrers vots com a jesuita del 22 d'abril de 1976 a la capella del Col·legi del Salvador de SARAGOSSA.

Després tornarà al col·legi d'ELDA, anirà a Palma de MALLORCA... fins el 1979, quan marxa de missioner al PERÚ. Després de tornar al col·legi del Salvador de Saragossa i, fins i tot, passar un temps al Monestir de SILOS, el darrers anys segueix a la residència de Sant Ignasi de València treballant a l'Oficina de la Cúria Provincial d'Aragó, sense perdre el contacte amb Vila-real on té 5 germans (un d'ells el capellà José Pascual Font Manzano), tres cunyats, 12 nebots (10 dels quals són casats) i 17 renebots, a més de molts amics del seu temps d'infantesa.



Per la celebració d'avui dissabte, la família (especialment els nebots) li hem preparat una série de cosetes que, ara mateix, no puc desvetllar, entre altres raons perquè és un assidu i fidel lector d'aquest blog. De tota manera, cap a les tres de la vesprada, més de 50 familiars s'aplegaran al voltant de les taules d'un conegut restaurant de Vila-real on, a poc a poc, desvetllarem aquest entrellat d'homenatge i estima per un oncle intermitent en presència física, però constant en la interactivitat d'un afecte i una estima que t'has guanyat sobradament per una forma d'entendre la vida i d'actuar pensant, sempre, amb els altres.

Gràcies per ser com ets, oncle i amic, Manuel Font Manzano, per molts anys!
==========================================================

(Afegitó del diumenge 19.07.2009)
................................................................................................

dimecres, 15 de juliol del 2009

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I FINANÇAMENT



La Constitució del 1978 va instituir allò de l'Espanya de les autonomies recuperant una tradició d'organització territorial que, més enllà de la República i de les autonomies històriques (Catalunya, Galícia i País Basc; perquè el referèndum d'Andalusia va ser, si més no, el primer greuge comparatiu), s'arrela en la Monarquia Hispànica dels Habsburg (anterior a Felip V, Almansa i tots els mals de l'absolutisme borbònic del XVIII) i la formació dels regnes peninsulars a l'Edat Mitjana on, sense anar més lluny, hi havia un Regne de València amb Parlament (Corts), Constitució (Furs) i Govern propi (Generalitat).

Més endavant, amb la consolidació de la democràcia, s'obriren les portes d'Europa i, més concretament, de la Unió Europea (1986), allunyant-se de l'imaginari col·lectiu la possibilitat del retorn a la dictadura o de la repetició del lamentable espectacle del 23-F (1981) que donà una imatge bananera de part de les forces de seguretat de l'Estat a tota la resta del món... Després d'allò, potser se van mitificar els esdeveniments ocorreguts ja que, quasi tots, corregueren a posar-se el vestit de nouvinguts a la democràcia i de creients practicants del "Sistema Autonòmic"... llevat dels partits i partidaris de la Dreta/Dreta (Alianza Popular) i, per suposat, d'ultradreta (Fuerza Nueva, etc.).

No cal dir que els dos Estatuts d'Autonomia per al territori valencià (País, antic Regne? ...vaja brometa això de la "comunitat", com si la resta d'autonomies no foren, també, comunitats autònomes...) han estat un autèntic fracàs tant a nivell organitzatiu, com econòmic... però no per culpa del sistema, sinó dels governants que hem tingut des de la Pre-Autonomia on el mateix PSPV-PSOE va començar carregant-se, políticament parlant, el primer president (us sona un tal Josep Lluís Albinyana?). Després ja sabeu el que ha passat: si la Unió Europea ha posat algun tipus d'entrebanc per a certa agricultura, aquesta ha estat la nostra, la citricultura (sobretot) valenciana...

De tota manera, mentre Europa posava quotes a la producció de tot tipus de producte hortofrutícola, ací s'ha deixat morir d'èxit l'agricultura tarongera per mega-superproducció: totes les valls i totes les muntanyes valencianes on no n'hi havia tarongers, ara estan farcides de l'arbre del fruit de les Hespèrides, per no parlar a nivell estatal ja que, des dels Pirineus fins l'estret de Gibraltar, ens ixen les taronges per les orelles... i així van els preus, per a plorar, regalar-les i, definitivament, tancar la paradeta.

Si parlem, d'índústria, sobre tot la del taulell, ídem de ídem: que han fet/fan els governs autonòmics i estatals per salvar el negoci? Res de res...

Ara tothom parla de finançament autonòmic -a banda del finançament dels dos grans partits polítics que, des de sempre, supera en misteri el de la Trinitat: fileses, maleses, gürteleses i teatre, molt de teatre audiovisual i parlamentari- i, per fi, s'ajustarà millor el criteri poblacional, però, malgrat la clàusula Camps (sí, la del president autonòmic més elegant de tota la democràcia, per davant, fins i tot, del dandy Zaplana), els valencians seguirem a la cua de les cues... ara, això sí, el pèsim finançament que hem patit des del 1982 fins ara i que seguirem patint in aeternum no impedirà seguir malbaratant els ingressos públics en esdeveniments ("events"?) de vergonya aliena mundial.

De tota manera, mentre els nostres polítics no creguen en Europa, ni en l'Estat de les Autonomies, continuarem tenint unes competències autonòmiques creixents i un finançament autonòmic minvant: l'Estat Espanyol ha de reconéixer, d'una vegada, que entre les autonomies i la Unió Europa li queda, cada vegada, un paper més reduït com a intermediari i, per tant, més secundari davant les iniciatives institucionals que li arriben des de dalt (Europa) i des de baix (comunitats autònomes). Resumint: el que ja fa Europa, no té perquè repetir-ho l'Estat i, per tant, pagar-ho doblement el contribuent... el que fan les autonomies, no té perquè repetir-ho l'Estat i, per tant, pagar-ho doblement el contribuent... que és, ara mateix (pam dalt/pam baix), el que està passant.
================================================

divendres, 10 de juliol del 2009

A L'ESTIU, PER L'OMBRA...



Dedicat a la Naomi, que se'n va a Amsterdam un dia d'estos

A l'estiu tota cuca viu, però a l'estiu per l'ombra... Potser siga la calor més democràtica que el fred per allò que, a l'estiu, tot el món viu. Als països nòrdics no sol haver-hi pobres, a l'hivern el fred s'encarrega d'eliminar tots els transeünts, vagabunds i gent sense sostre; al països equatorials i tropicals, en canvi, la calor aporta misèria. De tota manera, la revolució tecnològica encara té el repte de l'eliminació del determinisme geogràfic i, sobre tot, l'explotació racional i sostenible dels recursos al continent més ric, Àfrica que, paradoxalment, acull la gent més morena i pobra del planeta...

El món, i la vida, n'està ple de contradiccions: observeu la biografia de Michael Jackson i després la metamorfosi epitelial d'Eduardo Zaplana (ex-president de la Generalitat Valenciana, madridista, ex-ministre popular i, ara, telefonista...), són dues trajectòries situades a les antípodes però guiades pel blackandwhite, un camí del negre al blanc, el primer, front al camí contrari del segon, del blanc al negre: a qui no li agrada el negre? Pregunteu al taller, al contratista, al del bar, al sastre, a tots els que se fan xalets d'un any a l'altre i declaren, oficialment, ingressos de misèria -amb la connivència dels inspectors d'Hisenda?-... per a què després parlen dels que, com jo mateix, tenim la sort de menjar anxoves casolanes de Cambrils a l'estiu (no, no me les regala Buenafuente malgrat vore'ns a l'agost, quan torna de Cantàbria) quan passem uns dies fent el sargantana per les platges de la Costa Daurada.



Tinc una amiga, la Naomi de nom artístic, que cada estiu se socarra la pell com el carbó perquè, a més de recórrer tots els solàriums de La Plana durant l'hivern, té un ADN heretat d'un avantpassat cosí de Boabdil o, directament, d'un bruixot emigrat de l'Àfrica Subsahariana. Ella sempre afirma que el Sol és el millor invent natural per la salut. Jo, en canvi, li explique que cada any que passa em molesta més i per això pense que són tant d'agrair aquestes jornades de treva on la pluja fa acte de presència i refresca una mica l'ambient.

El mitificat clima mediterrani té, també, les seues paradoxes: l'elevada humitat fa fracassar tots els desodorants a l'estiu i, en canvi, augmenta la sensació de fred a l'hivern, a més que els ecosistemes naturals són molt més sensibles i fràgils degut a les llarges temporades de sequera que, de sobte, es veuen interrompudes a l'inici de la tardor per l'acció violenta de la gota freda que provoca innundacions espectaculars i la pèrdua de gran quantitat de terra fèrtil.



Tots sabeu que la vida humana va nàixer, com quasi tot, al continent africà d'on, a poc a poc, van emigrar els més descolorits cap al nord, on el sol no crema tant, mentre Darwin i la seua magistral teoria de la selecció natural de les espècies van acabar d'assassinar, cremats pel Sol, els escassos blanquets que quedaren per aquelles terres, mentre els morenets emigrants van acabar els seus dies fulminats per una grip polar de la que mai s'ha trobat vacuna des de temps immemorials: és aleshores quan, a poc a poc, després de mil·lenis i segles d'incomunicació física i verbal, aparegueren les anomenades "races humanes" per la promiscuïtat entre morenets/morenetes per un costat i de blanquets/blanquetes per un altre. Total que això de les races és també una causalitat/casualitat de la vida... Tots diferents, tots iguals.

Uns preferim l'Andrés Iniesta, l'Scarlett Johansson o la Pilar Rubio; d'altres ho donarien tot pel Cristiano Ronaldo, l'Eduardo Zaplana o la Halle Berry, però també n'hi ha vila-realencs que s'han fixat en la novieta de Forlán i vila-realenques que, encara, recorden les plaquetes xocolateres que envolten la meliquera del doblement Bota d'Or. És el que li dic jo a la Naomi, cada estiu: n'hi ha gent per a tot, fins i tot dels que prenen el Sol amb trages de Milano...
..............................................................................................

dilluns, 6 de juliol del 2009

EL PP i la unitat de la llengua



S'imaginen vostés que un llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Buenos Aires no pogués examinar-se d'oposicions perquè un polític illetrat, analfabet o manipulador (regidor, diputat, conseller o ministre...) afirmara que l'argentí i el castellà no són la mateixa llengua (de fet, cap espanyol diu en castellà allò de "la guagua", "me da bronca", "boludo", etc.) i què, per això mateix, no estaven disposats a homologar-li el títol oficialment? I si un Llicenciat en Filologia Anglesa per Cambridge no pogués examinar-se per obtenir una plaça de professor a Illinois perquè l'accent nordamericà i el britànic no coincideix del tot? Doncs això és el que està fent la Generalitat Valenciana amb els títols de Filologia Catalana que, des de tota la vida, s'han emés tant a València, com a Barcelona, Mallorca o Salamanca... Sí, sí, pregunteu-li al professor vila-realenc Adolf Piquer a què es dedica dins d'aquella històrica universitat castellana? Doncs, sí, a explicar català...

El govern valencià, amb el conseller vila-realenc Alejandro Font de Mora al capdavant -un persona culta i seriosa fins que la política partidista del PP li ha fet fer uns numerets impensables per tal de justificar l'injustificable-, s'ha tornat fonamentalista des del punt de vista lingüístic fins a extrems impensables: anticatalanista a València, espanyolista-castellanista a Alacant, moderadament catalanista a Castelló, etc. i, a més, en aquests temps de crisi, li toca pagar unes despeses per cada judici que perd al respecte (cap respecte a la cultura, la història i la llengua, si això suposa un rèdit electoral!).



En total, 25 sentències judicials perdudes amb l'única finalitat d'embolicar la troca, quan la normativa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la de l'Institut d'Estudis Catalans -llevat de certs capricis puntuals (admetre algunes paraules com ara "vacacions" per vacances, per exemple)- és exactament la mateixa:

- Nº 75/1997 del Constitucional. Falla contra la ultradretana Alternativa Universitària, i a favor dels Estatutos de la Universitat de València. El valencià i el català són la mateixa llengua.
- 330/ 2004 del Tribunal Superior. A favor del recurs d'Acció Cultural del País Valencià sobre l'exempció de la prova del valencià en les oposicions docents als Llicenciats en Filologia Catalana.
- 393/2004 del TSJ. L'STEPV guanya el recurs en el mateix sentit de validar la Filologia Catalana en les oposicions fetes en territori valencià.
- 518/2004, la 677/2004 y la 158/2005 del TSJ. En el mateix sentit i a favor de l'STEPV.
- 205/2005 del TSJ. - A favor dels Estatuts de la Universitat Jaume I
- 539/2005 del TSJ. De l’STEPV contra la convocatòria d’oposicions.
- 494/2005 del TSJ. A favor dels estatuts de la Universitat d'Alacant.
- 789/2005 del TSJ. A favor dels estatuts de la Universitat de València.
- 1.527/2005 del TSJ. A favor de CCOO que demana convalidar títols en les oposicions docents.
- Tribunal Suprem, 15/03/2006. A favor d’STEPV i ACPV que demanen l'homologació dels títols de Filologia a Catalunya, Balears i València.
- 474/2006, la 1.079/2006, la 332/2007, la 382/2007, la 1.218/2007, la 1.233/2007 i la 558/2008 del TSJ. Tribunal Suprem, 13.10.2008. A favor de la Universitat de València que havia recorregut les oposicions.
- Suprem, 29/2008. Contra les oposicions de 2004. I obliga a Educació a pagar els costos.
- Tribunal Superior, 22.06.2009. A favor de CC OO i en contra de la convocatòria d’oposicions. Titlla de "temerària" l'actitud de la conselleria i acusa de "faltar reiteradament" a les sentències. Obliga a pagar costos.
- Suprem, juny 2009. En el mateix sentit, a favor de l'STEPV.
- Tribunal Superior, 737/2009. A favor de les Universitats de València i Alacant. Reitera la "temeritat" de la Conselleria d'Educació i la condemna a pagar costos.
=========================================================================================================

dimecres, 1 de juliol del 2009

FUTBOL: ABONAMENTS CONTRA LA CRISI?



Sembla una frivolitat parlar de futbol mentre segueixen incrementant-se les cues al Servef, sí, sí, al Servei Valencià d'Empleo i Formació que, naturalment, depén de la Generalitat Valenciana, sí, sí, de Camps i del PP... És clar que no vaig jo a convéncer-vos de la culpabilitat del govern valencià sobre la crisi, si ja n'esteu convençuts de la culpabilitat de Zapatero...

Jo de l'únic que n'estic convençut és de la inutilitat infantil de buscar culpables quan entre tots dos la mataren i ella sola es va morir... l'ocupació, vull dir, ofegada en una mar injustament globalitzada. I quan les aigües venen revoltes, cau pel seu pes la dita popular perquè mai guanyen els pescadors: on guanya patró, no pot guanyar mariner; i si el patró guanya menys, els mariners comencen a desfilar, cap a casa...


Almenys, a Vila-real s'està fent, de moment, una política futbolística d'austeritat, tant en l'aspecte del planter on, de moment, s'ha fet caixa amb alguns futbolistes (Nihat, Matias, Valencia) i, fins i tot, amb l'anterior entrenador (Pellegrini), com en la campanya d'abonaments per a la temporada 2009-10, ja que s'han mantingut els preus, més o menys, amb una lleugera pujada de l'I.P.C., s'ha distribuït abonaments gratuïts a tots els de la campanya anterior que es troben en situació d'atur i, en definitiva, s'ofereixen quatre competicions pel preu d'una: Lliga d'Or (Primera Divisió), Lliga de Plata (Segona Divisió A amb el Vila-real B), UEFA o Europa League i Copa del Rei (esperem arribar més lluny aquesta vegada!).

Però, mentre la directiva i l'equip tècnic, amb Ernesto Valverde al front, fan números, l'afició espera en candeleta un fixatge -més o menys mediàtic- que reforce l'equipàs que s'ha anat fent al llarg dels darrers anys... Salvant les distàncies, el Vila-real no és el Barça -ja ho sabem, no hem fet mai un triplet-, però comença a tenir una pedrera important, és a dir, la Ciutat Esportiva comença a ser una gran escola de futbolistes, perquè el futbol també ha de tenir un component pedagògic de cara al jovent.


Potser, alguns pensaran que el model del Vila-real és més paregut -també salvant totes les distàncies gal·làctiques!- al del Real Madrid, per allò del talonari i la maquineta de fer diners del senyor Fernando Roig -que igual és tant potent o més que la de Florentino, perquè no cal oblidar que el madrileny té tots, o quasi tots, els bancs als seus peus-... de tota manera, no és el mateix anar fixant per completar un equip, que fer del futbol un espectacle televisiu les 24 hores del dia. Per cert, sabeu quants segons, minuts i hores dedica Canal 9 a parlar dels camps, millor dit, a parlar bé, molt bé, del president de la Generalitat Valenciana Francisco Camps? Moltes hores! Quasi tantes com les teles locals de Madrid (TVE1, TVE2, A3, Cuatro, Telecinco, La Sexta...) a parlar de Florentino i sus mariachis...

Amb els 17 o 18 milions que té el Vila-real, ara mateix, per fitxar, se pot aconseguir taponar els forats que encara queden respecte a les temoporades anteriors. Un central-migcampista, estoper o ajudant d'Eguren -digueu-li com vullgueu- és, sota la meua modesta opinió, la mancança més greu després del comiat de Josico i les espantades respectives de Mavuba i Edmilson que vingueren, si no m'enganye, a fer-se càrrec d'eixa posició. Seguint amb les prioritats, li hem de trobar parella, urgentment, al bo de Joan Capdevila si no volem trencar-lo, ja que porta jugant sense descans des de l'inici de la temporada 2007-08 (que va empalmar amb l'Eurocopa i aquest estiu amb la patxanga sudafricana, sense perdres partit). I per finalitzar, si Altidor no vol ser suplent, és bon moment per aprofitar la popularitat aconseguida amb la selecció dels Estats Units (una de les vint millors seleccions d'Amèrica!) i fitxar un davanter centre que li complique la vida a Rossi, a Llorente i, sobre tot, a Valverde, perquè això voldria dir que ens l'alegraria a tota l'afició.


Naturalment, després tot dependirà de les ganes que tinga la boleta d'entrar a la porteria contrària, però el futbol és molt més lògic i senzill vist des de la grada, naturalment...

Pel que respecta al B, un altre equipàs que ja està fet, només, amb el retorn de tots els cedits. Ara falta saber si podrem vore algun partit, de Segona Divisió A, al Madrigal, perquè, de moment, ningú s'explica com poden encabir tota l'afició que, de moment, ja ha manisfestat la il·lusió de seguir el B, almenys, en aquells encontres més significatius, és a dir, contra el Betis o el Castelló, per posar dos exemples tot atenent a les ganes de futbol que, a falta de treball, continua havent per les terres de La Plana.
........................................................................................................

Laulauenlaseuatinta

Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)

Calendari de Lliga 2024/25

Vila-real, la nostra ciutat (1274-2024)

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes